Neva York

  • Crònica de la tempesta de neu viscuda ahir a la ciutat dels gratacels

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
Andreu Barnils
28.01.2015 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Hi ha un home que anuncia a la televisió que a causa de la tempesta de neu l’administració de Nova York tancarà les carreteres, el metro i l’aeroport. És Andrew Cuomo, governador de l’estat, i parla amb una seguretat espectacular. Ho deu portar a la sang. Son pare, Mario Cuomo, també havia estat governador. Cuomo, Kennedy, Bush. Els americans comencen a tenir nissagues familiars. Nissagues de poder real (Bush), local (Cuomo) o històric (Kennedy). El país dels homes fets a ells mateixos, o de les nissagues familiars?

Per culpa de la neu, el meu vol de tornada a Barcelona queda cancel·lat i m’he de quedar uns quants dies més a cal sogre. La família hem passat uns feliços dies al seu apartament de Manhattan. Els catalans de la família de la parella en diem ‘família política’. Els anglosaxons fan servir un terme similar: ‘in-laws’ (‘law’ vol dir ‘llei’). Mentre la neu comença a caure comencen a entrar ‘in-laws’ per la porta. El ‘brother-in-law’, la ‘sister-in-law’, els nebots, amics. Tots ens reunim al voltant de la taula i demostrem que els humans, quan hi ha perill, ens ajuntem. Avui l’excusa és sopar. I creieu-me si us dic que no hi ha res com una sobretaula per a conèixer un país.

Un dels comensals, per exemple, explica el següent. Quan encara estudia, i no té ni trenta anys, ha demanat un crèdit per a pagar-se els estudis. El crèdit, però, no l’ha demanat pas al banc. Ca. L’ha demanat a una persona rica que li cobra (si no ho recordo malament) un 3% d’interès. Al banc, quan va anar-hi, li’n demanaven (si no ho recordo malament) un 11% d’interès. Sé que la diferència era del 8%. I explica que això als Estats Units és una pràctica habitual i legal. I que la gent, veient que els bancs no compleixen la seva funció, s’espavila. 

En plena tempesta, sentim un soroll de fons: ‘Ggggg.’ Això no m’ho han d’explicar, que ja ho conec. És la calefacció central. Sí, central, que en el país de la llibertat individual resulta que els individus no decideixen quan encenen la calefacció de les cases. La calefacció és per a tot l’edifici. S’encén per a tothom o no s’encén per a ningú. Em diuen, oh sorpresa, que la calefacció no la paguen. A Nova York es considera un dret, de rics i pobres, tenir calefacció a casa. I em diuen que si mai la calefacció deixés de funcionar uns quants dies, tindrien el dret de no pagar el lloguer mentre durés l’averia.

M’alço de taula i veig uns quadres penjats a la paret. El sogre, dentista, m’explica que són de clients seus. N’hi ha tres. El cas és que són d’artistes que, en comptes de pagar els serveis de la clínica dental amb diners, van pagar-los amb peces d’art. Li demano si se’ls vendrà, o si en va calcular el valor per saber si hi sortia perdent o guanyant. Em mira amb cara de: ‘Tu et trobes bé, paio?’

En el moment que la tempesta comença a caure fort ens asseiem davant el televisor. Són les deu del vespre. Comento que l’altre dia vaig anar al cinema IFC, i que feia anys que no veia una sala plena. Hi feien ‘Citizen Four’, un treballadíssim documentari sobre Edward Snowden. Snowden, el membre dels serveis d’intel·ligència nord-americans que va denunciar el propi govern. L’home que va demostrar que el govern dels EUA espia tots i cadascun dels seus ciutadans. Els llegeixen els correus, els escolten les trucades, els miren les cerques que fan a Google. Sabeu allò que diuen que fan les dictadures comunistes, saber-ho tot de tothom? Doncs allò mateix, però fet per democràcies capitalistes.

Després de dues hores de televisió anem a dormir. La neu continua caient. La calefacció central continua escalfant. Però quan ens llevem, l’endemà, i traiem el nas per la finestra, se’ns pot veure una gran decepció a la cara. La tempesta ha estat més forta a Twitter que no pas a fora el carrer. Durant tota la nit ha nevat, cert. Veus màquines llevaneu en ple Manhattan, cert. Però sembla que al final no hauria calgut tallar carreteres, ni el metro, ni gairebé l’aeroport.

Cuomo fill torna a sortir a la televisió i arriben crítiques sobre el dispositiu. Que si era exagerat. Que si no n’hi havia per a tant. Que si s’han perdut milions de dòlars. I deuen tenir part de raó. Quan, al matí, sortim a passejar pel barri per gaudir de la ciutat nevada, la preciosa ciutat nevada, veig una cosa que no havia vist mai: una botiga d’Apple buida. Només hi ha una senyora de la neteja treballant-hi. Moltes més botigues de Manhattan no han obert, tampoc, i torno a veure una cosa que no havia vist mai: novaiorquesos sense botigues obertes. La gent, simplement, camina. ‘Oh yeah. There’s nothing like a walk around the block.’ M’adono, sorprès, que hi ha moltes parelles agafades de la mà. A Nova York, no n’hi havia vistes mai tantes com avui. I finalment entenc per què: amb les botigues tancades per la neu, les parelles no tenen les mans tristament ocupades amb bosses.

Calefacció central per a tothom, nissagues familiars al país dels ‘self-made men’, gent que evita els bancs, gent que cobra amb art sense calcular fins al darrer cèntim, i una Nova York sense consum a la vista i ple d’amor. És, doncs, gràcies a la tempesta, i colgada sota la neu, que he descobert una Nova York poc coneguda, però molt familiar.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any