22.02.2015 - 07:57
Va acompanyar-lo a l’hotel. Allí l’esperava la Ros. El psiquiatre deixà clar que no podia estar sol fins que recuperés l’equilibri psíquic. S’havia posat en contacte amb un col·lega per tal que s’ocupés d’ell. L’advocat optà per explicar-li la situació a la germana, de qui li n’havia parlat vagament. Van decidir que el millor per restablir-se era tornar al poble dels pares. En aquestes circumstàncies sempre s’acaba recorrent a la família.
Habitaria la casa del turó. Allí, les postes de sol sempre havien estat un espectacle. De nen li agradava enfilar-se dalt d’una atalaia a comtemplar-les. Feia segles que no havia pujat en aquell peculiar edifici de tres pisos. L’havien construït per a subministrar aigua a les cases del turó. Al capdamunt de l’estructura hi havia el dipòsit i a sota havien aprofitat per fer-hi diverses dependències al servei del municipi. Amb el temps van tenir usos diferents. Als seixanta, imitant la coberta d’un doble LP dels Beatles, un grup local de rock s’havia retratat a les escales que hi havia. Anys després esdevingueren els vestuaris de l’equip de futbol. Recentment, se n’aprofitaven les parets exteriors per practicar-hi escalada.
Blai va pujar fins a l’últim pis. Contemplava el terme poblat de fruiters, esquitxat de granges, amb camins polsosos per on anguilejaven cotxes i tractors. Mentre, el sol començava a amagar-se darrere el cementiri, en un extrem del camp de futbol.
Va mirar a terra. Sentí vertigen i s’agafà a la barana. Les paraules de Cristina ressonaven al seu cap. S’alternaven amb el records de la Berta i les converses amb l’Ignasi. El seu amic tenia raó, calia subordinar-ho tot al propòsit de ser feliç. No importava el que hom hagués de fer per ser-ho. Era necessari un mínim d’egoisme.
Havien passat cinc mesos des que s’havia instal·lat al turó. Un dia o altre havia de tornar a la normalitat. Ja era hora que la família fes la seva vida sense preocupar-se per ell. Estava decidit a tastar tot allò que li oferís la vida i pagar-ho amb els diners d’aquella portuguesa providencial.
Joan Francesc Dalmau i Llagostera, Ni viu ni mort, Valls, Cossetània, 2004, p. 104-106 (fragment).
Foto: Marta Benavides
Us recordem que podeu comentar aquesta notícia o qualsevol tema relacionat amb la comarca o d’interès general al Fòrum del Pla d’Urgell.
