El carrer Major

És trist passar pel carrer Major i veure per tot arreu els rètols de ‘se vende’ o ‘se alquila’, tant en comerços com en vivendes particulars, i els habitatges deteriorant-se. Enrere han quedat els temps d’esplendor dels anys cinquanta i seixanta del segle passat, quant al voltant del carrer Major hi girava tota la vida de la nostra ciutat. Un temps que potser no tornarà mai.

Ningú no arriba a posar-se d’acord sobre com s’ha arribat a aquest estat de deteriorament, i la majoria se centra en el desencert de les autoritats municipals a l’hora de dur avant les diverses reformes que s’han fet al llarg d’unes quantes legislatures en l’esmentat carrer. Possiblement al carrer Major podríem aplicar-li la dita que diu ‘tots per al sant, i el sant en terra’.

Si ens remuntem en el temps, en la primera meitat del segle passat la zona comercial estava situada al voltant de la plaça de l’Ajuntament, la plaça de Baix, el carrer de les Botigues (que es deia en realitat Primo de Rivera) i el carrer de Tomàs Valls. Quan en els anys cinquanta es fa la reforma del carrer de les Botigues, totes les tendes allí ubicades passen a situar-se al llarg del carrer de Maians, una zona comercial que es veu incrementada per les botigues situades en el carrer de Tomàs Valls, de Sant Vicent i de Santa Rosa, que són autèntiques artèries per on la gent acudeix al carrer Major per a fer les compres de tota mena, sobretot de roba.

En el carrer de Tomàs Valls hi havia quatre tendes de roba: Confecciones Boby, Tejidos Molinero, Paños Sabadell, Tejidos San José i una sabateria, Calzados González. En la placeta de l’Escurà hi havia dues adrogueries i una òptica (l’única de la ciutat); en la plaça de l’Ajuntament, a més de dos bars, El Ideal i casa Rejol, hi havia Tejidos Albert (conegut com Casa Refelet), la Drogueria Albert, la tenda d’alimentació Llinares, una tenda de barrets, la pescateria i una farmàcia. I en el carrer de Maians, Creaciones el Barato, Moda Infantil, Paqueteria Roberto Palop (coneguda popularment com ‘el 19’), ferreteria El Siglo, Almacenes Camús, comestibles La Milagrosa, Géneros de Punto y paqueteria Penadés, Casa Rosario, Ferretería Nueva, Tejidos Lacueva i Droguería y géneros de punto Casa Charlot. Si afegim a aquestes tendes tres farmàcies, una tenda de saladura, una joieria, dos fotògrafs, una tenda de vins i licors, dos bars, una pastisseria, una llibreria-papereria, dues perruqueries, un banc i alguna tenda més, arribarem a la conclusió que veritablement era una autèntica zona comercial. Tots aquets establiments estaven ubicats en el tram comprés entre l’Ajuntament i l’església de Sant Carles. Si a tot açò li afegim el mercat municipal que es feia en la plaça de Baix i el mercat del dilluns, ubicat en la plaça Major (Generalísimo) i en la placeta de l’Escurà, on calia acudir a fer la compra, és obligat d’acceptar que en conjunt estem davant d’una gran zona comercial.

El perquè comença el deteriorament d’una zona urbana (barri, carrer, etc.), bastant sovint –o sempre– està condicionat pel canvi que experimenta la societat en cada època. El carrer Major és el lloc on la immensa majoria de terratinents es van construir els seus habitatges, i al seu voltant, la gent adinerada. El carrer Major ve d’un temps en què a penes van pel carrer quatre carros mal comptats, i algun automòbil d’algun ric que sempre li sobrava lloc per estacionar davant de Festers o del ‘Círcul’.

Potser el primer pas en el deteriorament del carrer es dóna quan la noblesa local, potser per la manca de recursos per a restaurar aquells immensos casalots, o simplement per desinterés perquè ja han deixat de ser útils, fa que les cases senyorials en el poble deixen de tindre sentit i són abandonades. Aquest èxode no és exclusiu dels senyorets, ja que la bona situació econòmica que comença a viure’s i l’aparició del automòbil, més la irrupció d’Ontinyent com a població industrial, fa que les classes benestants i mitjanes, en compte de restaurar les cases, comencen a fugir també cap al camp o cap als nous habitatges –amb totes les modernitats– que estan construint-se en els nous barris que van apareixent en la ciutat.

Hi ha una altra circumstància que li pot afectar, com és que en l’any 1966 entra en funcionament el mercat municipal que venia construint-se des de 1951 i que abans es feia a la plaça de Baix. Primer, el nou mercat, construït sobre l’hort dels Alcantarins Descalços i, poc després, el mercat del dilluns que venia realitzant-se a la plaça de l’Ajuntament, passa a ubicar-se en la plaça de la Coronació. Evidentment, són situacions que influeixen en la vida d’aquest carrer.

Per una altra banda, els hàbits de la població també van canviant i quan parlem del tancament d’algunes tendes cal puntualitzar que en una immensa majoria eren de teixits per a confeccionar i gèneres de punt (roba interior), una circumstància que podríem atribuir a un canvi de cicle o de modes. Cada vegada la gent compra més roba confeccionada, i quant a la roba interior, va desapareixent el costum que tenien les mares d’anar fent, al llarg de molts anys, el dot dels fills i filles, pagant-les ‘a la ralleta’, i que podia fer que qualsevol novençà poguera tindre sis dotzenes de roba interior de totes les classes per a la boda.

Pel carrer Major, al desembocar en la plaça del Ajuntament, passaven tots els actes més importants que es feien a Ontinyent: festes de Moros i Cristians, processons de tot tipus, cavalcades, desfilades, etc. I a causa de la seua importància –i perquè desembocava en la plaça de la Concepció i la Glorieta–, era el lloc habitual de passeig dissabtes i diumenges de joves i no tan joves, i el lloc per excel·lència on obligatòriament havies de coincidir amb la gent que volies veure. No és estrany que aquesta circumstància faça que molta gent enyore el que va significar en el seu temps i la situació a què ha arribat en l’actualitat.

De donar-li solució al deteriorament del carrer Major, sembla que cap corporació s’ha resistit a buscar-ne; fins i tot, durant un temps es va parlar de donar-li més amplària. Un projecte que va començar retardant les finques que es van construir al final del carrer Gomis (fitant amb la plaça de la Concepció) durant l’alcaldia d’Anselmo Serna, tot i ser un dels perjudicats per la mesura, en tindre en aquest punt la família el xalet de Fité, i que es va parar quan les obres van arribar al Patronato de la Juventud Obrera, que regentaven el pares Franciscans. Casualitats?

En una altra reforma, es va donar més alçada a les voreres, sembla que perquè no hi pujaren els vehicles, i en l’última es va canviar el paviment fent-se de la mateixa alçada paviment i vorera. I per últim, s’ha encetat un procés de dotar el carrer Major d’algunes institucions, com la casa de Cultura, el PROP, l’Oficina Tècnica Municipal, etc. I per part de la Caixa d’Estalvis d’Ontinyent, la seua casa de Cultura. Unes instal·lacions que no han impedit que el carrer continue deteriorant-se, com ho posa de manifest que els  comerços segueixen anant-se’n o, com a mínim, que no tornen.               

Arribat a aquest punt, no em resistisc a comentar l’anècdota, real, d’un comerciant del carrer Major, que va estar en actiu fins l’any 2012 i després va traspassar el negoci, que sempre estava queixant-se de l’abandonament del carrer per part de les autoritats que havia fet que per allí no passara gent. L’esmentat comerciant només estava en el carrer Major el temps estricte d’horari comercial, després, se n’anava a la ‘caseta’, es posava el xandall, i ja no baixava per a res al poble (ni dissabte ni diumenge, ni per Corpus ni per la Puríssima), i quan li apetia eixir, com ací en Ontinyent no hi havia ningú pel carrer, se n’anava a Xàtiva, Gandia o Alcoi. Un cas del que se’n podrien comptar centenars de casos semblants a Ontinyent.

Enllaços
Array