05.03.2015 - 06:00
Els partits que conformen el Parlament de Catalunya estan disposats a posar fil a l’agulla a la nova llei electoral. Les divergències entre els grups parlamentaris han impedit fins ara que Catalunya tingués una llei electoral pròpia, de manera que es regeix per la normativa estatal. Aquestes últimes setmanes hi ha hagut reunions de la ponència parlamentària per posar en comú les propostes dels grups, i de fet, l’aprovació de la llei electoral és un dels acords a què van arribar Mas i Junqueras quan van reprendre el consens i es van anunciar les eleccions per al 27 de setembre. Tanmateix, les posicions dels partits encara es troben encallades en alguns punts. El principal escull, que ha entrebancat tradicionalment la ponència, és el sistema de traducció dels vots en escons, sobre el qual cada partit té les seves preferències i models. Demà debatran aquesta qüestió en una nova reunió. Aprofitem l’avinentesa per oferir una visió comparativa dels models electorals de diversos estats europeus, alguns dels quals han servit de base per a les propostes dels nostres partits.
Model alemany
Es considera un dels millors sistemes pel que fa a proporcionalitat, cosa que evita el bipartidisme i les majories absolutes. Amb tot, és tan complex que confon els alemanys i tot. Una complicació que pot afavorir la distància i el refús a participar en les eleccions. És el sistema que posen com a model, per exemple, CiU i PSC. Mirem de fer-ne cinc cèntims:
Alemanya es regeix per un sistema de doble vot, és a dir, els electors reben una papereta dividida en dues parts: la primera, per a elegir el diputat del seu districte, i la segona, per a elegir el partit del seu ‘land’. Cadascuna fa servir un sistema diferent de vot.
En el primer cas, funciona el sistema uninominal majoritari simple. Això vol dir que cada elector vota el diputat del seu districte. El Bundestag, el componen 598 diputats. La meitat (299, que és el nombre de circumscripcions en què es divideix Alemanya) sorgeix de l’elecció en la primera casella de la papereta, de manera que seran diputats els candidats que hagin aconseguit majoria simple en el seu districte electoral, un per districte. Són els anomenats ‘mandats directes’.
En el segon cas, es presenten llistes tancades a cada ‘land’, i d’ací sortiran els altres 299 escons del Bundestag. Els electors no voten cap candidat concret sinó un partit. És la casella electoral més important, atès que determina el nombre de diputats que tindrà cada força política. Per repartir aquests escons proporcionalment, s’aplica el mètode Sainte-Laguë, de manera que el nombre de parlamentaris de cada partit s’estableix en proporció als segons vots. A aquests escons, anomenats ‘mandats totals’, els resten els escons aconseguits gràcies als ‘mandats directes’. I el resultat d’aquest càlcul serà el nombre d’escons de cada partit. Pot passar que un partit obtingui més mandats directes que no mandats totals. En aquest cas, s’amplia el nombre d’escons. És per això que el Bundestag no té un nombre fix d’escons: en té un mínim de 598, però poden variar fins a una vintena més en virtut d’aquesta mesura de proporcionalitat.
Un altre recurs de proporcionalitat és tenir en compte la població de cada ‘land’, de manera que un estat federal amb més població té més escons que un altre amb menys.
Ara, només arribaran a la cambra baixa els partits que tinguin un mínim del 5% dels vots en aquesta segona casella o bé els que hagin guanyat, almenys, en tres districtes, encara que no hagin superat el 5%.
Model holandès
Es tracta d’un sistema de representació proporcional, on cada partit té el mateix percentatge d’escons que de vots. És l’únic estat de la Unió Europea amb un model de representació proporcional completa, és a dir, que es considera l’estat sencer com una sola circumscripció a l’hora de fer el recompte de vots. Funciona, a més, amb llistes desblocades. ICV-EUiA i la CUP l’han posat d’exemple durant la ponència de la llei electoral catalana.
La cambra de representants dels Països Baixos (Tweede Kamer) és formada per 150 diputats, i el territori es divideix en 19 districtes electorals, on els partits presenten les respectives llistes de candidats.
Són de llistes desblocades, de manera que els electors poden marcar la preferència de cadascun dels candidats dels partits. Aquest ‘vot preferent’, on l’elector tria directament un candidat, permet que obtingui l’escó independentment del seu lloc a la llista electoral.
Si bé per a votar hi ha dinou districtes diferents, els escons es distribueixen en un districte únic. I com es traslladen en escons tots aquests vots? Es divideix el nombre total de vots vàlids entre els 150 escons. Obtenen escó, en primer lloc, aquells candidats que han rebut més d’una quarta part de la quota de vots que ha rebut el seu partit. En cas que quedin diputats sense assignar, s’aplica la fórmula d’Hondt per a repartir els escons sobrants seguint l’ordre de la llista electoral.
És considerat un sistema electoral proporcional pur, tot i que, paradoxalment, fa servir la llei d’Hondt en aquest últim cas. A més, no hi ha cap llindar electoral, cosa que beneficia els partits menuts.
Model britànic
La cambra dels comuns es regeix per un sistema uninominal majoritari. Hi ha una sola volta electoral, i es vota per circumscripcions.
El votant elegeix el seu candidat de la circumscripció i els vots es computen per districtes. Qui rep més vots és elegit com a representant d’aquesta circumscripció. És a dir, que el candidat de cada districte més votat és qui obté l’escó corresponent a la seva circumscripció. La resta de candidats no tenen representació, al marge dels vots que hagin obtingut, cosa que perjudica els minoritaris.
Tots els escons tenen el mateix valor, independentment que la circumscripció que representen tingui més població o menys. Això pot fer que el partit més votat tingui menys escons que un altre.
Els electors elegeixen els seus diputats, però no directament el primer ministre. El partit que obté majoria absoluta a la cambra dels comuns esdevé el partit de govern i el seu dirigent es converteix en primer ministre. Si cap partit no aconsegueix la majoria absoluta, es forma un govern minoritari o bé un govern de coalició.
És criticat perquè hi ha qui el considera un sistema electoral poc proporcional, que afavoreix els partits grans i el bipartidisme.
Model francès
L’Assemblea Francesa també funciona mitjançant un sistema uninominal majoritari, però en aquest cas, a dues voltes.
Hi ha tantes circumscripcions com escons: 577. I de cada circumscripció en surt elegit un diputat. Si no s’aconsegueix majoria absoluta, es fa una segona volta entre els partits que en la primera hagin obtingut més del 12% dels vots. En aquesta segona volta, n’hi ha prou d’obtenir majoria simple per guanyar.
Rep les mateixes crítiques que el model britànic: no trasllada a la cambra la proporcionalitat entre vots i escons i això fomenta el bipartidisme.
Model italià
Itàlia té establert un sistema de llistes electorals tancades i blocades. L’elecció del 630 escons de la cambra de diputats es fa mitjançant un sistema proporcional que atribueix a cada percentatge de vots un escó. Aquesta proporcionalitat, però, queda diluïda amb la resta de mesures previstes.
D’una banda, Itàlia estableix un llindar mínim del 4%, de manera que els partits que no hi arriben, no obtenen cap representació. D’una altra, es preveu un ‘escreix’ de majoria. Això vol dir que el partit que obté la majoria simple a tot l’estat rep automàticament el 55% dels escons, i per tant té la majoria de la cambra.
Sistema electoral de Catalunya
I com funciona el sistema electoral de Catalunya, que podria canviar aviat? El Principat es divideix en quatre circumscripcions, i s’hi voten llistes tancades i vinculades a cadascuna d’aquestes circumscripcions, que té un nombre de diputats segons la població. Per reduir el pes total de la de Barcelona, es va eliminar la proporcionalitat del vot; per això es diu que el vot d’un barceloní és més car que el d’un lleidatà: per aconseguir un escó, li calen més vots.
El sistema per al repartiment d’escons es basa en la fórmula d’Hondt, que fa que el partit més votat acabi obtenint més escons dels que li pertocarien proporcionalment segons el nombre de vots rebuts. A més, hi ha establert un llindar mínim per a obtenir representació parlamentària: un 3% dels vots en la circumscripció corresponent.
Els arguments contra aquest sistema empenyen els partits a mirar de posar-se d’acord per canviar-lo, a partir de les propostes fetes per cadascun.
Heus ací un parell de vídeos sobre el funcionament electoral al Principat, amb els pros i contres:
Informació relacionada:
