Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dilluns  01.12.2014  13:47

Autor/s: Joan Sanchis i Muñoz

Primàries: caminant cap al canvi o reforçant l'status quo?

Men?ame
 

La política viu temps convulsos. La llarga crisi, l’empobriment social, la manca de visió estratègica, tot plegat ha capgirat el panorama polític hegemònic d’ençà la transició. Els partits tradicionals assisteixen impotents a la seua pèrdua de poder i influència. Cada enquesta, cada sondeig, confirma una davallada contínua i aparentment imparable. La distància és cada vegada més gran, l'única opció la resposta; adaptar-se per a sobreviure. No és fàcil renunciar precisament a allò que et defineix, que t’ha donat de menjar durant dècades; però més val perdre que més perdre. Les primàries priven les elits dels partits d’aquell plàcid refugi de què havien gaudit durant anys, però com veurem, només això no és cap garantia de canvi.

Fa uns dies, dins dels actes de la XXIV Universitat del Tirant, el company politòleg Amadeu Mezquida plantejava algunes reflexions interessants sobre com està canviant el panorama polític actual. Més concretament, ens parlava sobre la pèrdua d’importància de l’eix tradicional esquerra-dreta en favor d’un nou eix emergent regeneració-status quo. Els electors semblen valorar cada vegada més el caràcter reformista –o rupturista– dels partits, i el fenomen Podemos n’és probablement el millor exemple. Davant aquesta mutació de preferències del cos electoral, els partits polítics, especialment aquells ubicats al centre-esquerra, han entrat en una cursa per situar-se a l’avantguarda de l’obertura i la regeneració. Les primàries, l’elecció dels candidats electorals directament pels militants i ciutadans, ha sigut un dels mecanismes més utilitzats.

Durant anys, les cúpules i aparells dels partits han gaudit d’un ampli poder per a controlar el funcionament intern de les organitzacions polítiques. El control sobre la selecció d’elits ha recompensat la fidelitat i la lleialtat, garantint estabilitat i minimitzant la possible oposició interna al líder. La capacitat o la formació, són en aquest context, valors secundaris i majoritàriament irrellevants. Aquest sistema, originat a la transició en un context de partits dèbils i poc estructurats, ha dotat les organitzacions polítiques d’una notable estabilitat i permeabilitat al canvi, però ha tingut efectes molt perversos per a la qualitat de les nostres elits polítiques. Una bona anàlisi d’aquests efectes es pot trobar a 'La Urna Rota' (Politikon, 2014). Les primàries suposen, en aquest sentit un canvi important, però les regles internes i l’estructuració del sistema determina l’efectivitat de les primàries com a mecanisme de regeneració democràtica.

Unes males primàries, amb regles perverses i poca transparència, poden transitar pel mateix camí que els sistemes precedents. Recentment hem pogut observar exemples ben representatius. Les primàries s’apliquen amb límits, quan s’apliquen, i generen grans tensions internes entre els aparells i els militants. El PSOE per exemple, ha aplicat unes primàries limitades, on de moment només es tria el secretari general però no la resta de la llista electoral. El cas més paradigmàtic i possiblement més conflictiu s’ha donat a Compromís. L’estructura segmentada de la coalició (partits més adherits) ha generat tensions internes importants per condicionar el resultat d’unes eventuals primàries. Les famoses quotes, o reserves de pluralitat per als més bondadosos, modifiquen el resultat de les primàries, garantint llocs d’eixida per a les diferents organitzacions. Imaginar una hipotètica llista és doncs relativament fàcil, tenint en compte la ubicació estratègica dels llocs reservats a cada circumscripció. Aquest tipus de tensions demostren la complexitat del procés i com les dinàmiques internes dels partits en limiten els resultats.

Unes regles sense condicionants i transparents són importants, però no suficients. Els mateixos mecanismes d’incentius i tàctiques perverses poden donar-se també en els sistemes de primàries. Un exemple ben recent ha tingut lloc a la ciutat d’Ontinyent. Allà la tensió interna per aconseguir el lideratge a Compromís ha derivat en un reglament de primàries ben estrany, on l’elecció del tercer membre de la llista es farà a dit pel guanyador. A més, dels dos hipotètics candidats, finalment només n’ha quedat un. Primàries? On?

L'evidència mostra la gran complexitat d’implantar processos de primàries i els límits en els seus resultats. Es pot caminar cap al canvi, però com hem mostrat, també es pot reforçar el poder dominant. El procés és complex i amb interessos manifestament divergents. Caldran cessions, una dosi important de voluntarisme i confiança mútua. Tenim doncs, molta feina per fer.