18.01.2015 - 06:00
El periodista Henry de Laguérie ja sap que, quatre mesos després de publicar Les catalans, molts francesos residents a Catalunya compren el seu llibre amb el propòsit d’ensenyar-lo als seus compatriotes. D’aquesta manera, hi afegeix, poden deixar d’explicar qui són els catalans a l’altra banda dels Pirineus sense haver de perdre-hi el temps.
—Per què creieu que els mitjans de comunicació de França han menystingut el procés català?
—Perquè es troben en un Estat centralista, que defuig les trencadisses territorials. És per això que bona part dels mitjans francesos tenen una visió homogènia d’Espanya, força diferent de la realitat. No s’adonen que hi existeixen regions que es diferencien, amb particularitats i interessos diversos, com Catalunya. Tot i així, des del referèndum escocès les coses han canviat.
—Ha hagut de convertir-se en un afer ‘europeu’ per ser notícia?
—Sí. I com el procés, moltes altres coses: per exemple, de Podem se’n parla perquè la irrupció de Syriza, a Grècia, ha provocat que no sigui un cas aïllat. Els últims mesos, més periodistes francesos s’han interessat pel que passa aquí i n’han fet reportatges amb menys prejudicis que abans.
—Aquí s’ha dit que alguns corresponsals no van saber informar prou bé del 9-N.
—Val a dir que, a molts, ens va resultar difícil d’explicar-lo, el 9-N. Sobretot per la dificultat de fer entendre una qüestió que, aquí, gairebé no s’entenia. A França, per exemple, se sap què és un referèndum d’autodeterminació, però no un procés participatiu. En aquest sentit, crec que Artur Mas i Muriel Casals són més clars parlant sobre el procés en francès que no pas en català. En el meu cas vaig voler canviar el vocabulari i, per això, vaig referir-me a la votació com a “vot simbòlic”. A més, pocs francesos van entendre que a Catalunya volguessin decidir el seu futur amb dues preguntes.
—I que parlem del ‘droit de décider’ també els resulta estrany?
No, però a França el ‘droit de décider’ no té traducció; existeix el ‘droit à l’autodetermination’. Quan s’explica el concepte no es veu amb gaire bon ull.
—La falta de cultura del debat a Espanya sorprèn, a França?
—Sí. I preocupa força. Crec que és alarmant la situació política en què es troben l’Estat espanyol i Catalunya. Des de fa mesos, el procés tan sols gira a l’entorn de declaracions polítiques unidireccionals i això és negatiu per a tothom.
—Ja us han retret que al llibre hàgiu entrevistat més independentistes que no antisobiranistes.
—Sí. Tot i així, crec que el lector –en aquest cas el francès– pot arribar a entendre una realitat descrita per persones favorables i contràries a la independència, sigui quina sigui la diferència de proporcionalitat que comenta.
—D’aquesta realitat, què us ha sorprès més?
—La solidaritat i l’associacionisme que hi ha en un moment de recessió econòmica com l’actual. A França hi ha molt poques associacions veïnals. A més, crec que els emprenedors i la iniciativa privada, aquí, treballen en projectes concrets sense esperar res a canvi de l’Estat. Això, a França, és molt poc com
