23.01.2015 - 06:00
És un dels músics que més concerts han compartit amb Ovidi Montllor. Una relació que va anar més enllà dels escenaris i es va traduir en una amistat fins al final de la vida de l’Ovidi. El seu guitarrista inseparable, Toti Soler, és l’encarregat d’inaugurar demà el festival Barnasants amb un concert en què reviurà les paraules de l’actor i cantant d’Alcoi, acompanyat de Joan Massotkleiner i Gemma Humet. Començarà així un certamen musical que enguany vol retre homenatge a Ovidi Montllor, amb motiu del vintè aniversari de la seva mort. Avui el recordem, en aquesta entrevista, per mitjà de les paraules de Toti Soler.
—Com serà aquest recital ‘Ovidi, poema sense acabar’ de dissabte?
—Com el que hem fet tota la vida. Ho faig des de la mort de l’Ovidi: una selecció de cançons i de poemes. Primer ho vaig fer amb en Jordi Dauder i l’Ester Formosa i ara amb en Joan Massotkleiner i la Gemma Humet. Entremig han passat tot de gent que han fet de rapsodes i de cantants. Jo ho he fet sempre, fins i tot en els meus recitals tot sol sempre canto alguna cançó de l’Ovidi. Per a l’acte del Barnasants hem ajuntat forces i oferirem una selecció de poemes dels poetes que recitava l’Ovidi, i les seves cançons més representatives, els clàssics de l’Ovidi.
—Què us sembla la iniciativa del Barnasants?
—Molt bé i molt natural. Com deia l’Ovidi, com més sucre més dolcet. S’ha de recordar aquest artista extraordinari que fa quaranta anys ja deia les coses pel seu nom. Unes coses que continuen essent vàlides avui i que lamentablement potser seran vàlides d’aquí a quaranta anys. És un artista únic i irrepetible. Val la pena que els recordem com més millor.
—Ara fèieu referència a la vigència de l’Ovidi. És ben bé que escoltes les seves cançons i semblen haver estat escrites fa cinc minuts.
—L’Ovidi deia el que veia, el que passava. I realment ara tot allò es veu claríssim. Fa uns anys hi va haver uns grups de Gràcia, Vilafranca i més llocs que van descobrir que l’Ovidi era la seva veu, que veia i pensava les mateixes coses que ells anaven descobrint. La vigència de l’Ovidi és innegable, i això és ser un artista de veritat. Però passa que nosaltres no tenim el costum de tenir cura dels nostres artistes, com fan en alguns altres indrets, com França, on tenen cura del record i les cançons d’un George Brassens, per exemple, que avui continua venent discos. Aquí els artistes s’obliden d’una manera descarada, i això és una pena. Però hi ha molta gent que se l’estima i estic segur que aquest any hi haurà molts recitals per a recordar-lo.
—En el cas de l’Ovidi també hi va haver una certa condemna a l’ostracisme fins i tot en vida.
—Ell ja va pronosticar que passaria això. Hi va haver una gran davallada cultural. La democràcia no va afavorir precisament l’art i la cultura. Semblava que només hi havia lloc per a uns poquets escollits, en el món de la cultura, i els altres van desaparèixer completament. Tota aquella bogeria, aquella gana i interès que hi havia als setanta va desaparèixer. Ni els responsables polítics ni els professionals, programadors i discogràfiques no van estar per la feina. Se’n va anar tot a fer punyetes. No tan sols l’Ovidi, sinó pràcticament tots, excepte uns pocs a qui els va tocar la rifa.
—Hem avançat gaire?
—Crec que no. S’ha avançat molt tècnicament. Podem donar gràcies que ara hi ha moltes escoles de música de molt nivell. En això sí que hem evolucionat molt. Recordo que en aquella època jo vaig haver de fugir, vaig haver d’anar a Londres a estudiar guitarra clàssica i havíem d’anar a Andorra a comprar discos del Miles Davis. Avui des de ben joves tenen un coneixement i una qualitat musical magnífica, però això no ha anat acompanyat d’un creixement artístic i humà. I avui dia sembla que tots siguem americans! A mi també m’agrada la música americana, però sembla que tot sigui pop o rock americà. No hi ha ni rastre de la cultura mediterrània, de la qual l’Ovidi és un exemple claríssim.
—En aquest sentit, que hi hagi joves que recordin i reivindiquin l’Ovidi és esperançador…
—Determinats sectors no han oblidat l’Ovidi, o l’han descobert. Això és un bon símptoma. Però potser encara és massa poc. Sembla que necessitem les xifres rodones per recordar-lo: deu anys, vint anys… I en realitat és cada dia del món. Fa molts anys que no sento ningú com l’Ovidi, que tingui aquesta força i aquesta valentia per a dir les coses.
—Com us vau conèixer?
—Jo feia de músic d’estudi. Acompanyava diversos cantants i feia arranjaments. En aquest cas va ser Pi de la Serra que feia uns arranjaments i em va dir: ‘Vine, que hi ha un cantant molt simpàtic que ve de València.’ Hi vaig anar i vaig conèixer l’Ovidi. Devia ser l’any 1968. De seguida ens vam fer molt amics. Vaig col·laborar amb ell en diversos discos i, a partir del 1974, vam començar a treballar regularment junts. Així, fins al final.
—Una relació estreta professionalment i personalment, també.
—Una gran amistat! ‘Vine a casa que veurem el partit junts’, ens dèiem. I vam fer moltes hores de viatge amb tren i amb cotxe, xerrant de les nostres coses. Era el padrí de la meva filla i venia a casa a tallar-me els cabells. Un gran amic.
—Aquest vincle farà que el concert de dissabte també tingui un caire especial.
—Sí, sempre és especial i emocionant. Sempre m’emociono quan canto l’única cançó que canto, ‘Què et sembla, Toti?’, que me la va dedicar. Perquè realment explica la nostra realitat, com quan diu ‘Poca ventura, amic, en l’aventura/ de ser-ne conseqüents i esperar l’eco.’ Aquest dissabte serà molt especial. Cada dia que fem un homenatge a l’Ovidi és especial.
Informació relacionada:
L’Ovidi se’n va a Palau: capítol 1 (22-1-2015)
Feliu Ventura convida a celebrar Ovidi Montllor per tot el país (13-1-2015)
Any Ovidi Montllor: vint anys de vacances en vint enllaços (5-1-2015)
