El petit Guerau

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Cansat de les facècies i de l’actitud fatxenda i arrogant del ‘pequeño Nicolás’, diumenge passat vaig descobrir al programa La Marató de TV3 el petit Guerau, un miracle de l’esperança. I també de la tenacitat del seus pares i de la doctora Àngels Puigdevall, cardiòloga pediàtrica de l’Hospital Josep Trueta de Girona.

La Marató, que cada any ens mostra el compromís solidari de la societat catalana, enguany dedicà el programa a fer conèixer les malalties del cor i aconseguir ajuda econòmica per tal de lluitar contra les patologies cardiovasculars. Les més de dotze hores del programa van estar farcides de testimonis de persones que tenen problemes de cor. Entre tots els qui van participar en aquesta edició, m’impressionà el cas del petit Guerau, fill d’En Xavier Pallàs, antic escolà de Montserrat, qui vaig tenir d’alumne a l’Escolania a principis dels anys 1990. Amb En Josep Mateu, de Montblanc (ara prevere de l’arquebisbat de Tarragona) i En Francesc Morera, de Manresa, En Xavier, nascut a Olot, formava part del ‘trio de la benzina’, com jo els anomenava: entremaliats i trapelles (alhora divertits i amb una gran simpatia) els tres em van posar ‘a prova’ en el curs en què jo m’estrenava com a professor de l’Escolania. I més d’un dels cabells blancs que tinc (i els ho deia als tres!) són gràcies a aquest trio tan entranyable.

En el programa de La Marató, i a preguntes de la periodista Mònica Terribas, el petit Guerau, amb una mirada plena de tendresa i d’encant, ens deia que tenia un cor amb només ‘tres caixetes’, quan tothom en té quatre. Però que era un ‘cor especial’. I amb un somriure encisador, Guerau anomenava la doctora Àngels Puigdevall, ‘doctora màgica’, perquè ‘m’arregla el cor’.

Guerau, de només cinc anys, té una malformació congènita anomenada de ventricle únic, detectada durant l’embaràs, i que va obligar els pares, la Sara i el Xavier, a decidir si s’atrevien a tirar endavant amb la gestació.

El P. Salvador Plans, qui va ser Prefecte de l’Escolania en temps que En Xavier era escolà, en conèixer el testimoni del Guerau a La Marató, va telefonar l’antic escolà per a felicitar-lo per la seua participació en el programa. I em comentava que En Xavier li digué que la seua muller i ell estan especialment contents d’haver seguit amb l’embaràs, i així haver tingut el Guerau, malgrat els pronòstics pessimistes d’algun metge que els aconsellava l’avortament. Per això, i malgrat les dificultats, les incerteses i els sofriments d’aquesta jove parella, el Guerau, amb els seus pares i la ‘doctora màgica’, és un miracle de l’esperança i de la tenacitat. Com tants altres casos que coneixem o que ens passen desapercebuts.

El testimoni del Guerau i dels seus pares, i també el de la ‘doctora màgica’, m’ha fet recordar aquell conte, on una dona va somiar que entrava en una botiga acabada d’inaugurar a la plaça del mercat, i, tota sorpresa, va descobrir que Déu era darrere del taulell. ‘Què hi vens tu aquí?’, li preguntà la dona. ‘Tot el que el teu cor desitge’, respongué Déu. Sense gosar creure el que havia sentit, la dona va decidir de demanar el bo i millor que un cor humà pot desitjar: ‘Desitge pau d’esperit, amor, felicitat, saviesa i alliberament del temor’, digué. I, després d’un instant de vacil·lació, va afegir: ‘No sols per a mi, sinó per a tothom’. Déu se la va mirar somrient i li digué: ‘Em sembla que no ho has entès bé, estimada. Aquí no venem fruita, sinó llavors’.

Voleu dir que l’exemple del Guerau i dels seus pares, i el de la ‘doctora màgica’, no és una llavor d’esperança i de joia, enmig de la foscor i dels sofriments del nostre món? Voleu dir que aquesta jove parella, malgrat l’incertesa i les pors, no han esdevingut una llavor de coratge i de fe?

‘Hui quan en el món és negra nit, en l’esperança que em dóna la Bona Nova, cride ben fort la meva fe en el futur de la humanitat. Crec que un dia tota la humanitat reconeixerà que Déu és la font del seu amor. Jo crec que la bondat ens salvarà i que donarà com a fruit la pau. Ningú no haurà de tindre por de res’. Aquest era el desig que fa uns anys expressava Martin Luther King. Un desig que es fa realitat hui en el petit Guerau, en els seus pares i en la ‘doctora màgica’.

És només un conte de Nadal tot això? No. És una història ben real, que ens parla d’esperança, de lluita, de tenacitat, d’amor. Per això la mirada, el somriure i el fil de veu del Guerau, van omplir les quatre caixetes de molts cors.

Nadal no són els regals, els dinars i els sopars o els viatges i les vacances. Ni molt menys la nostàlgia i la tristor que, aquests dies, s’apoderen de tantes persones. Nadal és l’esperança i el coratge de tantes dones i de tants hòmens que lluiten per un món millor. És el treball d’aquells que lluiten amb constància i esforç per la justícia i per la llibertat. Nadal són les estrelles de solidaritat i de pau que veiem en la nit fosca del nostre món. Nadal és allargar la mà a aquell qui ha caigut i descobrir en l’altre un germà.

Bon Nadal a tothom, i pau als cors i als hòmens i dones de bona voluntat.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any