07.03.2015 - 06:00
Maria José Lecha (Barcelona, 1957) acaba de ser escollida candidata a la batllia de la ciutat de Barcelona per la CUP per a les eleccions municipals del mes de maig. La formació, que alguns veuen com ‘el partit dels joves’, ha escollit doncs una dona de cinquanta-set anys. Com en el cas de David Fernàndez, Lecha no és militant de la CUP. Catalana amb arrels aragoneses, és administrativa a l’Hospital de Sant Pau de Barcelona, té un passat vinculat al sindicalisme i va créixer al barri d’Hostafrancs. Ara viu a Fort Pienc, després d’haver fugit de la Sagrada Família per un excés de turisme. VilaWeb ha volgut entrevistar Lecha, desconeguda pel gran públic, i ens ha citat a l’Hospital de Sant Pau, on treballa. Seiem al vestíbul d’entrada.
—Què hi fa una senyora de cinquanta-set anys en un partit de joves?
—No és veritat. No tots són joves. Aquí en tens la prova. Ha ha! Es treballa molt bé amb gent jove, i amb gent gran que treballa bé amb gent jove, també. És molt satisfactori perquè es trenquen moltes barreres. I ara dic ‘barreres’ i jo no n’he tingut mai. Al barri, ja estic acostumada a treballar amb gent jove. Als barris hi ha un teixit molt gran i el fet de ser una més al costat d’una persona que pot tenir dinou anys és molt enriquidor.
—Quin seria el passat polític de Lecha?
—Jo vaig començar a militar molt jove, a catorze anys, a la clandestinitat. Durant els anys de Franco estava al PORE. Però a la transició ho vaig deixar estar. La clandestinitat és molt dura. I el 1975 jo tenia disset anys, les expectatives eren molt altes, i la decepció també va ser molt forta. Vaig voler convertir-me en una persona normal, lluny de la clandestinitat. Vaig començar a treballar i de seguida vaig entrar al comitè de guarderia d’aquí, a l’Hospital de Sant Pau.
—Comitè de guarderia?
—Era una guarderia que ens va costar molts anys d’aconseguir. Era idíl·lica. Va guanyar un premi europeu i tot: era un edifici tot pensat per als nens de 0 a 3 nens. Entràvem a la feina, deixàvem els nens a la guarderia de la feina, i quan sortíem els recollíem. Això ara ja no existeix. Ens ho van prendre. Quan els meus nens van entrar a la primària vaig entrar a l’AMPA, uns anys de presidenta. I no és fins l’any 2000 que entro altre cop al moviment sindical, a la Federació de Treballadors i Treballadores de Catalunya (FTC-IAC). Vaig incorporar-me al comitè d’empresa de l’hospital on tot es va intensificar l’any 2010, amb la retallada de Zapatero i el tripartit, i posteriorment amb CiU, amb les retallades no únicament de salaris, sinó també assistencials. A partir d’aquí la meva lluita ja va ser molt més intensa.
—I a la CUP quan hi entreu?
—Jo no sóc militant de la CUP. Això sí, ja fa temps que treballo amb el grup de sanitat de la CUP a l’àmbit nacional, que és un grup molt compactat.
—I per què us presenteu de candidata?
—Ben bé no és això. A mi em van demanar si em podien proposar. Em va semblar que era una responsabilitat molt gran, perquè jo estic habituada a les lluites al carrer, sobretot a la sanitat. D’uns anys ençà el suport mutu ha crescut molt, com en el Juntes Podem, per exemple, on he col·laborat. Però una altra cosa era entrar en la via institucional. Al final vaig dir que sí, perquè la meva edat és un avantatge, jo ja tinc el projecte de vida fet, i per una altra banda el model trencador de la CUP, la manera com vol entrar a l’ajuntament, que és el model amb què ha entrat al parlament, em va convèncer.
—Sou independentista de tota la vida?
—No. Ha estat un procés gradual. Això no és com l’antibiòtic, que te’l poses i et marxa la febre. És un procés. La meva família ve de l’Aragó. Jo vaig néixer aquí, però els meus pares hi van arribar. Vam viure al barri d’Hostafrancs, molt ple de gent catalana, i el meu pare sempre va insistir molt que nosaltres havíem de parlar català, que vivíem en una societat integrada en una cultura. Per tant, jo d’entrada m’hi sento molt còmoda, en tot plegat, i efectivament parlo en català. Però l’independentisme diria que va ser amb el govern d’Aznar del PP. No et sabria dir quin dia. Però va ser durant aquella època que vaig fer el pas.
—’Ser d’esquerres i independentista no pot ser’. Segur que us ho han dit.
—Doncs jo diria que és molt difícil ser independentista i de dretes. Per mi això sí que és una incoherència. Crec que és impossible una independència sense un contingut social. Tenir un estat propi per a estar al servei dels mercats, les multinacionals, del futur tractat de comerç… de quina independència parlen? Tanta il·lusió els fa un estat propi al servei del capital?
—La crítica a Trias, quina seria?
—El projecte Trias? No sé si existeix. El projecte Trias és continuista del d’abans. Això sí, sense tant maquillatge ni tant discurs. El projecte de Trias comença abans dels Jocs Olímpics, amb els governs socialistes i aliats. La prova és que mires barri per barri i el vessament de sang que ha tingut la vida comunitària ha continuïtat des d’aleshores.
—Com veieu les relacions amb Ada Colau?
—No personalitzo. Tenim una idea radicalment oposada al projecte d’Iniciativa i els que l’acompanyen. Ells tenen un projecte continuista, i el nostre és trencador. En aquest sentit la pregunta seria: hi ha cap nexe d’unió? No sé si pel camí ells reconsideraran gaires coses, però en tot cas han de repensar tota la política que han portat els darrers trenta anys.
—Si arriben a anar junts, CUP i Guanyem haurien multiplicat els vots
—No es tracta de multiplicar-se numèricament, sinó de quin projecte volem. És continuista o no? Perquè si és continuista reproduirem tots els esquemes d’una ciutat al marge de la gent. No tindria gens de sentit. Si fas un projecte que comença el març del 2014, que és aglutinador, que hi participen tots els barris, que es treballa l’urbanisme, recursos naturals, la salut, l’educació, amb la col·laboració dels barris, que fas un codi ètic, amb la intenció de ser corretja de transmissió dels moviments socials… Si per multiplicar-nos hem d’esborrar tot això i fer les mateixes coses de sempre…
—La pregunta de moda: a favor o en contra del congrés de mòbils?
—D’entrada no vas en contra dels grans esdeveniments. La clau és, aquest esdeveniment privat, és finançat amb diners públics? Ho és. Quants? I com reverteixen després a la ciutat? I on? I per a quina utilitat? No és una qüestió de mida. Si fos petit i amb el mateix paràmetre tampoc aniríem bé. No anem bé promovent esdeveniments privats que no és que visquin al marge de la ciutat, és que viuen a costa de la ciutat.
—Punts febles de Barcelona.
—Volem recuperar la Barcelona que fa que la gent hi visqui a gust, i no la ciutat que només és un reclam turístic. Quan era joveneta la gent que vivia al Xino, per exemple, hi estaven molt arrelats i orgullosos del barri. Ara no. Ara la gent s’estima el barri amb l’ànim de recuperar. Els veïns no han participat en els canvis de la ciutat. Barcelona ha de recuperar l’autoestima.
—’A Barcelona hem de fer alguna cosa amb els immigrants’. Segur que ho heu sentit.
—Doncs sí. I els hem de regularitzar. I retornar-los el dret que els vam prendre el 2012 i 2013 i retornar-los la sanitat universal. Aquesta seria la primera mesura. Ara molts arriben a l’hospital, agafen por i marxen.
—Podem. Sou dels qui creieu que és un bluf o dels qui agafen por?
—Si m’hagués de fer por Podem, imagina’t quantes coses me’n farien. I més a la sanitat. El desmantellament de la sanitat sí que és perillós. Com a pacients, ens hi juguem la vida. I no és broma. Ara, Podem és un procés creat de dalt a baix. I trobo irritant que alguns mitjans insisteixin a dir que sorgeixen del 15-M, perquè en el 15-M hi va participar moltíssima gent, com nosaltres, aquells i els de més enllà.
—Racó preferit de la ciutat.
—La Ciutadella a les set del matí. Demà te’n podria dir un altre, perquè n’hi ha molts.
—Un local de Barcelona preferit?
—La meva vida gira molt al voltant de projectes alternatius. A l’hora de sopar prefereixo un ateneu o un centre social. Sense descartar restaurants, quedi clar. Anar de festa? Mira, aquest dissabte tenim calçotada al barri. Aquesta és la meva festa. M’agrada fer vida de barri.
—Heu viatjat per l’Europa central. Què n’heu après?
—La tranquil·litat que es respira a les ciutats del centre d’Europa sense que el turisme sigui tan aclaparador. Els ajuntaments allà tenen més cura del dret del ciutadà, davant del gran comerç i el turisme de masses. Jo he viscut a la Sagrada Família, i vam haver de marxar-ne per això. Era molt difícil de passejar-hi, era molt difícil de dormir-hi, era molt difícil de viure-hi. Tot era molt complicat. I és difícil, perquè a vegades el petit comerç està il·lusionat i se’ls gira en contra. Ha passat a la Sagrada Família, a Gràcia.
—Cotxe?
—No.
—Pis?
—De lloguer.
—Sou mare. Dos fills. Algun és fora?
—El gran, trenta-un anys, ha marxat per la crisi a Veneçuela. La petita, vint-i-vuit anys, viu aquí.
—Tarragona, capital de la Catalunya independent. Enviem tots els polítics cap allà i Barcelona ben feliç.
—No sóc jo, que ho ha de decidir. Seria apassionant que això, com tot, ho decidís el poble.
—Quin seria el resum del programa de la CUP per Barcelona.
—La radicalització democràtica: que totes les decisions que prengui l’ajuntament passin pel control popular i potenciar els moviments socials, que puguin incidir en tots els àmbits. L’independentisme, el feminisme, el codi ètic. I la municipalització dels serveis públics: aigua, per exemple. O lluitar contra la subcontractació dels serveis de l’ajuntament, com Parcs i Jardins, que han externalitzat, cosa que ha fet que el treballador hi hagi perdut molt.
