‘Els professionals de l’art no treballem amb una consciència de col·lectiu’

  • Entrevistem l'historiador de l'art i artista conceptual Jordi Boldú Ribas, autor de l'exposició 'Tots els artistes catalans vius?'

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
Montserrat Serra
28.02.2015 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

«Un dia algú em va preguntar: —I tu, quants artistes coneixes? I jo de manera quasi automàtica i inconscient vaig contestar: —Molts! Podria dir que aquesta pregunta m’ha acompanyat des de llavors en les diferents feines i treballs que he desenvolupat al voltant de l’art i amb l’art, i sobretot en col·laboració amb els i les artistes que fan l’art, ja sigui des de la creació, des de l’educació, la comunicació… I aquesta pregunta m’acompanya sobretot per tots els interrogants que obre: Com els conec, els artistes? Qui són? Què fa que siguin considerats artistes? Quina importància té saber la quantitat d’artistes?»

«Aquestes preguntes m’han empès a elaborar aquest cens impossible d’artistes vius. I és el repte de la impossibilitat el que activa aquest projecte cap a moltes direccions: a) voler fixar tots els noms dels artistes que viuen i treballen a prop meu, ara i aquí, i també d’aquells altres que van néixer a prop d’on visc, tot i que ara potser ja no hi visquin; b) intentar determinar i actualitzar uns paràmetres que fixin de nou qui és i qui no és artista; c) compartir quins són els mecanismes que condicionen la vida de l’art contemporani en un context proper i reflexionar de manera col·lectiva sobre quin és el paper i la funció dels artistes ara mateix.»

Aquests paràgrafs corresponen a les reflexions de l’historiador de l’art i artista conceptual Jordi Boldú Ribas, i són el punt de partida de l’exposició ‘Tots els artistes catalans vius? Cens provisional d’artistes contemporanis‘.  Es va inaugurar al Museu de Pintura de Sant Pol de Mar, on hi va romandre del 20 de setembre al 21 de desembre del 2014, i després s’ha instal·lat a l’Espai M|A|C de Can Palauet de Mataró, on es pot visitar fins aquest cap de setmana. Ara que la proposta tanca, sí més no, una primera etapa, hem volgut comentar l’experiència amb Boldú Ribas, saber com ha encarat les dificultats d’aquest cens, fins on ha arribat i de les moltes preguntes plantejades, quines han obtingut respostes satisfactòries.

En aquest projecte plana la sensació d’impossibilitat, de gran abast, de gesta. L’has viscut com una gesta?
—Una mica sí. Tot i que l’obsessió m’empenyia i m’estimulava des de bon principi sabia que em posava en una tasca difícil de satisfer. Precisament és aquest impossible el que potser té més sentit de tot plegat. Segurament el projecte obre una investigació que mai no podrà ser resolta.

Quina metodologia vas emprar?
—L’objectiu era reconèxier els múltiples agents que conformen el sistema de l’art català i potser la bona excusa era posar els artistes al centre. És així com vaig fer una crida als diferents col·lectius professionals que treballen en i per les pràctiques artístiques contemporànies (l’ACCA, els dos gremis de galeries, Xarxaprod, la Xarxa de Centres d’Art, el Programa d’arts visuals de l’ODA, l’Arxiu Artistes del Llull, etc i evidentment l’AAVC) els vaig demanar que em diguessin amb quins artistes treballaven. És evident que molts no van respondre, però de les diferents aportacions en va néixer una primera llista que reconeixia un bon nombre d’artistes. Al Museu de Pintura de Sant Pol la persona que venia a l’exposició podia afegir i si calia treure els noms, corregir també. Durant aquest mig any he viscut contrastant la llista i ampliant-la.  

La llista d’artistes vius resultant, quin cens aporta a dia d’avui?
—Uns quasi 2.000 noms d’artistes vius que treballen o han treballat des de les moltes formes i actituds de les arts visuals. Per sort en aquest conjunt hi ha una multiplicitat de treballs que ben segur en conjunt és difícil de reconèixer. Diria que en comparació amb els altres camps culturals segurament els artistes visuals són els que aporten més varietat i complexitat i contradicció, perquè les línies de treball i d’acció són múltiples i sovint contrastades i antagòniques. Personalment crec que aquesta és la seva sort i tot i que socialment siguin més dificil de ser reconegudes.

Aquest era un projecte ambiciós. Quines han estat les dificultats més importants amb les que t’has trobat?
—Que iniciava la tasca sol, per molt que comptava amb les múltiples complicitats. És cert que potser només així ho podia fer, com un treball cultural individual de dimensió col·lectiva. I és evident que podría dedicar la resta de la vida només a estudiar els artistes vius amb qui comparteixo temps i espais.

Les preguntes que se suggereixen són interessants, perquè són relliscoses i incòmodes: Hi poden ser tots? Qui es considera ara mateix artista? Què ho determina? L’autoconsciència de l’artista? La formació? La seva professionalitat? Quins són els llenguatges visuals i plàstics? És possible estudiar-ne els seus límits d’acció? Té sentit el concepte de catalanitat en relació a l’art? Què el determina? El lloc de naixement? La residència? L’actitud?
—Són totes aquestes preguntes que s’inscriuen dins de la pregunta del títol i que es poden resumir en quatre: tots? artistes? catalans? vius? Vet aquí la complexitat de tot plegat. Tot i que potser no té massa a veure amb l’excés de preguntes, vull afegir dir que des de bon principi de la recerca vaig tenir present el treball d’Octavi Comeron (Mataró, 1965 – Barcelona, 2013), artista que sempre vaig creure que havia de ser a la llista, sobretot perquè la seua obra va reflexionar molt sobre quina era la condició de l’artista i també del valor del seu treball, sobretot en relació a les formes canviants de la cultura i del treball. Per això sovint davant de tant d’interrogant jo respondria amb el seu QUIT CULTURE, funcionant com a contrafort.

Respondre aquestes preguntes és com intentar fixar el moment que viu el sector de l’art des del creador. Heu rebut en positiu aquest projecte els artistes? S’han avessat a col·laborar-hi?
—Sí. He tingut més respostes positives que negatives; més gestos que silencis. Però per limitacions personals no he pogut arribar a tothom que estaria bé que hi col·laborés. S’ha de dir que en tot plegat he comprovat de nou que els professionals de l’art no treballem massa amb una consciència de col·lectiu, reconeixent la pluralitat i la multiplicitat d’agents, tot i les moltes excepcions que treballen transversalment.

Un pòster resumeix la feina feta?
—Simbolicament sí. Però és només una penyora de tot plegat i un recordatori de la molta feina feta i de la feina que s’ha de fer, està en molts centres i projectes individuals i col·lectius, escampats arreu. És una excusa per seguir investigant qui hi ha darrera aquesta multitud de noms i què és el que fan. Tot i que s’ha de dir que en el moment que es va fixar la llista en el póster, aquesta ja havia sofert modificacions. Per mi era l’excusa també per activar el coneixement que genera l’art contemporani i per això el projecte s’acompanyava de múltiples accions: la taula rodona sobre art i societat, el programa ‘Tipologies d’artista‘ a Mataró Ràdio, els cursos del ‘Posa’t en forma amb l’art contemporani’, la jornada de treball de l’AAVC sobre l’ètica de l’artista, etc. Tot com a noves ocasions per continuar donant protagonisme a la creació contemporània.  

I a partir d’ara què? Tindrà continuïtat aquest projecte?
—Segur que sí. Jo no pararé de fer llista perquè en dec tenir també una mica el mal. L’Itziar Gonzalez creu que tota la informació s’hauria de compartir mitjançant l’Institut Cartogràfic de la Revolta, considerant l’artista com un agent generador de canvi i a mi em sembla una bona manera de posar la informació a l’abast. S’ha de dir que la base de dades generada és molt rica, tot i els buits que té. I per això és cert que podríem trobar-hi moltes formes de continuïtat. Potser si el CoNCA estigués en bona forma n’hauria de continuar la recerca i fins i tot el MACBA podria fer-s’ho seu. De moment ja estalvio per poder fer una segona edició del cartell amb totes les noves modificacions entrades. 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any