09.04.2015 - 06:00
Pau Llonch (Sabadell, 1982) és músic, periodista i membre actiu de moviments socials. És portaveu de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca de Sabadell. És integrant del grup de música rap At Versaris i membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa.
―Per què i per a què voleu la independència de Catalunya?
—Primer de tot, i encara que sigui un argument subjectiu i poc important, no vull deixar de dir-ho: perquè estic molt cansat d’aquest debat. Mai un conflicte polític amb una solució tan senzilla en termes democràtics no ha fet córrer tanta tinta ni ha estat utilitzat per amagar tantes coses, des de disputes de classe fins a mers interessos electorals. Comença a ser tot bastant patètic, tant per la posició xovinista i antidemocràtica de l’estat (i, per cert, també d’aquells que s’anomenen ‘nova política’, però que en la qüestió nacional tenen una posició que sona a PSOE) com per l’oportunisme que demostren les dues principals forces polítiques que pretenen liderar el procés aquí.
En segon lloc, i aquí sí parlant de coses veritablement importants i més objectives, crec que cal recordar, abans de deixar clar què pot portar-nos de profit la independència política respecte de l’estat espanyol, que el punt central és l’exercici del nostre dret d’autodeterminació. Al capdavall, hem d’estar disposats a acceptar que després d’un referèndum fet amb totes les garanties i debats socials previs (o d’unes plebiscitàries si no ens deixen cap més remei) guanyin els partidaris del no, però no podem acceptar –almenys aquells que vulguem mantenir una certa dignitat i coherència en el discurs des de l’esquerra– que ni tan sols puguem arribar a consultar-nos-ho.
Fetes les prèvies, l’avantatge principal de la independència política fóra que resoldria una contradicció política que massa sovint emborrassa les nostres lluites, fins al punt que hi ha qui pot afirmar una pallassada com ara que les CUP fan el joc a CiU. El tarannà profundament antidemocràtic de l’estat espanyol porta una part de l’esquerra anticapitalista, en un element concret com l’autodeterminació, a coincidir amb la dreta convergent. I això, tot i que és comprensible, no deixa de ser contraproduent per tal que la primera pugui transmetre sense equívocs que el seu projecte polític i de classe és diametralment oposat al de la dreta catalana. En definitiva, jo vull un estat per a disputar l’hegemonia política i lliurar la batalla de classe a la burgesia del meu país. No és casual que, precisament des de l’inici d’aquesta darrera –i enèsima– crisi capitalista, la dreta regionalista i autonomista hagi fet aquest suposat tomb independentista, sense el qual, per la seva centralitat, ara no parlaríem del ‘procés’.
―Què pot aportar una Catalunya independent al món?
—Em costa molt de respondre aquesta pregunta, sobretot perquè intueixo que se n’espera una resposta (suposades virtuts ‘nacionals’, en un relat que seria essencialista i nacionalista) que no comparteixo en absolut, i sobretot també perquè sóc incapaç de distingir l’aportació catalana de la de la resta de pobles del món a l’únic objectiu que crec que ara és urgent en termes econòmics, socials i fins i tot civilitzatoris: l’abolició del capitalisme i la construcció d’alternatives a aquest règim de misèria i explotació per evitar pràcticament la nostra desaparició com a espècie. Per mi, que el meu poble sigui independent i sobretot veritablement sobirà ha de servir perquè també demostri, com ja fan alguns altres pobles del món, especialment a l’Amèrica Llatina, que hi ha alternatives. I les practiqui. I les legisli. I les defensi contra els garants de l’ordre capitalista català, espanyol i mundial.
