07.03.2015 - 06:00
‘El Gegant del Pi, ara balla, ara balla; el Gegant del Pi, ara balla pel camí’ tots coneixem la lletra d’aquesta popular cançó que de ben segur hem entonat desenes de vegades. Però, té algun significat real? Què és el ‘camí’? I per què la cançó segueix dient ‘El Gegant de la Ciutat, ara balla, ara balla; el Gegant de la Ciutat, ara balla pel terrat’ ? En aquest capítol d’Històries de Gegants la Berta Miró i en Nico Alonso ens ho expliquen.
Els gegants del Pi són els més antics de Barcelona, al costat dels gegants de la Ciutat. L’existència de la parella es remet a les diverses celebracions de la canonització de sant Ramon de Penyafort, l’any 1601, tal com diu l’arxiu de la parròquia del Pi. Tot i així, són molts els documents que al llarg del segle XVIII testimonien la presència de la parella a tota mena de festes i solemnitats de la ciutat.
A partir de l’any 1780 comença un període de prohibicions i restriccions i els Gegants de Pi deixen de sortir als seguicis i resten tancats durant divuit anys. No va ser fins a l’any 1798, per Carnestoltes, que es va concedir el permís perquè els gegants tornessin a sortir i participessin de la processó de Corpus.
La processó de Corpus de la Catedral, va coincidir aquell any amb la reforma de la Rambla, passeig per on tradicionalment desfilava. La nova reforma comprenia la urbanització de la part central de la Rambla, el que seria conegut com “el terrat”. Com era costum, els gegants de la Ciutat ballaven per la part central mentre que els del Pi ho feien per la lateral, que el poble va anomenar, camí. Això va donar peu a la lletra a la coneguda cançó que diu ‘El Gegant del Pi, ara balla, ara balla; el Gegant del Pi, ara balla pel camí’.
La parella actuarà al llarg del segle en els actes de la parròquia del Pi, en celebracions d’altres parròquies i començarà a desplaçar-se a altres indrets per fer-hi processons.
Però, els gegants patiren un arraconament progressiu, fins que a 1870, són tancats en unes caixes dins l’església. Les figures van ser oblidades fins a tal punt que molts barcelonins en desconeixien la seva història i es començà a elaborar certa fantasia sobre l’existència dels gegants del Pi.
Però el cert és que, dins del seu amagatall, la parella va sobreviure a la crema d’esglésies de 1936. Va ser el 1959 quan es creà una comissió per a la recuperació dels gegants. L’artesà solsoní Manuel Casserras va ser l’encarregat de reconstruir-los a l’any 1960. A l’any 1985, Casseres en fa una còpia més lleugera i són batejats com Mustafà i Elisenda.
En Mustafà és un rei musulmà de pell fosca, porta un turbant verd i vermell, una túnica ocre i una armadura on s’hi representa l’escut del Pi. A la mà dreta hi du una simitarra sarraïna que recolza a l’espatlla. La geganta és l’Elisenda, una reina d’expressió serena i pell blanca que llueix una llarga cabellera negra. A la mà dreta hi porta un ramet de roses, i a l’esquerra, un mocador de puntes.
Els gegants del Pi formen part del Seguici Popular de Barcelona des de l’any 1993 degut al seu reconeixement històric i a la seva popularitat.
Enllaços
Array
