«La complexitat d’una cèl·lula és infinitament superior a la d’enviar un home a la lluna»

«El càncer no s’eradicarà mai, perquè és inherent a l’ésser humà.» A molts, afirmacions com aquesta de Marino Barbacid (Madrid, 1949) els cauen com una vertadera maçada. Però això no fa que aquest eminent bioquímic i oncòleg deixe de parlar amb la màxima franquesa quan es refereix a la malaltia. I de raons, no li’n falten. Segons l’Organització Mundial de la Salut, afectarà un de cada tres homes i una de cada quatre dones en algun moment de les seues vides. «La societat ha de saber la veritat, que el càncer és molt complex i que mai es trobarà una cura, sinó que haurem de fer servir tot un arsenal d’armes», postil·la aquest científic, al capdavant del grup d’oncologia experimental del Centre Nacional d’Investigacions Oncològiques (CNIO).

Hi ha la percepció social què darrerament vivim immersos en una mena d’epidèmia de càncer. Que hi ha més gent malalta i més gent que mor per aquesta malaltia. És una apreciació o una realitat? 
La societat ha d’entendre que el càncer és inherent a la nostra existència. Aquesta malaltia no és sinó un procés d’envelliment de les cèl·lules, concretament del deteriorament dels mecanismes de replicació de l’ADN i de la reparació d’aquest. A mesura que ens fem grans, part dels processos de reparació deixen de funcionar i es van acumulant mutacions, que augmenten exponencialment a partir dels cinquanta, els seixanta i, sobretot, els setanta anys.

Però la gent jove també en pateix, de càncer.
Hi ha persones que tenen la mala sort que, amb menys mutacions, però en gens crítics, poden desenvolupar un càncer als trenta, als quaranta o als cinquanta anys. O potser aquestes mutacions es produesquen durant el desenvolupament embrionari, que és el període en què hi ha una activitat de divisió cel·lular més alta, i que llavors el nen patesca un tumor pediàtric. L’època en què hi ha menor incidència de càncer és entre els 15 i els 45 anys, però ningú està lliure d’un error.

Quins factors incrementen les probabilitats de tenir un càncer?
Tres factors, principalment. El primer és el tabac, que està disminuint als països occidentals. El segon és l’exposició descontrolada al sol, que també està disminuint perquè la gent es protegeix cada vegada més amb cremes. I el tercer, i potser més desconegut, és el dany crònic. El tumor amb més incidència al món és el carcinoma hepatocel·lular, un tumor de fetge. Ací hi ha un dany crònic, que és el virus de l’hepatitis, que no et mata però hi és de manera crònica. Una persona que té pancreatitis crònica té vint vegades més probabilitats de desenvolupar un càncer de pàncrees que una altra de sana.

I si eliminàrem aquests tres factors?
Continuaria havent-hi càncer, és important que la gent ho sàpia. No és per donar-los una mala notícia, però persones que no fumen, que no s’han cremat al sol i que no tenen dany crònic també desenvolupen càncer. Tinc un cas d’un amic de la meua dona de 47 anys, saníssim, esportista, que va tenir càncer de pulmó i va durar sis mesos. No havia fumat en la seua vida! Afortunadament una cosa així li ocorre a molt poques persones, però pots tenir la mala sort que les mutacions de què parlàvem abans s’acaben convertint en un tumor molt agressiu.

A pesar dels avenços en la comprensió de la malaltia, la quimioteràpia, la radioteràpia i la intervenció quirúrgica continuen sent els tractaments estàndards més usats.
Sí, la quimio de tota la vida és molt eficaç. Però ara estem ­veient que fins i tot fàrmacs que han tingut molt bon resultat en el tractament de tumors, al cap d’un temps es tornen ineficaços, perquè les persones acaben creant resistències. La cèl·lula tumoral és un ens canviant, amb una evolució rapidíssima. A més, el mateix tumor no és un tumor, sinó diversos. Una cèl·lula comença a acumular mutacions i en un moment determinat distints clons comencen a mutar de manera distinta. Quan se li practica una biòpsia del tumor a un pacient de càncer, s’extrau un tros de tumor i se’n seqüencia l’ADN. Ací trobarem una mutació, però és possible que només estiga en el 30 % d’aquest tumor. El càncer és molt més complex que no ens pensàvem. Deuríem, i de fet ja hi ha la possibilitat de fer-ho gràcies a les noves tècniques d’ultraseqüenciació, poder seqüenciar el genoma humà de cada pacient i el genoma del tumor, perquè així sabríem totes les mutacions que té. Saps quantes mutacions té de mitjana, per exemple, l’adenocarcinoma de pulmó?

100? 200? 500?
Unes 30.000 en el genoma. Els quatre tipus de càncer que més mutacions tenen són el melanoma, l’adenocarcinoma de pulmó, el carcinoma escatós de pulmó i el de bufeta. I els quatre tenen un component mutacional extern: el tabac i el sol. I no és una hipòtesi, sinó que està ja documentat. Tenim un enemic complexíssim, com si tinguérem una infecció per cent virus diferents alhora. I és important que la societat en siga conscient. Ocultar-ho seria com ens ha passat amb la crisi, que estàvem tan contents perquè no sabíem que estàvem en crisi. Hem de comunicar, tant científics com mitjans de comunicació, la complexitat tan enorme del càncer.

Les tècniques d’ultraseqüenciació permeten saber quines mutacions té cada tumor. És un primer pas.
Per descomptat, és fonamental. Ara bé, és només una part de l’equació. El fet que hi haja una mutació no ens diu com funciona, i menys encara ens diu com inhibir la proteïna mutada. Et faré una analogia. És com si jo ara et diguera que a Barcelona hi ha una cèl·lula terrorista que causarà un problema i et done el número de DNI de tota la gent que viu a Barcelona. Entre aquells números hi ha els terroristes, però com els identifiquem? No sabem on viuen, ni com són, quan actuaran… En relació al treball que fem nosaltres, la ruta de senyalització de Ras té unes quinze o vint quinases que són molècules contra les quals no és relativament complex fer un inhibidor. Un inhibidor selectiu ja és més difícil. El problema és que no sabem quines d’aquestes quinases són fonamentals. La complexitat d’una cèl·lula és infinitament superior a la d’enviar un home a la lluna. Intervenir quan la funció d’una cèl·lula s’altera sense afectar la cèl·lula sana és un repte molt difícil. Jo sóc investigador, no veig el dia a dia del pacient de càncer, però del que estic convençut és que si un tumor de pàncrees té almenys dotze rutes mutades, si l’abordem amb un o dos fàrmacs no obtindrem més que un petit benefici. Si volem realment curar el tumor, hem d’atallar-ho en les dotze rutes mutades. Però quin és el problema? Que els fàrmacs tenen toxicitat. Si a un fàrmac que es tolera molt bé se li n’afig un altre que es tolera molt bé i un altre més, arriba un moment en què ja no se’n tolera cap. Caldrà fer un esforç per dissenyar fàrmacs més específics, i això no serà gens fàcil.

Poc falaguer per a aquelles persones que pateixen la malaltia…
Pot fer la impressió que no hi ha esperança, però no, el que vull dir és que el problema és molt complex i no es resoldrà en els pròxims anys, encara falta molta investigació. La seqüenciació dels genomes és un petit primer pas, ara hem d’entendre com funciona i després trobar els instruments per a inhibir aquelles vies de senyalització que estan mutades.

Llig l’entrevista sencera a la web de Mètode.

Cristina Sáez. Periodista, Barcelona.

Enllaços
Array