29.12.2014 - 00:00
El 31 de desembre hi haurà un personatge pels carrers d’Ontinyent que ens visita cada any, en aquesta data exacta. Això, en les festes en què es trobem, no seria gens estrany. Ara bé, es tracta d’un personatge que té tants nassos com dies li resten a l’any. Fugisser i poregós, es mou amb rapidesa pels carrers i les cantonades; hi ha qui diu que l’ha vist en el reflex de l’aigua d’una séquia… o al desaparegut Hostal El Sol, d’Ontinyent.
La broma, la llegenda –ara urbana – i l’enganyifa per als infants se’ns presenten vinculades a un espai concret, però el ben cert és que aquest mateix personatge ‘uninassut’ el podem trobar a Tarragona, Vinaròs, Barcelona, Granollers…
Més enllà d’això, la ‘broma’ té unes arrels bastant més profundes del que podria semblar en un primer moment: segons Joan Amades, en el seu Costumari sobre les tradicions i la cultura popular dels països de llengua catalana, el personatge està vinculat a un arbre mitològic pirinenc, una criatura fantàstica del bosc però del regne vegetal, que hostatjaria el que ha esdevingut, amb el pas del temps, el nostre ‘Home dels Nassos’.
Així doncs, el que pensàvem –molta gent seria capaç d’afirmar que l’ha vist en algun lloc i hora concreta– que era un costum o una broma familiar supera aquest àmbit i s’estén per diversos territoris qui sap des de quan i com: potser té a veure amb la tradició industrial tèxtil ontinyentina que la importà d’altres llocs? O ha arribat i perviscut amb la transmissió oral de pobladors i repobladors diversos?
De qualsevol manera, pensem que front a pares nadals antimediterranis i altres models del consumisme globalitzador, cal recuperar els nostres personatges que han estat objecte i representació d’allò desconegut, d’allò simbòlic i, també, d’allò que ens feia por i ens obligava a enfrontar-ho i superar-ho. Perquè, com les rondalles, aquests ‘monstres’ simbolitzen l’espai de la imaginació, però també de l’explicació d’allò irracional, inabastable per a la condició humana: la mort, la nit, la incertesa, el buit. Per què no?
El fet d’imaginar aquest personatge i de buscar-lo pels carrers ens proposa una excusa per a descobrir-nos i apropiar-nos, simbòlicament, de l’espai, i de saber quina és la nostra posició dins d’aquest territori. I la millor manera és fer-ho des de referents de l’imaginari propi i no d’altres que, mentre ens proposen un espai de somni, figurat, més enllà de la realitat, ens venen el darrer producte de moda. Front al consumisme cultural globalitzador derivat de la factoria Disney i altres, tancat en la ‘capsa màgica’ de la televisió, cal que redescobrim els carrers i els records de les persones que els han viscuts i els han poblats.
Almu Francés i Jordi Oviedo
Casal Jaume I de la Vall d’Albaida – ACPV
