29.01.2015 - 13:12
La seva trajectòriaPestaca per innovacions com la veu difònica, les improvisacions, la campanologia, la música plurifocal, la poesia fonètica i els concerts urbans i “De sol a sol”. Ha ofert concerts als cinc continents, impartit classes a la Universitat i a l’Institut d’Estètica, ha col•laborat en programes televisius i amb diverses fundacions i institucions, organitzat les Nits d’Aielo i Art i creat grups com el Flatus Vocis Trio o el Taller de música mundana, una de les més importants experiències musicals europees.
Per què ets músic?
Perquè sóc fill de músics. Mon pare n’era mestre i ma mare, una gran pianista. Eren d’Aielo de Malferit, però mon pare es crià a París i ma mare, a Buenos Aires. Com es toparen amb dues guerres mundials i una de civil, tornaren al poble. Era una gràcia viure voltats de retors i guàrdies civils i ma mare interpretant Chopin a casa. Als sis anys, els nou fills ja tocàvem de tot.
Quan ixes d’Aielo?
Prompte. Cap al seminari. Era una manera de “salvar-se” de la misèria imperant. Hi vaig ser feliç perquè em vaig alliberar de la disciplina familiar i del terrible context de la postguerra. A nou anys ensenyava música als meus mestres. Això em permeté copsar el gran cabal musical heretat, deixar de fer el babau i posar-me a buscar bons models. Però ho vaig deixar quan començaren les classes de llatí. Me’n vaig anar a Filosofia i Lletres. En any i mig vaig fer els dos cursos comuns a València i, la resta, a Madrid. València se m’havia quedat “curta”.
I tornes a la disciplina…
Sí. Entre els músics tot depèn de la “quantitat” d’hores que li dediquem. I, a partir del 68, fent autoestop, me n’anava cada estiu a Bayreuth, Berlín, Frankfurt, Londres… Vivia com podia, però escoltava i aprenia. Això em donava vida. M’ho gastava tot, però tornava carregat d’idees, llibres i il•lusions. Per això, des dels dinou anys faig concerts.
Quan decideixes especialitzar-te?
Molt aviat. Vaig tindre la sort de capir l’“avantguarda” i d’intuir que, més enllà de Ravel i el dodecafonisme, hi havia un altre món, rar a Espanya, però habitual arreu.
Tenia amics que vivien fora i que m’enviaven retalls de tot el que es publicava sobre música. Als vint-i-dos anys, ja tenia controlat tot el que s ⠠hi feia al món.
I, al costat, saber com més idiomes millor. Em serveixen per assajar, fer concerts i conferències…
En què consisteix la veu “difònica”?
És una manera de cantar desenvolupada per pobles d’arreu del món. És el cas dels pigmeus i d’algunes cultures de muntanya, com la dels Alps. La del poble Jumi, de la Mongòlia interior, és la més desenvolupada.
Per quina innovació ets més conegut?
Per la potenciació de la ciutat com a orquestra. Li he dedicat el bo i millor de la meua vida. Al llarg del segle xx va haver creadors que ho van intuir i desenvolupar. Consisteix a destacar-ne l’escolta més que no pas la composició, per les múltiples subtileses que hi presenta. Es tracta d’un cosmos autèntic amb tota la seua complexitat, que es projecta en la ciutat, la “cosmòpolis”, el conglomerat més ric que la humanitat ha estat capaç d’elaborar. N’esdevé així una orquestra. Ara, em costà anys trobar-ne el “ganxo”. Per sort, coneixia els models, de França i del Canadà sobretot, que s’havien avançat.
Murray Shafer, a The Tuning x8 the World (1977), ens diu com està entonat el cosmos. Així que vaig organitzar el primer Taller de Música Mundana en el 79.
Una solució d’emergència fou la campana, amb tota una tradició valenciana neolítica, mediterrània i barroca al darrere. No és cap casualitat que jo siga valencià. Aquesta solució d’emergència es convertí en la gran festa del 14 de juliol de 2013 a Marsella, capital cultural europea aquell any. Hi intervingueren els vaixells al port, amb tot el seu melting pot cultural, racial, lingüístic… El ventall de possibilitats que m’obren les campanes m’ha enriquit força.
