La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Amb «El dit al cor», em plau recordar i honorar les germanes Lluïsa i Paquita Vilaró qui amb les seves delicades mans, una ment privilegiada i dotades de gran creativitat, van cosir, teixir, brodar…, no sabria pas enumerar-ho, són tantes i tantes les peces que al llarg dels anys han passat per les seves mans, que el compte exacte no el sabria treure pas.

Podríem parlar de vestits per embellir la dona, de robes per adornar la llar, de peces confeccionades per causes nobles, caritatives, culturals… Qui no recorda els Mags, els Reis d’Orient, amb uns vestits tan rics, uns vestits que feien somiar, talment semblaven uns reis de veritat; els patges amb túniques senzilles, com pertanyia al rang de servidors reials, també lluïen els seus vestits orientals.

Des dels balcons, des de carrers i places, tots seguíem la cavalcada, tots admiràvem aquell seguici, aquella màgia, aquell somni que a tots ens il·lusionava, a tots ens feia somiar.

Adolescent com era, només em bressolava la il·lusió. Avui, després d’una colla d’anys, em paro i reflexiono, i deixant de somiar, veig les hores i hores de feina, les hores i hores de pensar, de cavil·lar, perquè la cavalcada fos un èxit, i ho era de veritat.

La memòria em porta a altres festes que celebràvem en altres èpoques de l’any. La Festa Major, la Pasqua, on els gegants, les comparses i els cap-grossos lluïen vestits alegres, brillants, virolats d’uns colors tan ben trobats…! Ballaven, saltironaven, de tombs en si en donaven, una faràndula que el cor ens alegrava, una alegria que no et deixava reflexionar.

Avui que rememoro aquelles festes i em porten a raonar, no puc deixar de preguntar-me: quants metres i metres de roba es necessitava per vestir aquells gegants? Quantes enfilades de fil i agulla, quantes pujades a l’escala, graó a graó, per igualar l’alçada que fa un gegant i la geganta, que als dos s’havien de vestir, s’havien de mudar? Algú s’ha preguntat qui s’enfilava escala amunt, escala avall per emprovar potser una boina, potser una gorra, potser un casquet, segons ho requerien les vestidures que lluïen aquell parell de gegants? Qui cosia aquelles peces que no s’acabaven mai? A tots ens vénen a la memòria les germanes Vilaró, que mai no ens van defraudar.

Si parlem de causes nobles, caritatives, aquelles que, d’any en any, organitza la parròquia per ajudar el germà necessitat, tots recordem «el mercadet», enriquit per tantes mans femenines que tant hi aporten, que tant hi tan treballat. Entre elles, s’hi havia de comptar les germanes Vilaró, avui la Paquita, la nostra amiga encara continua col·laborant amb les artístiques labors manuals.

Si ens deixem de fil i agulla i ens centrem en la creativitat, podríem fer memòria i recordar que l’any seixanta-quatre, Mollerussa celebrava per primera vegada un gran festival: «El primer concurs de vestits de paper». Aquesta fou i és la data oficial; però la idea va néixer l’any cinquanta al taller de la Lluïsa i de la Paquita per commemorar la festa de Santa Llúcia, patrona de sastres i modistes.

La revista En el aire fa ressò de la data i nosaltres ho podem ratificar ja que per aquelles dates ja ens «vestíem», ens disfressàvem de grans dames, de folklòriques, o de xicotets formals, segons el gust de cadascuna; i el paper, només paper, era el nostre material. Uns vestits meravellosos, originals, ideats per les nostres mestres que tant sabien de creativitat.

D’aquell petit granet de sorra, minúscul i gairebé insignificant, avui Mollerussa compta amb el «Museu de vestits de paper». Museu que es pot visitar tot l’any. Una col·lecció de gran renom. Ho diu el gran nombre de persones que al llarg de l’any visiten la ciutat per admirar aquell valuós treball.

I ho diuen prou bé les cartes rebudes de les cases reials a Espanya, Iran, Mònaco…, agraint i felicitant les extraordinàries reproduccions de vestits que al seu temps havien lluït la reina Victòria Eugènia, Farha Diva, Grace Kelly… I tantes altres dames que es fa difícil enumerar.

Un certamen que congrega modistes de tot Espanya per Santa Llúcia a Mollerussa, al local de l’Amistat.

La seva difusió va en augment, els anys l’han enriquit, l’han perfeccionat, l’han fet gran. Però no podem oblidar que tot aquest enrenou, el devem a les germanes Vilaró que un dia van idear uns vestits que de roba, fil i agulla, no en volien saber res. Només paper i paper. Amb paper crearen vestits esplèndids, palloles, mocadors, ornaments, fins i tot, joies, que no tenien més valor que la idea, la confecció… i el paper.

Ningú no es podia imaginar que cinquanta anys més tard, aquella petita idea es convertiria en la gran festa que Mollerussa celebra, la millor festa de l’any.

Anna Maria Freixes i Badia, «El dit del cor», dins Pàgines obertes, Lleida, Pagès, 2003, p. 32-35 (fragment).

Foto: Marta Benavides

Us recordem que podeu comentar aquesta notícia o qualsevol tema relacionat amb la comarca o d’interès general al Fòrum del Pla d’Urgell.  

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any