17.03.2015 - 06:00
Fidel als seus hàbits, Josep M. Espinàs presenta novetat aquest Sant Jordi. Una bona notícia, doncs, per als seus seguidors. I poca broma perquè, si no m’erro, amb 88 anys acabats de complir el passat dia 7, el d’ara és el llibre número 88 de la seva bibliografia. Una fita que no sé si ara mateix hi hauria gaires escriptors que la poguessin exhibir.
Segurament recordeu que ara fa dos anys l’Espinàs passava revista a la seva activitat com a columnista en un llibre amb voluntat d’antologia que molt encertadament es va titular ‘Una vida articulada’. Una activitat, per cert, la de columnista, en què aviat assolirà els quaranta anys de presència diària ininterrompuda a la premsa, un altre rècord de difícil superació.
I ara, de la mà, com sempre, d’editorial la Campana, ens presenta ‘A ritme del temps’, un llibre que a tall de subtítol porta una frase ben aclaridora: ‘Notes d’una vida’.
Un Espinàs singular
Té raó l’Espinàs quan en el pròleg confessa que aquest és el primer llibre de tots els que ha escrit que el desconcerta. Més concretament ho explica d’aquesta manera: ‘En algun moment he pensat que allò no ho he escrit ben bé jo. Potser algú més antic. Potser algú més modern. Com si dins meu s’hagués obert un petit camí no previst.’
I dic que té raó perquè crec que el lector poc informat també pot sentir desconcert quan fullegi el llibre i es trobi amb una composició dels textos a base de versos. La pregunta és lògica: S’ha posat a escriure poesia, l’Espinàs? La resposta, negativa, ens la dóna el mateix autor: ‘No he buscat en aquest llibre l’encert poètic. Només un ritme narratiu, amb algun canvi d’intensitat, perquè els accents puguin servir modestament per empènyer la prosa.’ Vegeu, doncs, com l’autor, gat vell en l’ofici, combina en el mateix paràgraf quatre mots clau: ‘poètic’, ‘narratiu’, ‘intensitat’ i ‘prosa’.
Passeu-me la brometa, però sens dubte era inevitable que aquest home de vida ‘articulada’ escrivís un llibre que, tal com ell mateix aconsella, cal que es llegeixi ‘articulant les síl·labes discretament, marcant el ritme de les frases –com si recitéssiu en veu baixa. Així les he pensat i així les he escrit, i cada vegada les frases m’eren més fàcils.’ Per si a algú li serveix de referència puc assegurar-vos que jo ho he fet i que l’invent funciona.
Els records, la memòria
Una mirada ràpida al contingut del que ens explica Josep M. Espinàs podria fer creure que, descartat el poemari, ‘A ritme del temps’ és un llibre de memòries. Sobre això crec que la resposta ha de tornar a ser negativa. I perquè quedi ben clar, en el primer text –titulat ‘Explicació’– ja ens aclareix tots els dubtes. Comença dient: ‘Em falten qualitats per poder escriure / unes memòries acceptables.’ Continua detallant uns quants arguments per a la negativa i acaba amb una frase que en poc espai diu molt: ‘En resum: continuo, / ara que ja es fa fosc, / sentint-me lliure.’ I molt més endavant, a ‘Rierols’, a tocar del final del llibre, explica que ell veu el temps ja viscut no pas com una pel·lícula de llarg metratge sinó com ‘un passat aïllat en fotogrames / independents, amb forta intensitat / de blancs i negres.’ I acaba així: ‘Tot plegat és per dir / que jo no em veig capaç d’engabiar / l’oceà de la vida.’ Ja avanço al lector que, de frases com aquesta, sàvies, precises i contundents, el llibre en va ple. És a dir, que el mestre es troba en plena forma.
No tenim davant, doncs, unes memòries sinó de les ‘notes d’una vida’. Un seguit d’observacions i d’opinions sobre coses viscudes directament o molt properes que l’Espinàs ha escrit sense un pla previ tot i que en l’ordenació final dels textos és molt evident la intenció cronològica.
Comença, doncs, remetent-se a imatges de la infantesa i va avançant pels ressons de la guerra, els balls de joventut –per si algú no ho sabia, en aquest llibre Josep M. Espinàs es defineix com un gran aficionat a ballar–, el servei militar, la feina d’advocat, els primers intents d’escriptura, la màquina Olivetti, els viatges a peu i els més convencionals, la seva pèssima memòria pels noms… fins arribar al present dominat per la vellesa i la tristesa pels amics que ja no hi són. És a dir, per les referències a la mort. Una mort, val a dir, tractada sense eufemismes ni metàfores. Cara a cara.
Un tomb per la vida
Com no podia ser altrament, en les diverses etapes d’aquest trajecte anem trobant perles que ens remeten a l’Espinàs que tanta gent no tan sols admira sinó que també s’estima. El text ‘Inglesito’ li serveix per a definir-se, crec que amb molt d’encert, anglòfil. La figura de la mare és el tema central de ‘Mal final de la noia’ i l’Alzheimer que posa fi a la seva vida queda descrit en una frase final elegant i colpidora: ‘I tan fina com era / morí desdibuixada.’
No hi veiem, però, un Espinàs reinventat; ben al contrari: és el de sempre, però cada vegada més depurat, més essencial. ‘Nocturn’ o ‘Un quart d’hora amagat’, per exemple, contenen imatges i reflexions que seran molt familiars als lectors dels seus viatges a peu, i la delicada digressió sobre el sol d’agost i el d’octubre de ‘Sol solet’ podria passar perfectament com una de les seves columnes diàries breus i exactes, producte d’una manera de mirar molt personal. O el bellíssim ‘L’emoció’ que comença evocant Brassens i acaba amb una imatge carregada de senzilla delicadesa: ‘Una idea pot ser buscar una font. / L’emoció és beure’n l’aigua.’
La barca i el pont
Com ja he dit més amunt, a la part final de ‘A ritme del temps’ és on l’autor ens parla del seu present i on, britànic de vocació, el veiem ironitzar amb el sastre que li assegura que el teixit de l’americana que li fa li durarà molts anys: ‘No vull violentar-lo / dient-li que no ho dubto: / durarà més que jo.’
En aquesta part la imatge de la barca la trobem referida en dues ocasions. A ‘Mar tranquil’, escrit des de la contemplació d’un golf de Roses encalmat, acaba dient: ‘Ja vindrà aquell temps / de la inclemència i el naufragi. Ni la barca ni jo tenim cap pressa.’ O en l’extraordinari ‘La barca’ que comença amb una frase inequívoca: ‘D’ençà que sóc conscient / de la meva vellesa…’ i acaba dient: ‘És la barca de sempre / que ara fa aigües, i es podreix la fusta / i el timó s’ha encallat / i em porta fatalment contra les roques / que no perdonen.’
A ‘Amics que passen’ la imatge que utilitza és la del pont, que li serveix a la perfecció per a transmetre’ns la solitud de la vellesa: ‘És quan passen els anys i miro enrere / des del final del pont que estic passant. No veig ningú / que avanci com jo he fet i que m’allargui / el braç per poder fer al mateix temps / l’última passa.’
No em sorprendria que algun lector sentís una certa torbació per la manera com Josep M. Espinàs planta cara a assumptes tan personals i delicats com aquests. Seria, però, una prevenció que es podria entendre si no fos per la fina ironia que amara tot el llibre i per l’aparent lleugeresa –a anys llum de la frivolitat– amb què l’autor enfoca el que ens vol explicar. La prova la tenim, precisament, en el tres textos que clouen el llibre en els quals ens ve a dir que no vol donar gaire feina quan ell ja no hi sigui: a ‘Morir dissimulant’ elucubra sobre quina seria la millor frase per a acomiadar-se d’aquest món; a ‘Notícia’ s’imagina la manera com es podria acollir la novetat de la seva marxa; i a ‘Crònica’ ho aprofita, mai tan ben dit, per fotre’s del mort i del qui el vetlla.
Un Espinàs, doncs, molt savi i –descarregat de manies i de prejudicis– lliure. Envejablement lliure.
