10.03.2015 - 12:31
“Menjar és una necessitat, però menjar de forma intel·ligent és un art” va declarar l’escriptor francès François de La Rochefoucauld. En els últims 50 anys, l’alimentació s’ha transformat radicalment a mesura que han evolucionat el transport, la indústria i els estils de vida a les societats occidentals. “Les receptes de l’àvia” que en diem ara, han quedat en això, coses d’àvies. El segle XXI ens ha portat tot tipus de productes: des de les exòtiques iuques d’Amèrica, fins als tomàquets comuns d’Austràlia, passant per les pizzes de les grans marques amb un poti-poti d’ingredients procedents de tot el món.
Aquesta tendència però, no hauria estat possible sense els grans mitjans de transport. Tal com comenta en Pep Riera, un dels fundadors d’Unió de Pagesos: “Quan vaig començar a treballar, l’any 1955, alguns transports encara es feien en carros estirats per cavall, i les distàncies eren determinants”. No podia haver una alternativa al comerç que no fos el de temporada i proximitat. Però amb l’entrada en joc dels camions la proximitat es va relativitzar, i a mesura que entraven més innovacions en joc, els productes podien arribar des de distàncies més llunyanes.
“La gent estava mentalitzada de quina era la temporada de cada producte; ara la major part de la societat no sap distingir les varietats ni la temporada que els corresponen”, lamenta Riera. Amb l’arribada de tot un nou assortiment de productes, el pagès considera que han acabat per empobrir els seus “coneixements i les exigències als productors”. Ara bé, el que pot haver sigut un factor clau són els preus baixos dels productes arribats de l’estranger. De fet, resulta evident que s’han endut la major part del mercat.
Però segons l’economista Josep Manel Busqueta, s’ha de ser conscient que, en termes econòmics, “els productes de l’agroindústria no inclouen totes les externalitats que generen”. És a dir, són aliments molt més barats del que realment són. “Els costos de produir perjudicant les condicions socials, el territori o la salut, fa que després la societat hagi d’assumir per altres vies el preu que ens estalviem”, concreta Busqueta. “Si ens decantem per l’alimentació escombraria, molt més econòmica, després ho pagarem amb la nostra salut i el sistema sanitari del qual formem part tots”. Alguna cosa similar al que ja va dir Hipòcrates: “Que el menjar sigui la medicina i la medicina sigui el menjar”.
Canvi a l’agricultura ecològica
En Miquel Riera és un pagès que l’any 2007 va optar per fer el canvi en els seus camps. “Abans fèiem tot allò que ens van ensenyar amb el monocultiu: sistemes tancats sense rotació i seguint les pautes que ens marcaven les grans multinacionals”. Afirma, però: “Un dia vam despertar i vam veure que hi havia alternatives igual de sostenibles: l’agricultura ecològica”. Ara bé, tot i l’èxit de la seva aposta, en Miquel entén que els pagesos professionals siguin una mica reticents a fer el canvi. “Nosaltres no ens podíem quedar a mitges, havia de ser un canvi de cultiu total, i això pot espantar el pagès, que ja veu prou complicat produir amb les eines actuals”.
Tal com apunta el fundador d´Unió de Pagesos, per tal d’incentivar la proximitat “hi ha ajuntaments que s’impliquen i d’altres que diuen que el lliure mercat ja ho resol tot”, pel que al final han de ser ells els que busquin “els mitjans per tirar endavant”. De fet, però, l’administració autonòmica disposa de les competències per regular la indústria alimentària. “Una altra cosa és que les facin servir”, critica Pep Riera.
Segons Busqueta, les administracions són les que tenen la clau com a promotors i generadors de capacitats i possibilitats perquè es desenvolupin aquests projectes. “Mitjançant els menjadors escolars o des de l’experiència del consum en les pròpies administracions, així com la implementació d’una nova legislació que discrimini positivament aquest tipus de producció, es pot esdevenir un canvi de tendència”, apunta l’economista.
Si bé alguns sectors socials ja han matisat que aquesta comercialització és molt més cara i que el sistema públic no ho pot assumir, la veu de l’experiència apunta cap a un altre cantó. Segons comenta en Miquel, ell mateix es va “sorprendre” quan va observar com la major part dels seus clients disposaven de rendes més aviat mitjanes-baixes, en comptes de persones amb un gran poder adquisitiu. “La diferència està en un altre àmbit”, observa. “El perfil de client que hi ve és gent amb un nivell cultural mitjà i conscient de què menja; que llegeix, que s’informa”. O explicat com ho va fer el filòsof Jaume Balmes: “La lectura és com l’aliment; el profit no està en la proporció que es menja, sinó en el que es digereix”.
