2005-2015: la dècada que ha transformat el món editorial en català

  • De la creació del Grup 62 a la mort de José Manuel Lara, resseguim els fets més destacats d'aquest canvi d'època

VilaWeb
VilaWeb
Montserrat Serra
22.04.2015 - 00:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Ens hem proposat d’analitzar aquesta última dècada per entendre els canvis radicals que hi ha hagut en el sector editorial en català. El nou Grup 62, amb Planeta i Enciclopèdia associats, aplegant la majoria dels segells més importants en català i creant també una gran distribuïdora de referència, ha fet desequilibrar el sector. Però el naixement del Grup 62 es va escaure també amb l’arribada sobtada de la crisi econòmica, que ha debilitat el grup i ha trencat l’equitat dels dos socis majoritaris en favor de Planeta, que n’ha acabat agafant el control. Alhora, el sector ha reaccionat a aquest oligopoli amb el naixement d’una gran quantitat d’editorials petites i microeditorials que, amb tot, tenen poca musculatura econòmica. Ho expliquem.

El Gremi de Llibreters i el Gremi d’Editors són optimistes amb vista a aquest Sant Jordi. Per primera vegada des del 2009, als primers mesos de l’any no hi ha hagut pèrdues. I és una dada destacable, perquè, en els darrers set anys, el sector del llibre havia perdut un 40% de la facturació. Del 2009 al 2014, les vendes han caigut de gairebé mil milions d’euros a l’estat espanyol: si el 2009 van ser d’uns 3.000 milions d’euros, el 2013 fou de 2.181 milions, segons xifres del Gremi d’Editors referides a l’estat espanyol. 

Aquest fet ha perjudicat els grans grups editorials, que han de sustentar una estructura molt més pesant que les editorials petites. Pel Grup 62 això s’ha traduït en la davallada de títols publicats i la necessitat imperiosa que tots els segells acompleixin els objectius de facturació fixats.

El 2013, en el moment més dur de la crisi, La Caixa, tal com havia establert per escrit el 2006, va decidir de retirar-se definitivament del Grup 62. En aquell moment, Enciclopèdia Catalana es trobava enmig d’un ERO i no podia comprar les accions, tot i que no tenien un preu elevat. Això va fer que es trenqués la paritat entre socis: Planeta va comprar les accions de La Caixa per sis milions d’euros. Les negociacions van acabar configurant un mapa nou: Avui Planeta és propietària del 79% de les accions i Enciclopèdia Catalana ja només en té un 21%. Planeta ha pres el control total del Grup 62. Fonts acostades a Enciclopèdia Catalana han explicat a VilaWeb que fins el 2017 l’empresa tindrà la possibilitat de recomprar la seva part de les accions al mateix preu que les va comprar Planeta el 2013 i recuperar la paritat al Grup 62. Amb tot, les fonts oficials d’Enciclopèdia Catalana no han volgut confirmar ni desmentir aquesta situació.

El 2013 també hi va haver una lluita forta per dirimir qui s’emportava la seu del Grup 62 cap a casa. La Caixa era propietària de l’edifici del carrer Peu de la Creu, al Raval, seu del grup fins aleshores. Un cop La Caixa va deixar el grup editorial, Enciclopèdia Catalana i Planeta van decidir de deixar aquell edifici, que tenia un lloguer elevat, i van entrar en una picabaralla per veure on es traslladava el Grup 62. I va tornar a guanyar Planeta: el Grup 62 va passar a ocupar un petit despatx del carrer de Pedro i Pons, molt a prop de la seu de Planeta, l’edifici de Banca Catalana a la Diagonal.

Però el domini absolut de Planeta sobre el Grup 62 arribà una mica més tard, a final del 2014, quan, havent reestructurat els processos de producció interns vinculant-los a l’engranatge de Planeta, també es va prescindir del director general del Grup 62, Xavier Mallafrè, i va passar a ocupar-se del grup Jesús Badenes, director general de la divisió de llibreries del Grup Planeta.

Mentrestant, Enciclopèdia Catalana, cada vegada més debilitada i més incòmoda d’ençà que La Caixa se n’havia anat, va decidir abans de Nadal del 2014, en un consell d’administració, marxar del Grup 62, i endur-se’n els seus segells (Proa i Pòrtic). Amb tot, per desvincular-se’n, Enciclopèdia Catalana havia d’eixugar el deute contret, d’uns quants milions d’euros, al qual, ara com ara, no pot fer front. De manera que, de moment, Enciclopèdia Catalana no deixarà el Grup 62.

Amb la mort de José Manuel Lara, a final de gener d’enguany, el futur del Grup 62 queda altra vegada en suspens. Segons algunes fonts, mentre la direcció general del grup es mantingui en mans de Jesús Badenes, continuarà essent una aposta estratègica per a Planeta, com a líder del mercat editorial en català, tot i que no sigui estratègic pel volum de negoci. Tanmateix, avui la pervivència del Grup 62 és plena d’incerteses, i tot dependrà de la gestió que els descendents de José Manuel Lara facin del Grup Planeta.

Punt zero: situació el 2005

Per entendre la situació actual, cal remuntar-se uns anys enrere: al tombant de segle XX al XXI, els segells editorials en català havien tendit a concentrar-se, però mantenien una clara diversitat empresarial: Enciclopèdia Catalana s’havia convertit en un grup editorial (adquirint el segell Proa el 1983, la Galera el 1992 i Pòrtic el 1996); Edicions 62 i Empúries havien creat el primer Grup 62 l’any 1996; Columna havia passat a formar part del Grup Planeta des del 1997; l’any 2000 la Magrana es convertia en el segell català del grup RBA; i encara el 2002 es creava Ara Llibres, amb voluntat de construir un gran grup, voluntat que va quedar a mitges. Alhora, convivien algunes altres editorials independents petites, amb prestigi, com eren Quaderns Crema i la Campana.

Tanmateix, aquesta diversitat empresarial i literària es va desmuntar quan La Caixa, accionista majoritari d’Edicions 62 des del 1986, va decidir d’eliminar el negoci editorial dels seus actius. I va començar a temptejar el grup Planeta per vendre-li el Grup 62. Aquest fou l’inici del canvi més important de la realitat editorial que tenim avui a Catalunya: el nou Grup 62.

La creació del nou Grup 62, un oligopoli que desequilibra el sector

El Grup 62 havia viscut una crisi important a final de L1999, quan EN van dimitir el director general adjunt, Oriol Castanys, i el conseller delegat, Oriol Bohigas (que feia vint-i-cinc anys que ho era), per discrepàncies amb una part de l’accionariat, encapçalat per Joan Capdevila. Aleshores Capdevila, un home que havia passat per Planeta, es va convertir en el nou conseller delegat i va nomenar Pere Sureda director general. Capdevila i Sureda van començar a aplicar un pla d’expansió arriscat, consistent a duplicar el nombre de títols publicats i fer-ne grans tirades. Però els comptes no sortien. Quan La Caixa va assumir el comandament efectiu del Grup 62, l’any 2002, va col·locar com a consellera delegada Rosa Cullell. El pla de viabilitat econòmica va funcionar i el Grup 62 va deixar de tenir pèrdues. Tanmateix, el president de La Caixa, Ricard Fornesa, insistia a dir que el Grup 62 era una ‘aposta no estratègica’.

Des de l’any 2002, La Caixa tenia intenció de vendre el Grup 62 a Planeta, que considerava el grup més sòlid del sector editorial espanyol. I José Manuel Lara s’hi mostrava ben predisposat. Els moviments, aproximacions, negociacions i acords es van esdevenir durant la legislatura del primer tripartit (PSC, ERC i ICV-EUiA), presidit per Pasqual Maragall. I aquest govern, mitjançant Esquerra Republicana, i algunes entitats com ara Òmnium Cultural, es van oposar a l’operació i d’entrada van frenar-la. L’objectiu, deien, era preservar la catalanitat del principal grup editorial del país. Cal recordar que entre els mitjans de comunicació impulsats i controlats per Lara hi havia el diari La Razón i Onda Cero, extremadament bel·ligerants vers el catalanisme. Per una altra banda, possibles compradors com ara el grup editorial RBA, insistien en la seva oferta però no interessaven a La Caixa. I en aquest conjunt de moviments, polítics i econòmics, va aparèixer la possibilitat que Enciclopèdia Catalana hi entrés com a accionista.

Finalment, l’agost del 2006 La Caixa feia públic l’acord amb el grup Planeta i el grup Enciclopèdia Catalana, que constituïen el nou Grup 62, amb accions a parts iguals: la Caixa passaria del 88,91% del capital de la companyia a mantenir-ne un 30% i la resta d’accions es repartirien equitativament entre Enciclopèdia Catalana (34%) i Planeta (34%). El 2% que balla quedava en mans de petits accionistes.

L’operació va implicar la concentració en un mateix grup d’alguns dels principals segells editorials en català. Formaven part del Grup 62 les següents editorials: Edicions 62, Empúries, Selecta, Península, El Aleph, Luciérnaga, Salsa Books i RACC-62. A més de l’edició de llibres, el Grup 62 també es dedicava a la venda de grans obres a termini i a la distribució de llibres mitjançant l’empresa filial Distribuciones Enlace. El Grup Enciclopèdia Catalana aportava al nou projecte els segells Proa, Pòrtic i Mina. I Planeta hi incorporava Columna i les edicions en català de Planeta, Destino i Timun Mas. Amb tot, Enciclopèdia Catalana quedava a deure uns diners, perquè a preu de mercat l’aportació que feia Planeta era més alta. Aquest deute va créixer quan el Grup 62 va traspassar a Enciclopèdia el negoci de les grans obres de bibliòfil i la venda a crèdit que tenia Edicions 62.

Ja des de bon començament, Planeta va guanyar la partida a Enciclopèdia Catalana: Xavier Mallafrè, un home de Planeta, va assumir la direcció general del nou Grup 62. Fèlix Riera en va ser el primer director editorial. El consell d’administració era presidit per Josep M. Castellet.

En aquell moment, 7 llibres de cada 10 que s’editaven en català eren del Grup 62, que també tenia en els seus catàlegs la majoria dels autors més coneguts i d’èxit i tots els grans premis literaris. És allò que Isabel Martí, responsable d’Edicions de la Campana, va anomenar ‘oligopoli’: ‘Forma de mercat en què un nombre petit d’empreses controlen una gran proporció de la producció, de la població activa del sector, etc.’ (DIEC2).

La distribució es trenca: de l’Arc de Berà a Àgora Solucions Logístiques

El pas següent del nou Grup 62 va ser reorganitzar la part logística del negoci: a principi del 2008, el director general del Grup 62 anunciava la creació d’una gran distribuïdora de llibres en català, Àgora Solucions Logístiques, amb una participació del 60% del Grup 62 i un 40% d’Enciclopèdia Catalana.

El Grup 62 hi va aportar els segells en català que distribuïa Enlace (la seva distribuïdora fins aleshores): Edicions 62, Empúries, Labutxaca (el segell de butxaca que van crear), Selecta, Salsa Books català (segell de gastronomia, també de nova creació), Proa, Pòrtic, Mina i Timun Mas català. I Enciclopèdia Catalana, els que formaven part de Digec (la seva distribuïdora): Diccionaris de l’Enciclopèdia, la Galera (incloent-hi la producció en català i castellà i la línia de llibre de text), Geoestel i la producció audiovisual de Vernal Media. Els segells que no eren dels grups però que distribuïa Enlace, com Ara Llibres i 3i4, també van passar a Àgora. Els segells de Planeta (Columna, Planeta català i Destino català), havien previst d’abandonar Arc de Berà, que els distribuïa, per incorporar-ser a Àgora després de Sant Jordi del 2008.

Per a Arc de Berà, que havia estat la distribuïdora de llibres en català més important del sector, la pèrdua d’aquests segells implicava una reducció significativa de la facturació. Arc de Berà distribuïa els llibres d’editorials com ara Bromera, Cossetània, Pagès, Angle, Moll, Viena…, i un gran nombre d’editorials més petites. Eren uns 140 segells. En aquell moment, el director general d’Arc de Berà, Joaquim Ensesa, va llevar importància a la situació: ‘Ara com ara, la creació d’Àgora no ens afecta. I a partir de l’abril, no preveiem problemes més enllà d’una baixada de la facturació que ja tenim prevista. Caldrà fer alguns ajustaments, si bé és cert que també ampliem serveis’, va assegurar a VilaWeb.

Tanmateix, els editors eren més realistes i veien amb claredat que la creació d’Àgora significava l’afebliment d’Arc de Berà, però també eren conscients que no abandonarien el vaixell, perquè la majoria d’editorials volien treballar al marge del nou Grup 62.

Això coincidia amb la inauguració d’ArcLogi (Arc de Berà en tenia el 33% de les accions), que el maig del 2008 inaugurava una gran nau automatitzada de distribució i emmagatzematge a Gualba, de 3.200 metres quadrats, amb capacitat per a més de sis milions de llibres.

Però dos anys després, el setembre del 2010, la distribuïdora Arc de Berà tancava sense avisar; mesos abans s’havia venut les accions d’ArcLogi. Aquest fet afectava un 25% o més de les editorials catalanes, que es quedaven sense distribuïdora, amb un estoc de llibres retingut que s’havia de retornar i sense que Arc de Berà hagués pagat a aquestes editorials la campanya de Sant Jordi. Hi havia una preocupació màxima, una crisi greu, perquè el tancament d’Arc de Berà deixava moltes editorials en una situació financera molt delicada.

Una trentena d’editorials van signar un comunicat demanant que la Generalitat hi intervingués. Entre les editorials afectades hi havia: Algar Editorial, Angle Editorial, Animallibres, Arola Editors, Editorial Base, Editorial Barcino, Edicions Bromera, CCG Edicions, Cocobooks, Cossetània Edicions, Edicions Dau, Dux Editorial, Edicions el Pirata, Eumo Editorial, Editorial Flamboyant, Editorial Fonoll, Editorial la Desclosa, Editorial Intermon Oxfam, Editorial Laertes, Lectio Ediciones, Editorial Milenio, Editorial Omicron, Onada Edicions, Pagès Editors, Perifèric Edicions, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Edicions Saragossa, SD edicions, Símbol Editors, Editorial Sombra, Publicacions URV i Viena Edicions.

Arc de Berà, una empresa distribuïdora amb un perfil tradicional, acomplia d’una manera integrada les tres funcions de la distribució: venda de llibres mitjançant els seus comercials, tasques de logística (magatzem, selecció i transport) i facturació als punts de venda. Les editorials van palesar la necessitat de canviar de model, més modern i eficaç, separant els tres processos descrits, per tal de cercar la màxima eficiència.

D’aquesta crisi en la distribució, que avui encara s’arrossega, en van néixer unes altres iniciatives empresarials, com ara la comercial Xarxa de Llibres, impulsada per les editorials Cossetània, Bromera i Angle. Eren tres editorials ben avingudes que el 2008 ja havien emprès un projecte amb voluntat de futur, Edi.cat, per a l’edició digital de llibres. I també es va crear la distribuïdora Nus de Llibres, impulsada per Pagès Editors, que dóna servei a una cinquantena d’editorials.

El ‘boom’ de les petites editorials independents

Si l’any 2006 es materialitzava l’oligopoli de l’edició del nou Grup 62, amb el control únic dels principals segells editorials en llengua catalana, pocs anys després es va començar a fer visible una petita revolució: naixia un nombre cada vegada més significatiu de petites editorials independents en el mercat del llibre en català. Aquesta realitat, juntament amb més fets significatius que ara anirem detallant, començava a compensar la balança del sector.

Ho explicava molt bé l’editora de Minúscula, Valeria Bergalli, en una de les taules rodones que va organitzar fa pocs dies la llibreria Calders sobre els editors independents: ‘Els grans grups editorials van començar a mostrar una tendència acusada cap a la literatura “mainstream”; i també les editorials de mida mitjana que van voler entrar en competència amb els grans grups. No hi havia propostes diferents, mancava una proposta forta d’algun segell que fes alguna cosa diferent.’ Moltes editorials petites van néixer amb aquesta motivació.

Segurament, el dia que es va fer visible el boom de les editorials petites independents en català, més enllà d’alguns articles a la premsa, fou per Sant Jordi del 2013, quan la llibreria Documenta va dedicar la seva parada de llibres de la Rambla de Barcelona a les novetats d’una vintena d’editorials independents, en català i castellà, que demostraven la varietat i la qualitat de les propostes.

Sota la llegenda ‘Nosaltres som els altres’, editors clàssics de llarga trajectòria, com Dalmau i Club Editor, convivien a la parada amb editors moderns com LaBreu (de poesia), o Blackie Books; editors acabats de néixer, com Males Herbes i Periscopi; erudits, com Adesiara i Ela Geminada; més lleugers, com Raig Verd i Alrevés (de novel·la negra); editors de narrativa arriscada i d’experiència, com Alpha Decay, o amb contingut sociopolític, con Dau o Virus.

L’esclat de les editorials petites independents ha donat una gran varietat de títols al mercat, de manera que la tendència a la uniformització i la manca de risc dels segells d’un mateix grup ha quedat compensada per la varietat en les aproximacions i punts de vista i interessos d’aquest eixam de petites editorials que van florint.

Però sovint tenen un problema de visibilitat. Per això per Sant Jordi del 2013 es presentava la primera iniciativa d’acció conjunta de promoció i difusió d’una desena d’aquestes petites editorials: el col·lectiu Llegir en Català, que aplega Alrevés, Periscopi, Saldonar, Meteora, el Gall, l’Avenç, Llibres del Delicte, Raig Verd i la darrera incorporació, Sembra Llibres.

La part incerta d’aquest esclat és el poc volum de negoci d’aquestes editorials: bona part dels joves editors que funden editorials en plena crisi no viuen de l’ofici d’editor, sinó que mantenen una altra feina, que és la que els permet viure. Són projectes amb tan poc tremp empresarial, en què fins i tot s’arriben a diferenciar les editorials petites i les microeditorials. 

Hi ha editorials mitjanes?

I ens preguntem si, més enllà del gran grup i de les editorials petites, el sector editorial en català disposa d’editorials mitjanes. Per això hem demanat a quatre editors que publiquen més de vint títols l’any si consideren que les seves editorials són mitjanes i si hi ha uns criteris establerts o compartits que marquin la mida d’una editorial.

Jordi Ferré, director general del 9 Grup, format per Cossetània i Angle (una altra aliança en temps de crisi), diu: ‘De Cossetània publiquem una vuitantena de llibres l’any; d’Angle Editorial, entre quaranta i cinquanta; de Lectio (en castellà), entre vint i vint-i-cinc llibres l’any. Això d’editorial mitjana o petita és relatiu. Dins el món editorial som una editorial petita, però passa que en l’àmbit del català, on hi ha una gran atomització, hi ha qui ens considera una editorial mitjana. No hi ha un criteri, en aquest sentit. Un criteri possible és aquest: la Generalitat diu que les editorials que editen en català menys de vint-i-cinc títols l’any no cal que demanin obligatòriament un reintegrable per a poder optar als ajuts. Això podria ser un criteri, però no és sinó una dada.’

Josep Cots, responsable d’Edicions de 1984, explica: ‘Publiquem vint-i-cinc novetats de mitjana i ens considerem una editorial encara petita. Avui gairebé ja s’ha establert una distinció entre microeditorials i petites. A partir de cinquanta títols l’any, crec que es pot considerar una editorial mitjaneta. No hi ha res escrit ni establert, però el nombre de novetats, la facturació, el volum del catàleg i el nombre de treballadors formen un conjunt que potser establiria millor el nivell. N’hi ha que amb pocs títols facturen molt i n’hi ha, la majoria, molt poc. O sigui: un galimaties.’

I Marta Estrelles, cap de comunicació de Bromera, explica: ‘Editem uns setanta-cinc llibres l’any, comptant els d’infantil i juvenil, que podrien ser la meitat o una miqueta més. No veiem clar si som una editorial petita o mitjana. Potser per volum es podria considerar mitjana, però treballem amb mentalitat d’editorial petita i independent.’

En aquest mosaic editorial que és avui el sector editorial en català hi ha dos casos singulars: el primer, Club Editor, dirigit per Maria Bohigas, manté un catàleg viu amb les novel·les de Mercè Rodoreda i el redescobriment de ‘Incerta glòria’ de Joan Sales, entre més. I el segon cas és la Campana, editorial dirigida per Isabel Martí, que edita uns sis llibres l’any només, però la feina acompanyant l’autor i el llibre i la seva empatia amb els llibreters i mitjans de comunicació, juntament amb els títols triats, han fet que els llibres de la Campana siguin els més venuts de Sant Jordi els últims tres anys: el 2012 (‘L’avi de cent anys que va escapar per la finestra’ de Jonas Jonasson), el 2013 (‘Victus’ d’Albert Sánchez Piñol) i el 2014 (‘L’analfabeta que va salvar un país’ també de Jonas Jonasson).

Certament, aquesta febre editorial ha d’agafar una mica de perspectiva per veure quines de totes aquestes noves editorials aconseguiran de fidelitzar un públic i constituir un catàleg de referència. Però el ‘boom’ no s’atura i ja és d’àmbit de Països Catalans. Només al País Valencià aquest 2014 s’han creat les editorials següents: Edicions del Buc, Llibres de la Drassana, Neopàtria, Petit Editor i Sembra Llibres.

Acompanyant aquest fenomen, en trobem un altre encara més recent, sobre el qual no entrarem però en deixarem constància: el naixement de noves llibreries, amb joves llibreters molt preparats al capdavant, que conceben la llibreria com un espai cultural, més enllà dels llibres, vinculat amb la literatura i les arts: Llibreria la Calders, la Impossible, Nollegiu, en són alguns exemples. Cal recordar que el sector de les llibreries s’ha ressentit molt de la crisi i que llibreries històriques com ara Catalònia, Proa Espais o Robafaves han tancat durant aquest decenni. I també deixarem per a un altre reportatge la internacionalització dels escriptors en llengua catalana, un èxit aconseguit en aquests anys, com l’aventura incipient de les plataformes digitals i el llibre digital, que en aquesta primera dècada ha estat una història de fracàs.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any