Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Divendres  06.02.2015  00:00

Autor/s: Daniel Alfonso

Legalitat o supervivència

Men?ame
 

'Treballar els bancals ens costa diners de la butxaca i damunt ens arrisquem que ens denuncien. La solució passa per deixar la terra erma encara que ens dolga'. Amb aquesta amarga contundència va concloure la conversa que mantenien un grup de llauradors valldalbaidins després d’esmorzar.

L’aplicació de l’estricta legalitat a l’hora d’efectuar els contractes dels treballadors, també per a les condicions dels vehicles agrícoles o en l'ús i gestió dels productes fitosanitaris, contrasta amb les característiques de la nostra agricultura mediterrània marcada per l’excessiu minifundisme, la discriminació en el repartiment de les ajudes europees, la forta competència d’altres països productors amb menors costos de producció en el context de la liberalització dels mercats. Que enguany, a més a més, també està afectada per la forta sequera, les ventades recents i les destrosses originades per les plaguez de conills i de senglars. És a dir, bona part de les explotacions agràries valldalbaidines no són competitives en els paràmetres actuals, però se’ls apliquen unes exigències estàndards que en fan inviable la continuïtat si apliquen al 100% la legalitat. Ni els treballadors (i aturats) d’altres sectors que tenen unes fanecades per herència podran continuar practicant l’agricultura a temps parcial perquè l’assegurança com a autònom supera els beneficis de la collita, ni els llauradors de tota la vida, ara jubilats, podran continuar agafant cada matí el tractor, un treball que fan més per a evitar abandonar els camps davant la falta de relleu generacional que no per necessitat econòmica. S’exposen a una contundent denúncia o a la pèrdua de la pensió. Al mateix temps, les generacions joves sense treball que tenien un refugi, almenys  temporal, en el sector primari per a anar tirant tampoc no podran treballar les terres que els han deixat per falta de rendibilitat.

Els efectes ja són visibles. Des del punt de vista econòmic, comporta una pèrdua d’ingressos en els sectors socials mitjans-baixos, els més afectats per la crisi i que tenen en l’agricultura unes entrades úniques o bé complementàries als escassos salaris comarcals, fet que lògicament comporta un efecte en cadena al reduir el consum d’aquestes persones. Territorialment perjudicarà als pobles sense indústria i incrementarà l’èxode rural, encara que la situació actual de les ciutats no ofereix cap garantia de millora. Quant al paisatge, l'abandonament progressiu dels cultius està creant una trista imatge de grans extensions de terrenys abandonats pels quals es propaguen amb facilitat els incendis forestals. I socialment generarà bosses de gent empobrida difícil de reubicar en altres activitats econòmiques i amb un marcat sentiment de descontent i desesperança.

Amb tot, la situació que vivim a la Vall d’Albaida difereix dels objectius de la Política Agrària Comunitària, entre els quals destaquem:
· Diversitat, que reflecteix la rica tradició de la producció alimentària europea.
· Manteniment de comunitats rurals vives, capaces de generar oportunitats de treball per a la població rural.
· Un sector agrícola sostenible en termes mediambientals, que contribuïsca a preservar els recursos naturals i el patrimoni natural, i a mantenir la bellesa visual del paisatge rural.

L’evolució dels preus, la necessitat de la gent i la contundència de les denúncies determinaran quantes fanecades es queden ermes.