Una Setmana de la Dona sense voluntat de ser-ho

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

La lluita d’una meitat de la població mundial per ser a tots els nivells igual que l’altra meitat és una lluita que ve de lluny. Al llarg de la història s’han vingut repetint a totes les parts del món contínues revolucions i reivindicacions per part de les dones per poder desenvolupar-se com a persones amb igualtat de condicions que els seus congèneres masculins.

Fa més de cent anys que se celebra el mal anomenat Dia de la Dona. L’any 1911, a Alemanya, Suïssa, Àustria i Dinamarca, es va declarar festiu el 19 de març per commemorar el Dia de la Dona Treballadora, i només uns dies després, el 25 de març, morien en la fàbrica de camises Triangle Shirt de Nova York cent quaranta dones, la majoria d’elles immigrants, cremades per haver-se tancat dins la fàbrica per protestar en exigència d’uns salaris semblants als dels homes. Aquest fet va marcar l’inici de la regulació dels drets laborals de les dones als EUA i va anar estenent-se a la resta dels països desenvolupats. L’any 1975 l’ONU declarà el 8 de març Dia Internacional de la Dona, i el 1977 li canvià el nom pel de Dia Internacional pels Drets de la Dona i la Pau. No és una fita qualsevol, ni es reclama qualsevol cosa: els drets de la meitat de la població estan molt per baix de l’altra meitat i això és un fet menyspreable com a societat desenvolupada.

Per aixó cada mes de març és tradicional que als nostres pobles es commemore aquesta data, es munten activitats durant una setmana o diversos dies, per celebrar que el Vuit de Març  és el Dia de la Dona per donar visibilitat a eixa meitat que encara no té plens drets com a ciutadanes.

L’Olleria, com no podria ser menys. durant la setmana del 9 al 13 de març ha estat ‘celebrant’ i commemorant aquesta data amb una sèrie d’activitats i actes destinats únicament i exclusiva a  les dones de la població (gran projecte igualitari). No és que haja sigut una gran setmana plagada d’activitats commemoratives, no. Ha sigut, més aviat, tot un seguit de despropòsits marcats per la línia més masclista i conservadora d’aquest equip de desgovern que dirigeix l’Olleria.

Vam començar la setmana amb una obra de teatre oferida de forma desinteressada per la companyia local de teatre El Bunyol, molt interessant. Abans de començar la representació, el sr. batle i la sra. regidora de Benestar Social i Educació (en aquest Ajuntament no hi ha una Regidoria d’Igualtat, cosa que ja diu molt de la seua sensibilitat amb el tema) van obrir l’acte amb uns magnífics discursos que podrien servir per a posar d’exemple de tots els micromasclismes i macromasclimes que patim les dones dia a dia; frases tan eloqüents com ‘les pobres dones que són maltractades han d’obrir els ulls i espavilar-se per a eixir d’on estan’ de la regidora diuen molt de la responsabilitat de la violència de gènere (culpabilitzar la víctima i no al maltractador de la seua situació), o el ‘regal’ del sr. batle anunciant-nos que la cloenda de la setmana ‘no serà un dinar com és costum, sinó un sopar perquè així podeu deixar-vos les coses arreglades i no esteu patint per arreglar als xiquets o fer el dinar i podeu acudir més dones al sopar, com més millor’ són perles que ens fan veure on està el nivell de sensibilització per la igualtat d’aquest ajuntament.

La resta d’actes no han tingut cap rellevància especial: una xarrada sobre medicina xinesa, una sobre la sexualitat en la menopausa, una caminata, una eixida cultural, i per a acabar d’adobar la setmana un teatre i un sopar després, on van tancar la seua ‘esplendorosa’ i ‘reivindicativa’ oferta de la Setmana de la Dona amb actituds tan lamentables com reservar llocs preferents en el teatre a les dones que després anaven al sopar organitzat per l’ajuntament, mentre es feia esperar a la porta les dones que no hi anaven, fins que la resta hagueren entrat.

Una gran setmana de despropòsits on no hi havia cap acte, xarrada, pel·lícula o alguna altra activitat on realment es reivindicara, s’explicara, es comentara, es donara veu al fet que a hores d’ara, en ple segle XXI, les dones seguim en inferioritat de drets que els homes, quan a l’Estat espanyol segueixen morint desenes de dones tots els anys a mans d’éssers miserables que pensen que són de la seua propietat. Aquesta setmana passada dues d’assassinades al País Valencià, on moltes dones no tenen instruments per conèixer que el que viuen dia a dia es diu maltractament (perquè, sr. batle, la dona no és ‘l’alma de la familia i el seu sustent.’ Una família és molt més que això), on per poder cobrar una pensió en l’edat de jubilació una dona ha de treballar onze anys i mig més que un home, o que pel mateix treball cobra un salari un 24% més baix. I on tots els dies ens veiem obligades a triar entre ser bones professionals o bones mares perquè les dues coses es veu que no pots fer-les: ‘mala mare’ és una paraula que sentim molt les dones que hem decidit incorporar-nos al mercat laboral amb totes les conseqüències.

I nosaltres estem dia a dia lluitant pels nostres drets, passant per la porta que ens van obrir les nostres mares i àvies amb la seua lluita diària, amb el seu sacrifici i la seua mort en molts casos; intentant recórrer eixe camí que tan lluny ens queda encara, perquè apareguen persones ancorades en el passat, persones classistes on n’hi haja que necessiten classificar la resta per sentir-se bé a les seues butaques. Pagues? passes davant; no pagues? t’esperes. Dia de la Dona? Traurem les dones a passejar un parell de dies, les despistem i que pensen que han obtingut un poquet de llibertat, i fins l’any que ve que continuen ancorades en els seus miserables dies (o no, a ells no els importa), però que no molesten, que necessitem criades sense salari que porten casa, ‘almes’ de la família que mantinguen el nostre ‘status quo’, perquè si els donem l’oportunitat de demostrar què saben fer igual va i resulta que tenen més capacitat que nosaltres i, aleshores, què faríem?

Ha sigut una setmana despreciable, no s’ha commemorat res, al contrari, aquest ajuntament ens ha fet veure amb tota la crueltat possible quant de camí ens queda encara per recórrer a les dones, quanta feina tenim per a aconseguir que aquesta gent no torne a dirigir les nostres institucions, ni les nostres polítiques, ni les nostres vides. No mereixen estar dirigint res, ni a càrrec de res, ho han demostrat per activa i per passiva durant els quatre anys que porten desgovernant i aquesta última setmana han aconseguit d’arrodonir la seua obra, tornem al passat, no sé si al segle XIX o al XV. Sí que sé que hem tornat molt lluny del segle XXI.

L’Olleria mereixem unes governants i uns governants millors, dones i homes compromesos amb el seu poble i que lluiten dia a dia pel benestar de les ciutadanes i ciutadans, per crear un espai d’igualtat, que no ens consideren ciutadanes de segona perquè no ho som. Ho sent molt sr. batle i sra. regidora, però una vegada més, per a desgràcia nostra, no han estat a l’altura.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any