08.02.2015 - 06:00
La revista L’Avenç acaba de ser distingida amb el Premi Ciutat de Barcelona en la categoria de mitjans de comunicació. També acaba d’estrenar una nova web, amb continguts extres multimèdia dels seus llibres. Com a segell editorial, aquesta setmana entrant publica un clàsic de Charles Dickens, ‘Una història de dues ciutats‘. Diuen que és la novel·la més venuda de tots els temps, tot i que no pas a Catalunya, que es va traduir al català per primera vegada l’any 1991, obra de Jordi Arbonès, i que ara L’Avenç recupera i torna a col·locar a les llibreries. El director de L’Avenç, Josep Maria Muñoz, parla de la novel·la i en dóna algunes de les claus de l’èxit, en un text ple d’interès. Llegiu l’inici de la novel·la (pdf).
Explica Josep Maria Muñoz:
«Durant la seva campanya electoral, l’actual alcalde de Nova York, Bill de Blasio, es va referir a la necessitat de combatre la gran desigualtat social de la metròpoli americana, que feia que hi hagués una ciutat de rics i una ciutat de pobres, i va utilitzar repetidament la imatge que Nova York no podia ser ‘Una història de dues ciutats’. Això, per si calia, confirma l’enorme popularitat d’aquesta novel·la de Dickens en el món anglosaxó. Al capdavall, es tracta de la novel·la més venuda de tots els temps: traduïda a una infinitat de llengües, es calcula que se n’han venut més de 200 milions d’exemplars des que va aparèixer l’any 1859.»
«Ens va semblar, doncs, que calia posar a l’abast del lector en català ‘Una història de dues ciutats’, una de les poques incursions de Dickens en la novel·la històrica. I va resultar que ja existia una traducció, feta per Jordi Arbonès, i que, publicada l’any 1991, havia passat relativament desapercebuda. Dic relativament perquè s’hi va fixar la Institució de les Lletres Catalanes, que l’any 1994 li va concedir el premi Nacional de Literatura a la millor traducció en prosa publicada en el trienni anterior. És de justícia, doncs, recuperar una traducció tan vibrant com aquesta.»
«Pel que fa a Dickens, no cal descobrir-lo. És un autor que ha estat sempre present a les llibreries i a les biblioteques de casa nostra; i que no s’ha deixat de traduir: ara fa tres anys, en ocasió del bicentenari del seu naixement, Xavier Pàmies va servir-nos ‘El casalot’. Quant a ‘Una història de dues ciutats’, hi trobem l’inevitable enrevessament de la trama i en ocasions el to sentimental a què ens té acostumats el narrador, però també i sobretot hi apareix el millor Dickens: l’autor dotat d’una extraordinària tècnica narrativa. A mi m’agrada especialment un episodi del llibre, cap al final, quan els bons, per entendre’ns, fugen en una diligència del terror revolucionari, i no veuen mai l’hora de ser prou lluny de París: llavors, Dickens, el mestre, canvia la veu narrativa: passem de la tercera persona a la primera del plural. Som nosaltres, els lectors, que fugim amb ells: “El vent corre embogit rere nostre, i els núvols solquen el cel encalçant-nos, i també la lluna sembla que ens segueixi: la nit sencera galopa turbulenta al nostre encalç; però, per ara, no tenim cap més perseguidor”.»
