‘Rafael Tasis veia en la novel·la policíaca un camí per a aconseguir més lectors en català’

  • Entrevistem Alex Martín Escribà, estudiós de la novel·la negra catalana · Acaba de publicar l'assaig 'Rafael Tasis, novel·lista policíac' (editorial Alrevés)

VilaWeb
VilaWeb
Montserrat Serra
30.01.2015 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Rafael Tasis i Marca (Barcelona, 1906 – París, 1966) va ser un intel·lectual, home de lletres, vinculat a Acció Catalana als anys trenta del segle XX, que el 1939 va marxar a l’exili, a París, fins el 1948. És un nom oblidat durant dècades. Curiosament, aquest gener coincideixen a les llibreries dos volums molt diferents centrats en ell. L’un és l’assaig d’Àlex Martín EscribàRafael Tasis, novel·lista policíac‘ (editorial Alrevés); l’altre és ‘Estrictament confidencial‘, que aplega la correspondència que Tasis va bescanviar amb el president Tarradellas a l’exili (Viena Edicions). 

Dins la programació del festival Tiana Negra 2015, es va presentar el volum d’Àlex Martín Escribà, especialista en novel·la negra i estudiós del gènere a Catalunya, i vam poder entrevistar-lo. La seva tesi, que va llegir a la Universitat de Salamanca, d’on és professor, ja vinculava Rafael Tasis, Manuel de Pedrolo i Jaume Fuster, un fil invisible que marca l’evolució de la novel·la negra a Catalunya. Ara s’ha centrat en el primer autor que escriu i divulga la novel·la policíaca al país. Àlex Martín Escribà dirigeix la col·lecció ‘Crims.cat’ de l’editorial Alrevés i també és autor de ‘Catalana i criminal’ amb Adolf Piqué (Documenta Balear) i ‘La cua de palla: retrat en groc i negre’, juntament amb Jordi Canal (Alrevés).

Situeu-nos Rafael Tasis en l’àmbit de la novel·la policíaca.
—Rafael Tasis és l’Edgar Allan Poe català, perquè és el primer que reivindica i funda la novel·la policíaca a Catalunya, com Poe va fundar la novel·la policíaca als Estats Units. N’és l’introductor. Rafael Tasis és important com a novel·lista, divulgador, teòric i traductor de la novel.la policíaca.

En què us baseu per a atorgar-li tots aquests mèrits?
—En ple Noucentisme, Tasis ja es manifestava enamorat de la novel·la i defensava una novel·la ciutadana. La protagonista de les tres novel·les que va escriure és Barcelona. I és el primer que parla dels baixos fons dins la novel·la policíaca.

Parleu-nos d’aquestes tres novel·les que va escriure.
—Per ordre de publicació varen ser: ‘La Bíblia valenciana’, que va publicar el 1955, tot i que l’havia escrita el 1944; ‘És hora de plegar’, que va escriure en cinc dies a Premià de Mar i va publicar poc després, el 1956; i ‘Un criminal al Paralelo’, del 1960; alguns li van recriminar la no regularització de la llengua en el títol. Aquestes novel·les es van publicar a la col·lecció ‘El grill’, de 3i4 edicions, tot i que no són fàcils de trobar.

I quan anomeneu Tasis divulgador i teòric, a què us referiu?
—Va reivindicar el gènere engrescant uns altres escriptors: Pere Calders, Odó Hurtado, Jordi Sarsanedas, Josep Maria Espinàs… Però sobretot tenen importància els articles teòrics que va escriure sobre el gènere, que he analitzat i reprodueixo en el llibre. El primer, ‘Notes sobre la novel·la policíaca’, el va publicar l’any 1947 a la Revista de Catalunya des del seu exili a París. Explica el traspàs de la novel·la policíaca cap a la novel·la negra. Hi diu una frase encertadíssima: ‘De la meditació s’ha passat a l’acció’, que és com dir que de la investigació del crim s’ha passat a cercar les raons socials que han propiciat el crim.

I en els altres articles de què parla?
—El 1953, a la revista Pont Blau, també una publicació de l’exili, tot i que ell ja ha tornat a Barcelona, va publicar ‘Punt de vista català sobre la novel·la policíaca americana’. Era un enamorat de la novel·la nord-americana clàssica. El 1957 va publicar ‘Ètica i estètica de la novel·la policíaca (Notes per a un llibre que mai no escriuré)’, i el 1960 va publicar ‘Defensa i il·lustració d’aquest llibre (i d’un gènere literari)’. Tasis creia que la novel·la de gènere era un camí per a aconseguir més lectors en català. Així ho explicava el 1961 a ‘Enquesta: la novel·la policíaca a Catalunya’, publicat a Serra d’Or, juntament amb Albert Manent.

Quina relació van tenir Rafael Tasis i Manuel de Pedrolo?
—Tasis va avalar Pedrolo i fins i tot va dir que seria el novel·lista català més important després de Narcís Oller. Per què ens entenguem: si Tasis és l’avi, Pedrolo és el pare i Jaume Fuster és el fill.

Expliqueu-nos aquest fil invisible Tasis-Pedrolo-Fuster.
—Jaume Fuster, que es considerava deixeble de Pedrolo, els va homenatjar tots dos: per una banda, traduint ‘Joc brut’ de Pedrolo al castellà; per una altra, escrivint ‘La corona valenciana’, l’any 1982, tot recordant la novel·la de Tasis. Jo vaig escriure la meva tesi doctoral sobre Tasis, Pedrolo i Fuster. La vaig llegir el 2010. Vaig entrar en la novel·la de gènere a través dels clàssics nord-americans i des d’aquí vaig descobrir Pedrolo i la seva novel·la ‘Joc brut’, que copia els patrons nord-americans i els aplica a la novel·la de gènere catalana magistralment. I des d’aquí descobreixo Tasis com a antecessor i hi vinculo Jaume Fuster, com a hereu que els recull tots dos.

Tasis és una figura oblidada i Pedrolo i Fuster també costa de mantenir-los a la primera línia de la memòria…
—Catalunya és un país molt estrany. Enlloc no trobaràs que els autors fundacionals del gènere no siguin estudiats. Potser és que som un país massa primmirat que aquest gènere encara el considera de segona. O som un país de memòria fàcil i ens recordem poc dels nostres referents. Però per ser un país normal s’han de llegir tots els gèneres, com va dir Laura Borràs, directora de la Institució de les Lletres Catalanes, durant la inauguració de Tiana Negra.

Aquest assaig que acabeu de publicar també recorda el vessant de traductor de Rafel Tasis, sobretot a París, al costat de Ferran Canyameres…
—És la part més emotiva, la relació de Tasis amb Canyameres amb les traduccions de Simenon. Xavier Pla va escriure aquell esplèndid llibre, ‘Simenon i la connexió catalana’, des del punt de vista d’en Canyameres, i jo aquí em miro aquell episodi des del punt de vista d’en Tasis. Recordem que Canyameres havia aconseguit els drets de traducció de les obres de Simenon i, com que en Tasis a París anava molt necessitat de diners, Canyameres li va encarregar les traduccions de Simenon. En nou mesos Tasis en va traduir tretze! Era un treballador infatigable. Temps després també va traduir un James Bond per a l’editorial Aymà.

Ja als anys seixanta, Tasis es vinculà amb la mítica col·lecció d’Edicions 62, ‘La cua de palla’?
—Sí, va fer quatre traduccions per a la primera època de ‘La cua de palla’.

Quina ha estat la vostra font principal per a documentar-vos sobre Rafael Tasis i la vinculació amb el gènere de la novel·la policíaca?
—L’Arxiu Tasis, que es conserva a la Universitat Autònoma de Barcelona, tot i que encara és un arxiu que no s’ha ordenat ni digitalitzat. Conté informació molt valuosa, sobretot la correspondència amb grans figures contemporànies, de la qual he pogut extreure fragments que les vinculen amb la novel·la policíaca, com és el cas de Carner o Espriu, per exemple. I acabo el llibre amb una selecció de cartes en què alguns intel·lectuals donen l’opinió sobre les seves novel·les i incloc algunes ressenyes que van aparèixer a la premsa de l’època.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any