16.12.2014 - 06:00
Part del cine espanyol que ha tractat el tema de la immigració a Espanya ha contribuït potser involuntàriament a reforçar els estereotips sobre l’immigrant, especialment africà o llatinoamericà. Els mitjans de comunicació no han ajudat gaire i continuen presentant sovint l’immigrant com un dels nostres majors «problemes», insistint contínuament en l’aspecte tràgic de la immigració i el victimisme. Entre les pel·lícules que exploren els tòpics i les pors de l’espanyol cap a l’immigrant africà, tenim ‘Bwana’ (1996), d’Imanol Uribe, director basc de llarga trajectòria que sempre s’ha interessat encertadament per problemàtiques socials (‘La muerte de Mikel’, 1984, o ‘Días contados’, 1994). No obstant això, en ‘Bwana’ (adaptació de l’obra teatral ‘La mirada del hombre oscuro’, d’Ignacio del Moral, premi SGAE de teatre de 1991) podríem parlar d’una utilització alienant de l’estereotip. En el film, una típica família de classe mitja-baixa, formada per una parella relativament jove (interpretada per Andrés Pajares i María Barranco) viatja per lleure en el seu cotxe-taxi de Madrid a una platja del sud amb els seus dos fills preadolescents. En aquest viatge tenen diverses trobades, marcades bàsicament per estrangers: dos negres nouvinguts a les costes espanyoles i el trio de tendència neonazi format pel que l’espectador dedueix que són dos alemanys i un espanyol. La visió que tenen d’Ombasi, l’únic immigrant africà que sobreviu al naufragi, i que en acabat abandonen a la sort del grup neonazi, és especialment interessant, perquè parteix dels prejuís i estereotips sobre els negres molt arrelats en la cultura espanyola (no sols els negatius sinó també els idealitzats, com la sexualitat). Són, doncs, els hereus moderns de tota una història de rebuig i atracció cap a l’africà. La família tradicional no és sinó una altra anella d’aquest estereotip. El racisme, producte de la incultura, es veu clarament en la mare i en les seues apreciacions davant dels seus fills, que perpetuen el discurs xenòfob. Es fa difícil identificar-se amb aquests personatges quasi esperpèntics, però, alhora, la pel·lícula aborda assumptes certament familiars i fàcilment recognoscibles com són l’arribada de pasteres amb immigrants, la proliferació de grups neofeixistes, les relacions conflictives entre els membres de la família tradicional espanyola i la hipocresia i covardia d’aquests.
Encara que es pot afirmar que la immigració i les transformacions culturals que aquesta implica representen un fenomen d’important rellevància social a Espanya, la construcció cultural dels «viatgers» del continent africà cap a Europa no ha estat tractada en profunditat com a tema cinematogràfic espanyol des de la perspectiva de l’immigrant. D’altra banda, com que es tracta de migració econòmica, hi ha molt poca producció artístico-fílmico-literària en l’actualitat, tant de la primera com de la segona generació, molt jove generalment. El tema de la immigració africana ha estat tractat amb major o menor fortuna per cineastes espanyols entre els quals cal destacar, a partir dels anys 1990, Montxo Armendáriz i la seua pionera ‘Las cartas de Alou’ (1990) i Chus Gutiérrez,amb ‘Poniente’ (2002) i ‘Retorno a Hansala’ (2008). No obstant això, cal destacar el treball recent de directors d’origen africà com Omer Oke. En la seua pel·lícula ‘Querida Bamako’ (2007), que dirigeix junt amb Txarli Llorente, el format documental es mescla amb la ficció per a presentar experiències impactants desconegudes per a l’espectador espanyol, amb l’objectiu de crear un imaginari col·lectiu en què el migrant es converteix quasi en un heroi, a pesar del missatge crític sobre els costos, sobretot humans, d’aquest procés. A més de versemblança, el testimoni real aporta coherència i, al mateix temps, legitima l’experiència migrant. Els temes incòmodes s’exposen cruament, i en el fons de la seua proposta hi ha una idea educativa que transcendeix tant aquesta (pseudo)ficció com els seus altres documentals, en els quals sempre tracta temes relacionats amb la migració en les seues diferents etapes, com en ‘Trabajadoras invisibles’ (2008), ‘La causa de Kripan’ (2009) o ‘O Houn – El tambor’ (2012). El cineasta, que va ser director d’immigració del Govern Basc, molt implicat socialment i políticament, pretén denunciar així la imatge superficial de l’immigrant subsaharià a Espanya, per respondre a la tradicional absència en la narrativa filmogràfica espanyola d’un discurs sòlid sobre l’alteritat i sobre l’impacte cultural dels fluxos migratoris. Finalment, un altre director que mereix una menció especial és Santiago Zannou, nascut a Madrid el 1977, de mare aragonesa i pare de Benín emigrat a Espanya en els anys setanta. Amb la pel·lícula ‘El truco del manco’ (2008) va obtenir el Goya a la millor direcció jove. En l’emotiva ‘La puerta de no retorno’ (2011), on la fotografia i la música adquireixen una especial importància, adopta igualment la forma híbrida de cine documental amb estètica de ficció per a donar veu a son pare, Alphonse Zannou, acompanyant-lo en un viatge de retorn a Benín després de quaranta anys d’absència.
Llig l’article sencer a la web de Mètode.
Adela Cortijo Talavera. Professora contractada doctora del departament de Filologia Francesa i Italiana. Universitat de València.
Domingo Pujante González. Professor titular del departament de Filologia Francesa i Italiana. Universitat de València.
Inmaculada Tamarit Vallés. Professora titular del departament de Lingüística Aplicada. Universitat Politècnica de València.
Enllaços
Array
