25.01.2015 - 06:00
Éric Abidal (Lió, 11 de juliol del 1979) va penjar les botes quan va acabar el 2014. Era titular a l’Olympiacòs, però va decidir que ja n’hi havia prou. El francès, un exemple de vida després d’haver superat un càncer i haver tornat a jugar, s’ha instal·lat a Barcelona. Segueix de molt a prop el seu Barça, club del qual té una oferta que està valorant.
Com es troba?
Bé. La veritat és que estic en un altre capítol de la meva vida, i de moment m’agrada el que estic fent.
Està treballant en la seva fundació. A què estarà enfocada?
Ara estem duent a terme la part logística, el web, papers, patrocinadors… La prioritat de la fundació serà treballar per als nens que tenen càncer. Intentarem ajudar a investigar una mica més per trobar solucions per curar els nens. Quan vaig estar a l’hospital en vaig conèixer molts casos. He estat amb les famílies, que vénen de molts llocs, i hem de buscar indrets on puguin dormir i trucar. A més, també tenim l’objectiu que aquests pacients oblidin de tant en tant la malaltia a través de l’esport i puguin portar una vida amb la màxima naturalitat possible.
Li està sent difícil deixar el dia a dia al costat de la pilota?
De moment, no. Amb el que he viscut durant la meva carrera puc dir que l’he aprofitada i després de penjar les botes estava preparat per començar una nova etapa. A més, per desgràcia, ja vaig estar un llarg temps
aturat.
Té una oferta del Barça. Ha parlat amb Josep Maria Bartomeu?
Sí. Vam parlar divendres passat. Després havia de viatjar amb l’equip a Riazor i no vam concretar res. Hem de reprendre les converses, però no tinc pressa.
Està il·lusionat amb la possibilitat de treballar al Barça?
Per mi és una alegria poder entrar en aquesta casa tan gran. Però com he dit des del principi, no tinc pressa, també tinc altres ofertes i ara només he d’esperar per prendre una decisió. Tot i així, no crec que ho faci de manera imminent.
També té una oferta de l’Olympiacòs?
És una feina diferent, més tranquil·la i no m’exigiria el dia a dia. No tinc contracte amb ells, però els vaig ajudar amb els meus contactes quan era jugador, i a partir d’ara em queda tancar el contracte amb un patrocinador i esperar l’oferta concreta.
El Barça li ofereix dirigir les escoles del club. Li agrada molt estar al costat dels joves?
És una tasca més fàcil per a mi. Crec que és important tenir relació amb els joves, ajudar-los en el dia a dia, en l’educació, en el respecte i totes aquelles coses bones que se’ls pot inculcar amb aquest esport.
Què els pot aportar?
Mentalitat, lluita durant els partits o entrenaments, però també per l’experiència que tinc al marge del futbol, puc servir a molta gent que pugui passar per moments complicats.
També s’ha dit que podria fer d’enllaç entre el primer equip i la directiva.
No sé si el Barça necessita algú per fer aquesta feina. Tots es coneixen, només han de parlar. Podria ser una feina interessant, però en no veig la necessitat. No fa falta parlar amb un mediador, tenint en compte que el president està en contacte amb tots els jugadors. Si hi ha qualsevol problema, el jugador pot trucar al president.
Va sorprendre que deixés el futbol a meitat de temporada. Per què?
No tenia ganes de jugar, pensava que era el moment i el meu cap em va dir prou. Tinc 35 anys i és hora de donar pas a noves fornades de futbolistes.
Hauria acabat la temporada si l’Olympiacòs hagués continuat en la Champions?
No, això ja ho havia parlat amb el president dos mesos abans, així que no va dependre dels resultats esportius.
A l’estiu, quan va marxar del Mònaco, ja pensava que ho deixaria ara?
Gens ni mica. Vaig arribar a Grècia amb moltes ganes de tornar a jugar la lliga de campions i hi estava molt a gust, però em vaig adonar que, tot i que donava el millor de mi en cada entrenament, ja havia perdut la il·lusió del principi. És hora que es diverteixin uns altres.
No anar al mundial del Brasil va ser una decepció?
Sí, va ser una decepció gran. Però sóc una persona que no busca problemes. El seleccionador va fer el seu equip, jo els vaig desitjar el millor, i tampoc estic aquí per decidir qui hi ha d’anar i qui no. Ara bé, si li preguntes els motius de per què no vaig ser convocat mai te’ls dirà.
Com veu el Barça?
Després dels últims partits, tens la sensació que van com avions. Ja he dit que el 2015 serà l’any del Barça. Han començat bé i, tenint en compte que els conec, en el moment en què es dubta d’ells, demostren que estan al nivell que s’exigeix.
Així veu l’equip en trajectòria ascendent.
Espero que segueixin en aquesta línia. Cal estar més units que mai, i els resultats bons donaran més confiança. De vegades es pot empatar o perdre, però si el Barça guanya títols tota la feina d’aquesta temporada haurà valgut la pena.
Coneix bé Leo Messi. Creu que ha pogut demanar que plegui l’entrenador?
De cap manera. He estat sis anys amb ell i mai ho va fer, així que no deu haver canviat. Sé com és en Leo, i no actuaria així mai.
Es troben a faltar referents al vestidor com Puyol, Guardiola, o vostè mateix?
Els anys passen, i és llei de vida. Només s’ha de pensar en el futur i fer que aquest equip no mori mai. Els líders arriben i passen, però els resultats, la mentalitat i la imatge del club és la que no pot canviar si volem mantenir el Barça al podi dels millors equips del món.
Tornem a Messi. És clau la seva figura tant pel que es va guanyar com per al futur del Barça?
És el jugador més important de l’equip, tothom ho sap i quan ell està en forma l’equip se’n beneficia.
Podrà dir que ha jugat amb el millor jugador de la història.
El millor dels millors. Almenys de la meva època, perquè tampoc vull comparar-ho amb altres moments de la història com l’era de Maradona, però actualment, sí.
Vostè el va haver de patir en els entrenaments. És tan difícil aturar-lo?
No, perquè els entrenaments per a en Leo són només un tema de precisió. Quan fèiem partits amb el camp reduït, si el seu equip perdia entrava ell i empatava en un moment. I després ja arribava un gol darrere de l’altre. Ell s’entrena per guanyar.
El veu molts anys al Barça?
Això sempre és responsabilitat del jugador, però si fos el president faria tot el possible per mantenir els millors jugadors del món al meu equip.
Això implica també quedar-se amb Alves?
Si vas a buscar laterals drets, veuràs que no n’hi ha de millors que ell. Des que va arribar aquí ha jugat sempre i, si no està lesionat, continua pujant i baixant la banda a un nivell molt alt.
Ha jugat amb el millor jugador, però també amb el millor equip. Quins records té d’aquella època?
Més enllà dels trofeus, el que valoro de veritat és l’equip, la gent, el grup que hi havia. Ho compartíem tot, partits, dinars, sopars, alegries. Durant el primer any de Guardiola, anant tots junts, vam demostrar que podíem arribar on fos.
Xavi i Iniesta són els millors migcampistes que ha vist mai?
Quan estan al seu nivell, són insuperables. Dónes la pilota a Xavi, i no la perd mai, li envies una mala passada i et torna caviar. A Iniesta, li poden venir tres jugadors, que no es posa mai nerviós, i acaba sortint de qualsevol laberint. I, el millor de tot és que ho fan tot molt fàcil i no ho és.
Quan va arribar va dir que li sobtava que els jugadors no fossin tots amics, que no sortissin junts. Això va canviar i va ser important?
Sense dubte. Els sopars que fèiem van significar molt, no sé si són la causa dels nostres èxits, però segur que hi van ajudar. Això passa a tot arreu, si a la seva redacció tenen bona relació amb la gent, més ganes tenen de tornar l’endemà a treballar.
La qualitat humana d’aquella plantilla era molt gran?
Top. Hi ha cracs i cracs. I, per exemple, en la nostra plantilla teníem clar que, al marge de Messi, que és el millor, la resta estàvem tots en un mateix esglaó. Cadascú feia la seva feina, jo hi era per defensar, un altre per marcar gols, un altre per fer les assistències… Per guanyar els millors necessites una plantilla equilibrada.
Hi va tenir alguna cosa a veure Pep Guardiola.
Segur. Va instaurar una manera de jugar diferent, i el més important és que ens coneixia molt a cadascú de nosaltres. Sabia quina era la personalitat de tots els jugadors, quan havia de ser agressiu i quan no, i era molt intel·ligent. Els petits detalls que, al final, el van fer molt important.
És el millor entrenador que ha tingut?
Un dels millors, perquè cada entrenador t’aporta una cosa diferent. Me’n recordo de tots, perquè si no hagués tingut els tècnics que vaig tenir abans d’arribar al Barça, segurament no hauria fitxat mai per aquest club. En Pep era un malalt de la seva feina. Entrava a les 8 del matí i sortia a les 10 de la nit, i així era feliç.
Vostè va passar pel seu despatx alguna vegada.
Una vegada, sí. Va ser determinant en Joan Laporta, que em va dir que no em preocupés perquè coneixia Guardiola i era molt bona persona. I així va ser, vaig entrar i em va dir que no em movia de l’equip, que comptava amb mi.
Un altre dels grans records que s’emporta és el d’aixecar la Champions a Wembley, oi?
Evidentment, però no només això, sinó també el fet d’haver superat la malaltia, ser titular en la final, i guanyar la quarta Champions. Va ser un dia rodó, possiblement el més feliç de la meva carrera.
Deu estar eternament agraït a l’afició del Camp Nou per com el va rebre quan va reaparèixer?
Sempre ho faré, perquè em van donar suport en tot moment. Em van ajudar molt, sobretot al principi, i van tenir molta paciència amb mi. També va ser un dia especial, perquè la reaparició es va produir a casa, contra el Real Madrid, i el dia que ens classificàvem per a la final de Wembley.
Aquell equip serà recordat per com va guanyar i per tots els obstacles que va superar.
No s’oblidarà mai tot el que va passar. És un capítol de sis anys en què ens vam fer més forts que mai, perquè lluitàvem no només per les victòries i els títols, sinó també pels companys que no ho estaven passant bé. Al marge de les nostres vides privades, en teníem una altra dins del vestidor, que era com una segona família.
I de la malaltia, com està?
[Ajunta les mans]. Déu és gran. Afortunadament, estic curat, però si em torna a venir no passa res, tornarem a lluitar.
De petit somiava en ser l’Éric Abidal en què finalment s’ha convertit?
No, de petit només volia ser jugador de futbol. Als 18 anys, un professor ens va preguntar què volíem ser de grans, i jo li vaig dir que volia ser futbolista. Em va dir que m’havia equivocat de classe, però el curs següent vaig presentar-me davant d’aquell professor amb el contracte del Mònaco.
Què va fer quan li van detectar la malaltia?
Quan m’ho van comunicar, vaig pensar que sempre hi ha alguna possibilitat de sortir-te’n, ho vaig acceptar, ho vaig afrontar amb mentalitat positiva i vaig ser molt disciplinat en tot el tractament.
Encarar aquest procés amb optimisme és important per a la recuperació?
El que diuen els metges és que ser positiu és ja un 50% de la recuperació. Sóc un lluitador nat, i la manera d’afrontar-ho em va ajudar molt.
Com ho van viure la seva dona i les seves filles?
Vam tenir la sort que les dues nenes eren petites i no van patir-ho tant com la meva dona. Ella sí que ho va passar malament, perquè ja havia tingut alguna experiència negativa en la seva família, i només deia que no la podia tornar a esquitxar un cas com aquest. Va estar al meu costat sempre i només per això ja voldré estar amb ella fins que la mort ens separi.
Té la sensació que la gent l’estima més després de superar el tumor?
Potser m’equivoco, però crec que no. Des que vaig començar la meva carrera vaig punxar la bombolla aquesta en què molta gent creu que vivim els futbolistes, perquè sóc una persona normal. És cert que tinc una professió diferent de la resta, i que guanyem molts diners, però quan acabo d’entrenar-me vaig a comprar el pa com tothom, vaig als mateixos centres comercials…
Ser famós té els seus avantatges. Vostè va servir d’exemple per a moltes famílies en una situació similar.
Sí, però gràcies a la televisió. També hi ha altres casos de superació que no tenen tanta repercussió, però són igual d’importants. Vaig llegir una entrevista a un noi que, després de superar un càncer, va tornar a fer ironmans per a la perplexitat dels metges. Ell passava un mal moment com el meu, però com que no era famós, no va tenir la mateixa repercussió.
Es relativitzen les coses i un s’adona del que realment importa?
És veritat. A mi no em va canviar el caràcter, però potser no m’enfado tant com ho podia fer abans. Sempre s’ha de buscar una solució i ara tinc prioritats a la vida. Gaudir de les coses bones, de la família, dels amics, i no deixar res per a l’endemà perquè mai se sap què pot passar.
Quins companys de professió van ser més a prop seu?
Henry, Keita, Malouda, Yaya Touré i Evra. Són persones que m’han vist en el pitjor moment, i que em van ajudar molt. Tot i estar tots a fora, van viatjar expressament per venir a veure’m. De Nova York, de Manchester i d’altres indrets, i em van fer costat en tot moment. Naturalment, tots els jugadors del Barça, però vull fer referència a aquells que no estaven aquí.
Una altra persona que es va interessar és Cristiano Ronaldo. Tenim una percepció equivocada d’ell?
Crec que sí. La gent només el veu sobre un terreny de joc, però pel que he vist puc dir que és una bona persona. No diré que es preocupava sempre per mi, però cada cop que ens vèiem em preguntava, em donava ànims i s’alegrava de veure’m. No és d’aquells que et saludava i prou i, a més, també preguntava a Benzema, que és com un germà per a mi, com m’anava la recuperació.
Com va viure la malaltia de Tito Vilanova?
Malament, perquè va haver de marxar lluny, i tot i que al principi tot va anar bé, la recaiguda sempre és pitjor. Lluitar és inqüestionable, però l’altre cinquanta per cent que comentava abans no es pot controlar. Vam parlar molt, anava a casa seva, i va ser molt dur quan vam anar a la catedral. Tito era, més enllà d’un entrenador, com un pare o un germà.
