13.04.2015 - 06:00
El setembre de l’any 2013 va aparèixer l’article ‘Miquel Serra i Pàmies, l’home que va evitar la destrucció de Barcelona‘ a la revista Metròpolis. La peça va córrer com la pólvora perquè s’hi explicava una història fascinant i desconeguda: l’any 1939 els comunistes russos havien planejat de fer volar una quarta part de la ciutat de Barcelona. Quan ja hi havien d’entrar les tropes franquistes, no volien deixar-los infrastructures útils. Però un home, Miquel Serra i Pàmies, militant del PSUC, va avortar el pla des de dins. Va salvar la ciutat. L’autor de l’article era Guillem Martí, besnét del protagonista. Aquell article s’ha convertit ara en un llibre: la novel·la ‘Cremeu Barcelona‘, escrita per Guillem Martí i Jordi Bonet (Edicions 62), explica la història de l’home que va salvar Barcelona de la destrucció.
—Qui era Miquel Serra i Pàmies ?
—Serra i Pàmies (del PSUC) era un conseller d’Obres Públiques de la Generalitat durant la guerra civil en el govern de Lluís Companys. Al final de la guerra es va veure que Barcelona no resistiria, que els ‘nacionals’ ja eren al Llobregat i que no hi havia armament ni gent per a defensar-la. Aleshores des de Moscou arriba l’ordre d’aplicar l’estratègia de terra cremada. S’havia fet en part del territori català i al País Basc. Estratègia molt usada pels militars. Quan va sentir que els comunistes de Moscou proposaven de volar gran part de la ciutat, i deixar instal·lacions inútils per a l’exèrcit de Franco, Serra i Pàmies pensa que si s’hi oposa no se’n sortirà. Pels membres del partit les ordres de Moscou eren sagrades. I s’adona que si vol salvar la ciutat només té una sortida: oferir-se de voluntari i encarregar-se de destruir-la ell amb el propòsit amagat de fer boicot al pla des de dins. I això fa: juga al gat i a la rata, es fa l’incompetent, anul·la reunions. Tot per guanyar temps esperant que els franquistes arribin a la ciutat abans els comunistes no la facin explotar. I se’n va sortir. Va salvar la ciutat.
—A la reunió on es rep l’ordre dieu que hi ha gent del PCE, del PSUC i la Brigada Líster. Hi havia catalans que van donar-hi el vist-i-plau?
—Això és una de les coses que queden per investigar. No sabem si era un pla molt elaborat, tampoc, o simplement va ser una decisió de darrer moment. Hi ha qui diu que si el pla hagués tirat endavant una quarta de la ciutat hauria explotat i Serra Pàmies mateix ho escriu en una carta. Creien que si es dinamitessin certs punts de la ciutat, sobretot els metros, ja es debilitarien parts estructurals.
—Després de fer-se pública la història, heu parlat amb el PSUC?
—No. Jo no m’hi he acostat. La seva posició tampoc ha de ser gaire còmoda. I això que al cap i a la fi és un dels seus qui evita el desastre. Serra i Pàmies era tresorer del PSUC. Però també entenc que no és agradable de difondre que membres del teu partit havien rebut aquesta ordre. I també els pot doldre que al final el partit apartés Serra i Pàmies. Van acabar apartant en Comorera i tot. El PSUC es va integrar al partit comunista espanyol. I això és una de les coses que hauria volgut evitar Serra Pàmies.
—Després de la guerra, Serra i Pàmies és enviat a Moscou. El jutgen. Entre el jurat que el va condemnar, hi ha la Passionària.
—La Passionària era una persona amb un caràcter molt centralista, molt dogmàtica. Així és com la descriu tothom. Ens han intentat explicar que va ser la contraposició de Franco. I no hi entro, en tot això. Sí que vull dir que sabem que Stalin a l’URSS va fer coses terribles. I els seus similars aquí, doncs també en van fer. Quan comences a mirar què escrivia ella, i els seus companys, t’adones que no és la dona idealista i bondadosa que estima la pàtria. Tenia un odi ferotge als catalans. Els odiava. Als catalans, als bascos i tot allò que fes olor d’autonomia. No ho suportava. Era centralista en el sentit més estricte. Ella forma part del tribunal que jutja Serra i Pàmies, sí.
—Els russos el culpen d’haver avortat el pla.
—Sí. D’això i més. Serra Pàmies fa més coses, a banda d’incomplir aquesta ordre: també demanava la independència del PSUC respecte del PCE. De fet, en el moment d’evacuar el tresor del PSUC, és Serra i Pàmies i el seu company Ruiz Ponsetí, que van decidir que no volien portar-lo amb el del PCE perquè sabien que acabaria a la banca soviètica. Van apartar gran part del tresor i el van dipositar en una banca comercial francesa. Doncs també acusen Serra Pàmies de perdre aquests diners. L’acusen de trotskista, d’agent francès, de maçó, que ho era, d’anticomunista, de perdre els diners del PSUC, de no fer volar Barcelona i l’acusen també de quintacolumnista.
—Finalment el condemnen, però es pot escapar i exiliar-se a Mèxic. Com us arriba aquesta història?
—Sóc a batxillerat i tinc setze anys. I l’àvia em diu, estudia el tiet Miquel, que era conseller de la Generalitat. Començo a llegir i al principi em decep molt. No hi ha res escrit. Com pot ser? Fundador del PSUC i conseller de la Generalitat i no surt enlloc? A poc a poc t’adones que potser no surt enlloc perquè interessava que la seva història no se sabés. M’arriba a les mans un llibre que va escriure el seu germà Josep. El meu besavi directe. En aquest llibre, Fou una guerra contra tots, explica la guerra civil com una derrota en què qui surt perdent és Catalunya. Com el país sofreix les escomeses de Franco, de la Passionària, dels comunistes, dels franquistes, de tothom. També sabem dels redactats de Negrín, el president del PSOE, dient que es deixaria guanyar per Franco abans que Catalunya es declarés independent. Aquest llibre es publica als anys vuitanta, i molt breument s’hi comenta que el seu germà li havia enviat una carta on explicava que havia estat jutjat a Moscou, que hi havia moltes desavinences entre el PSUC i el PCE…
—I trobeu la carta.
—Sí. La trobo en una caixa de papers de la família. Quan la meva besàvia es va morir van guardar papers en caixes i allà la vam trobar. Encara la tenim, és clar. I a la carta explica el pla per a fer volar Barcelona i el paper que hi va fer. La carta sembla l’única font de la història. Però hi ha un article dels anys setanta d’Abelard Tona i Nadalmai al diari La Vanguardia on també diu que hi havia el rumor que Serra i Pàmies tenia l’encàrrec de fer volar Barcelona. Sigui com sigui, amb tot això vaig fer un treball per a l’Institut que va rebre el premi de recerca de la Fundació Ernest Lluch.
—Fonts russes, n’heu trobades?
—Les actes del judici no s’han trobat. Que la Passionària hi era, tots els historiadors hi estan d’acord. Josep Puigsech, una de les persones que ha fet més bona feina per descriure la relació entre PSUC i PCE, va anar a Moscou i les va buscar. No les va trobar. No sé si no existeixen, s’han destruït o són arxivades.
—El vostre parent ens va salvar la ciutat de la destrucció. Un acte d’agraïment bé se li hauria de fer.
—Tenim l’Ajuntament de Barcelona treballant amb la possibilitat de posar el nom de Serra i Pàmies en algun carrer, o plaça, o allò que decideixin. I des de l’Ajuntament fan una cosa molt raonable que jo entenc perfectament. De fet, és un dels motius pels quals he fet aquest llibre, i he preferit presentar-lo com una novel·la: no vull que sigui un nano amateur com jo, apassionat de la història, sinó que sigui un equip que trobi documentació i faci una feina a fons sobre aquest cas. Els de l’ajuntament volen contrastar tot això, i jo em presto a fer el que convingui.
—La filla de Serra Pàmies, Rosa Maria, la sabia tot aquesta història?
—No. No ho sabia ningú. Ell va acabar vivint a Mèxic i volia protegir la seva família. Va tenir molts problemes per a trobar feina. I a Mèxic mateix és on Ramon Mercader va assassinar Trotski. Amb tants stalinistes, no podia estar tranquil. La filla no ho sabia. Tot això només ho explica al seu germà, per carta.
—Què fa un home com vós, dedicat a la banca privada, remenant papers d’història?
—A mi m’ha agradat sempre molt la història. Però molt. L’antiga, la moderna, la d’aquí i la del món. I vaig tenir temptacions d’estudiar la carrera d’història. Al final, dret i administració d’empreses, però llegeixo molt. M’interessa molt tot això. La meva família també m’ho ha cultivat. No m’hi he dedicat professionalment, però dins les meves probabilitats he procurat ser curós i professional.
—Aquesta història és pròpia d’un film. No teniu ofertes?
—De fet, sí, però ja no n’acceptem més. En tenim una de tancada, i en funcionament: una pel·lícula de grandiós format, amb moltíssima gent. Hem rodat ja un primer tràiler, que presentarem d’aquí poc. I no us en puc donar dades, encara, però es prepara una gran pel·lícula. Els que faran la pel·lícula són gent d’aquí que viuen a Hollywood, i treballen amb gent d’allà. Per una altra banda, també tenim un projecte per un reportatge o documental televisiu.
—La família de Serra i Pàmies es va quedar a Mèxic. Reaccions?
—N’estan encantadíssims. La pena és que la filla, la Maria Rosa, va morir ara farà cinc mesos. El llibre no el va veure imprès, no. Sabia que es preparava tota la història, però no ho va veure. Ara, els néts estan fascinats i això que a molts això de Catalunya ja els queda lluny.
Si voleu comprar el llibre el podeu trobar a la botiga de VilaWeb
