16.03.2015 - 00:00
Amables lectores,
Sóc conscient que si no expose bé l’esvarós refrany que toca en aquesta ‘crònica del Bocaviu’ de primavera em ficaré en una ratera d’on difícilment podré eixir. Així és que, tot i demanant-vos abans que res comprensió, no siga cosa que em fique en bucs i l’erre, intentaré explicar bé les coses i a veure si me’n puc reeixir, si puc tractar aquest refrany tan espinós com misogin aferrant-me al sentit estricte inclòs en el sac de la fraseologia popular, de la cultura més elemental de les persones, en aquest cas ben rància i rovellada si voleu. Però aquestes coses bé que solen donar-se en el món de la cultura popular de base tradicional, camp on s’expressen lliurement els sentiments espontanis. I més encara en l’àmbit de les manifestacions més barroeres que generalment naixen de la boca bruta dels mascles dominants.
Per això presente aquesta ‘captatio benevolentiae’ que la prudència em demana fer en aquesta ocasió.
Entrem en matèria i en primer lloc direm que la mare, la Mare de Déu i la dona (la parella, com també se sol dir ara) eren les úniques dones exemptes de misogínia, de l’aversió que arrosseguen les dones des de segles enrere. I encara ara!, tot i que d’una altra manera potser més dissimulada, sibil·lina.
Ho il·lustrem amb un parell d’exemples de la nostra tradició literària. Ple de casos recull la literatura en què només es lliuraven de la misogínia dels hòmens, aparentment, la dona-muller (muller i marit), la mare que el va parir (l’home) i la Mare de Déu (l’Església no es toca). Sense anar més lluny, en el segle xv, cap al 1460, un mascle de València, Jaume Roig, es va esplaiar escrivint l’Espill o llibre de les dones’, tot carregant amb una llarga diatriba de versos contra les dones, que, segons ell, són totes vils, tret d’Isabel Pellicer (l’esposa real de Jaume Roig) i de la Mare de Déu.
Però val a dir que l’any 1399, a Barcelona, un altre mascle, anomenat Bernat Metge, funcionari de la cort, autor de ‘Lo somni’, profereix en boca de Tirèsias, personatge endeví de l’antiguitat, una terrible invectiva contra el gènere femení, per a després fer, Bernat Metge, un llarg elogi de les dones. I després d’una altra discussió amb Tirèsias, el molt bon escriptor que era Bernat Metge fa una llarga invectiva contra els hòmens.
Tanmateix, aquest empat és una igualada desigual, gens compensatòria, car les dones sempre eixiran perdent en aquesta mena de comparances.
Però, ai mare!, un dia va nàixer un refrany…
Aquest refrany que em negue a dir en veu alta, tal volta fou inventat pels mascles més ‘masclots’ amb un got de vi a la mà per desacreditar la paciència, la perseverança, la discreció i la bonesa intel·lectual de les dones, pràctiques en intel·ligència emocional, cosa que no passa en la majoria d’hòmens, dissortadament, pràctics en els afers més materials. Ells, aquesta colla de mújols, tan superiors en força física i tan durs de closca, però no sempre més intel·ligents que la meitat més una de la població mundial. (I perquè no en sé prou ni puc, en aquest tros de paper que tinc, no em referiré a les dones allunyades del nostre àmbit cultural occidental, les dones posem per cas afganeses, tailandeses, subsaharianes… Amb vel o burca, o sense, dones).
I si invertim d’una vegada el sentit del refrany? ‘Cent hòmens no fan el trellat d’un burro’. Cent hòmens junts amb una copa a la mà, de segur que no. Bé, deixe-m’ho estar que no en traurem l’entrellat.
El cas és que entre trellat i burro i burro i trellat, n’he comptabilitzades una bona garbera, d’expressions, per tal que acompanyen aquest destrellatat refrany que més d’una potser em refregarà amb raó per la cara.
La paraula substantiva ‘burro’, que, paraula de diccionari, vol dir ‘ase’ i ‘ruc’, és generadora de molts refranys i moltes expressions i frases fetes, alguns dels quals de ben antics. Us convide a llegir-ne aquesta garbera:
Agarrar el (un) burro; Anar a cavall d’un burro; Anar carregat com un burro; Anar fet un burro forner (Rond.); Arre burro i deixa dir (Rond.); Baixar del burro; Caure del burro; Caure de l’ase (Rond.); Com el burro Victòria, sense pena ni glòria; Fer el burro; Fer el burro de l’almodí (Rond.); Fer-se vell, i burro; No vore’n tres a cavall d’un burro; Pillar burro i no saber soltar-lo; Ser més burro que tacó; Ser més lleig que un fogó de burro; Ser un burro de la faena; Tindre traça de burro; Tirar el burro per la finestra; En Bocairent els burros s’assomen per la finestra; A burro donat no li mires l’ouera; A burro mort, la civada al rabo; Arrancada de cavall, parada de burro; Bram de burro no aplega al cel; Brams d’ase no pugen al cel; Burro adornat busca mercat; Burro calent, porta la càrrega i no se la sent; Burro debades, a barretades; Burro flac i vell, garrot en ell; Calla burro i deixa dir; El que al mes no es riu, entre burros viu; Home casat, burro espatlat; La carn de burro no clareja; Més val callar que amb un burro pelear; Moltes vespes maten el burro; No faces el burro que la palla va cara; No tots los burros són pardos (Refr.); On hi ha burro mort no faltaran corbs; Pa dur, mentres el burro en puga dur; Qui té un burro i el ven, ell s’entén; Tots tiren al rabo del burro, més el seu amo si el veu atollat (Refr.); Estar cansat com un burro; El burro vell no estira, però ho entén; Mentres hi hagen burros, ells aniran a cavall (o mosatros anirem a cavall); Al burro mort no li dónes garrofes; Burro trasquilat, en tres setmanes igualat; Burro mal esquilat, en tres dies emparellat; Morir-se el burro i afonar-se el pesebre tot va ser u; Mort el burro, la civada al rabo; Al burro mort no li dónes garrofes; Ser un burro; Treballar com un burro…
Per la seua banda, la també paraula substantiva ‘trellat’ aporta uns quants exemples al destrellat que de totes totes m’agradaria evitar en aquesta crònica:
No tindre trellat ni forrellat (alguna cosa); No traure trellat; Tindre menos trellat (tresillat) que una garba d’alls (que una cabra); Tindre més poc trellat que una mona; Ser el trellat d’a xavo; Trellat o tros.
Veritat que en coneixeu més d’una i més de dos?
Però hi ha un refrany, el que tractem amb més o menys pinces en aquesta secció del llombo, que ens crida poderosament l’atenció, per la seua força expressiva, per la comicitat que desprén… Però sobretot pel desagradable tuf masclista que emana, per l’injustificable aire de superioritat del mascle carregat de menyspreu envers, com assenyalava més amunt, més de la meitat de la població mundial, que no és poc.
I ara, si em demanen què vols trellat o tros?, qualitat o quantitat?, com em va preguntar l’altre dia esmorzant l’amic Agustí, llarg de saviesa, jo em quede en el trellat qualitatiu de les dones, de moltes dones que multipliquen esforços per arribar on l’home no arriba o no hi vol arribar: dones que, i no és un tòpic, pensen i actuen i són capaces de fer diverses coses quasi simultàniament, si no més. Dones només inferiors en la força física, només. I no pas totes.
Vejam ara els tres mots bàsics del refrany en qüestió: ‘dona’, ‘trellat’ i ‘burro’.
‘Dona’ i ‘trellat’ són dos paraules plenes, esplèndides. La segona és necessària per al bon anar, per a l’harmonia i l’equilibri que contraposa la insensatesa i combat la disbauxa, l’excés. La primera, simplement espletada, essencial. Ara bé, totes juntes en un refrany com aquest que em negue a dir també en veu baixa, no ixen ben parades, gens, sobretot la paraula essencial.
La tercera paraula, que es remarca per ella sola, ‘burro’, és el tercer element en discòrdia, el factor que tot ho distorsiona i que carrega de misogínia. I això és que aquest animal de càrrega tan sacrificada no en té cap culpa: ningú no li ha donat ciri en aquest enterro.
Deia Dylan que els temps estan canviant. Per a les dones també, en ple segle xxi? I no faig precisament aquesta pregunta retòrica per obtindre’n una resposta fàcil, ni perquè el 8 de març que acaba de passar és el dia que diu l’ONU (de 1977 ençà) que s’ha de celebrar el “Dia Internacional de les Dones” o “Dia de la Dona Treballadora”.
No sé si m’he fet entendre. No ho sé.
Ah!, parlant d’animals, d’un pobre burro concretament, val més deixar córrer això de ‘Dos dones i un pato, mercat’. O aquesta més còmica de sainet: ‘Dos dones i un pato, un treato’.
______
-Refr. (Recopilación de refranes valencianos hecha por el P. Luis Galiana, dominico)
-Rond. (Rondalla de Rondalles de fra Lluís Galiana)
Ontinyent, 18 de febrer de 2015
Enllaços
Array
