03.02.2015 - 06:00
Des de l’any 2005, el càncer és a Espanya la primera causa de mort en els homes i la segona en les dones (Cabanes ‘et al.’, 2009). Per tipus, el que provoca major mortaldat entre els homes és el de pulmó i entre les dones, el de mama. A pesar d’aquestes dades, la supervivència global ha millorat notablement dels anys noranta ençà, de manera que cada vegada és més habitual trobar grups de població que han superat algun càncer i que reclamen una visió de la malaltia més normalitzada. Tot i això, la malaltia encara s’identifica amb massa freqüència amb una mena de sentència de mort, fet que dificulta que les persones afectades puguen dur una vida plenament integrada. Per què és tan complicat canviar aquesta visió? I quin paper representen els mitjans de comunicació en la construcció social de la malaltia?
Dia Mundial del Càncer
La commemoració del Dia Mundial del Càncer té un origen recent, concretament en la Carta de París (declaració amb els objectius per a la lluita contra el càncer en el nou mil·lenni) signada el 4 de febrer de 2000 pel president francès, en aquell moment Jacques Chirac, i pel director de la UNESCO, Koichiro Matsuura. L’últim punt de la Carta animava a instaurar el dia 4 de febrer com el Dia Mundial del Càncer.
Sens dubte, el reconeixement d’una data de caire internacional dedicada a la malaltia anima els mitjans de comunicació a fer-se’n ressò. Entrar a formar part d’aquests continguts en què els mitjans posen l’accent és molt desitjable si es vol influir en l’opinió pública, perquè s’estableix una relació directa entre allò que els mitjans destaquen i el que la ciutadania considera important (McCombs, 2006).
A pesar de l’auge dels nous canals, la premsa continua sent un mitjà de referència, tant per a la ciutadania com per a la resta de mitjans de comunicació, que sovint actuen com a caixes de ressonància d’allò que els diaris publiquen. Per això, l’anàlisi del Dia Mundial del Càncer s’ha centrat en els quatre diaris d’informació general amb major difusió estatal, ‘El País’, ‘El Mundo’, ‘La Vanguardia’ i ‘Abc’, durant la darrera dècada (2002-2012), per tal de veure de quina manera informen de la malaltia i si el tractament que en fan és precís i rigorós o cau sovint en l’estereotip i el sensacionalisme.
En la recerca s’hi han inclòs les informacions sobre el càncer aparegudes el dia 4 de febrer, així com aquelles que feien referència concreta al Dia Mundial del Càncer publicades tant el dia d’abans com el posterior.
La primera al·lusió durant aquesta dècada al Dia Mundial del Càncer es troba l’any 2004 al text d’una notícia a ‘El Mundo’ (5/2/2004). Durant els anys següents apareixen notícies al voltant del 4 de febrer de manera esporàdica. L’any 2008 hi ha un increment de la informació arran del fitxatge de l’investigador Erwin Wagner per part del Centre Nacional d’Investigacions Oncològiques, CNIO, entitat que aprofita la jornada per fer la presentació del científic en societat. L’any 2011 i 2012 sembla que la data s’ha consolidat com a tema en l’agenda dels mitjans, malgrat que –com es veurà– el tractament experimenta un canvi en alguns diaris: d’un caire informatiu a una tendència més mercantilista.
Perills del sensacionalisme
Pel que fa a les notícies analitzades, gran part d’aquestes fan referència a dades de la malaltia, exposades per diversos organismes amb motiu del Dia Mundial del Càncer. Aquesta informació de xifres i estadístiques es fa sovint feixuga i els mitjans de comunicació, en el moment de transmetre-la a la ciutadania, poden concórrer en cert sensacionalisme per tal de fer-la més atractiva. Així, es troben alguns titulars com «El càncer de pulmó mata una persona cada mitja hora» (‘El Mundo’, 4/2/2005) o «Un de cada tres espanyols patirà un càncer durant la seua vida» (‘Abc’, 3/2/2009). En aquesta última notícia, a més, hi ha al text expressions com «el càncer avança» o «mostra una estadística demolidora», que contribueixen a estendre la sensació d’estar davant d’un perill imminent i aterrador.
Una altra forma sensacionalista de tractar la informació és just el contrari, mostrar un optimisme exagerat que després és necessari matisar a l’interior del text, com ara en aquest titular: «L’aplicació d’una sola injecció és capaç de frenar un càncer de pell» (‘Abc’, 4/2/2008). És el que en alguns estudis apareix com la «síndrome d’avanç» (Ransohoff i Ransohoff, 2001), una exageració de les bondats de teràpies o assajos clínics que, en últim extrem, poden generar falses expectatives entre els pacients menys informats. En altres casos, pel contrari, un titular cridaner sense contextualitzar pot fixar en el públic la idea d’un determinisme genètic per sobre d’altres variables: «Donar a llum després dels 39 eleva el risc de càncer en les filles» (‘Abc’, 4/2/2012).
Si mirem les fonts emprades per la major part de les notícies revisades, aquestes són fiables (investigadors, institucions mèdiques i pacients). Aleshores, com s’explica aquesta tendència al sensacionalisme? És lògic pensar que la informació original que es presenta és acurada i que el procés de distorsió es produeix després, en la redacció del mitjà. En aquest sentit, estudis com el de Brechman, Lee i Cappella (2011) assenyalen que la distorsió (en el cas de la informació genètica que ells investiguen) s’origina entre la nota de premsa i l’article en premsa. Aquestes imprecisions s’atribueixen al mateix caràcter del treball periodístic, que ha de simplificar la informació perquè puga ser entesa per un públic ampli. Però segons aquests autors, en ocasions, és el mateix gabinet de premsa qui emet una nota de caire sensacionalista per assegurar-se una millor cobertura del tema. S’ha comprovat que la cobertura d’estudis científics en premsa generalista augmenta la probabilitat de citació dins de la comunitat científica (Phillips ‘et al.’, 1991), i en alguns casos fins i tot aquesta repercussió mediàtica influeix en les línies d’investigació que lideren els estudis sobre el càncer (Smith ‘et al.’, 2010). Així doncs, la relació entre la premsa i la investigació en càncer és molt més intensa i complexa del que en un principi es podria suposar.
Societat informada?
En general, considerant les notícies revisades per elaborar aquest article, és escassa la informació als diaris en el Dia Mundial del Càncer durant la dècada passada, sobretot durant els primers anys, encara que va augmentant en volum a mesura que ens acostem a l’actualitat. Això es pot atribuir tant al fet que encara és una data en procés de consolidació com al fet que el concepte genèric de la malaltia no té tant d’interès com, per exemple, el càncer de mama, que ha passat a primer plànol informatiu.
També s’adverteix un comportament dual en la informació analitzada. Per una banda, continua qualificant-se el càncer d’enemic, de batalla que cal lliurar i, per l’altra, es manté un cert sensacionalisme. El perill d’això és que pot produir desinformació, generar falses expectatives en la ciutadania així com desmobilitzar-la a l’hora d’adoptar estils de vida saludable. La mercantilització dels continguts també contribueix a generar una imatge més frívola i banal de la malaltia, vista com a objecte de negoci. Malgrat el context de crisi econòmica, el valor noticiós no pot ser substituït per l’interès econòmic o empresarial. En cas contrari, el mitjà posa en risc la seua credibilitat, base sobre la qual es vertebra la relació amb el lector.
En definitiva, s’observa un seguiment desigual del Dia Mundial del Càncer als diaris analitzats, amb notícies sovint encapçalades per titulars sensacionalistes per tal de fer més atractiva la informació. Un altre perill que s’hi adverteix és la confusió entre informació i publicitat, que pot desorientar el lector. El càncer és una malatia que afecta greument la salut de les persones i que, per tant, mereix un tractament informatiu rigorós i contextualitzat que permeta a la societat adquirir un grau de coneixement realista i veraç sobre aquesta. És evident que això no és responsabilitat exclusiva, ni de bon tros, dels mitjans de comunicació i que han de participar-hi institucions, investigadors, associacions i la resta d’emissors implicats en aquest procés. Tanmateix, el paper dels mitjans en general –i de la premsa en particular– s’esdevé cabdal a l’hora de convertir la informació en coneixement vàlid per a la ciutadania.
Llig l’article sencer a la web de Mètode.
Lucía Sapiña. Observatori de les Dues Cultures. Revista Mètode, Universitat de València.
Martí Domínguez. Director de Mètode i professor titular de Periodisme. Universitat de València.
Enllaços
Array
