28.01.2015 - 06:00
La directora de la Institució de les Lletres Catalanes, Laura Borràs, respon dues preguntes sobre la independència i el futur de Catalunya al món. És una altra entrevista de la sèrie ‘Faces of independence’ de l’edició en anglès de VilaWeb, que reproduïm en català.
—Per què i per a què voleu la independència de Catalunya?
—Perquè considero que el meu país és Catalunya i no Espanya. És una qüestió de sentiment, una qüestió d’identitat. El català és la meva llengua materna, però jo parlo quatre idiomes més (anglès, francès, italià i espanyol). Sempre he sentit l’agressió d’un estat que no em respecta, començant pel meu cognom escrit en el meu carnet d’identitat, que va ser modificat per funcionaris espanyols i vaig estar més d’una dècada a poder-lo corregir. Aquesta anècdota és només un símptoma. Més enllà de l’àmbit personal, realment crec que Catalunya és ara incapaç d’assolir el seu màxim potencial, perquè continua essent part d’alguna cosa i no pot ser un tot pel seu compte. A més, per què hauria de voler el contrari? Vull dir, qui vol dependre dels desigs, decisions, accions i reaccions d’una altra persona?
Aquí caldria veure com ha estat que ens hem tornat més i més independents d’un país que ens va conquerir ara fa tres-cents anys i que des de llavors ens ha desterrat de les nostres lleis, la nostra llengua i la nostra cultura amb una intensitat tal que és realment un miracle que hàgim sobreviscut. Espanya sempre ha tractat Catalunya com una colònia i això s’ha vist respecte de les demandes de Catalunya, sempre prohibint –l’idioma i els símbols nacionals primer, però també els moviments econòmics i la capacitat d’expansió. Catalunya no és una part d’Espanya, encara que així sigui com el govern espanyol ho considera.
Ara ha arribat el moment de recuperar la nostra dignitat i dir prou! Ja n’hi ha prou que els nostres esforços es donin per fets. Ja n’hi ha prou dels comportaments de superioritat, destinats a humiliar i a disminuir en lloc d’integrar i donar valor. Per exemple: en l’àmbit lingüístic, una llengua és una llengua i no és ni més ni menys en termes de qualitat intrínseca, ja que totes les llengües són una forma de comunicar una visió específica del món. Cada idioma té una quantitat específica de parlants i el que produeixen amb aquest llenguatge pot ser alguna cosa gran o alguna cosa inútil. Un idioma no és més important perquè tingui més parlants. El català, la seva literatura i la cultura sempre han estat en una posició fràgil perquè Espanya és un estat que no entén la diversitat, i, per tant, mai no l’ha promogut. Hem de lluitar constantment pels nostres drets. Hem d’explicar que la nació catalana existeix des de segles abans que l’espanyola. Ho hem d’explicar perquè l’estat espanyol sempre ha volgut xuclar-nos la sang i abolir qualsevol possibilitat de diferència, llevat que les diferències hagin estat regionals o folklòriques, perquè són inofensives. Però aquest no és el nostre cas.
Ara és l’hora de completar un procés iniciat cívicament, amb convicció i amb la força del símbol de la democràcia: les urnes. No demanem ni més ni menys que això. Com que és una qüestió de justícia, no hem de demanar permís per a ser el que som.
―Què pot aportar una Catalunya independent al món?
—Catalunya com a nou estat seria un país més ric que podria contribuir a la riquesa mundial, començant per Europa. Catalunya sempre ha estat una terra d’oportunitats, un lloc on els emprenedors han trobat un espai per a desenvolupar les seves idees i projectes creatius. És per això que som coneguts a tot el món.
Culturalment, que seria el meu camp específic, en tenim exemples pioners que han estat reconeguts arreu del món, des de Pau Casals a Jordi Savall (que recentment va rebutjar el premi del Ministeri de Cultura espanyol, a causa precisament de la seva actitud cap a la cultura). De Miró a Dalí. De Ramon Llull –amb càtedres a universitats de tot el món dedicades a l’estudi de la seva obra des de perspectives diferents: filosòficament, teològica o literària– a Mercè Rodoreda o Jaume Cabré, tots dos exemples d’autors contemporanis d’enorme prestigi d’una llengua minoritària traduïts a desenes d’idiomes. Crec fermament que si tenim el potencial de promoure la nostra literatura i cultura, quan evitem les prohibicions, simplement serem un país normal. Ens ho mereixem.
