30.11.2014 - 12:20
Emil Cioran, escriptor romanès, no es definia com a nihilista, en tot cas com a escèptic, perquè del nihilisme rebutjava el vessant polític, tot fent al·lusió a la teoria política dels anarquistes i a les aspiracions de la lluita violenta dels seus grups armats. Cioran considerava que aspirar a res ja és el primer error i greu.
Pel que fa al nihilisme, o a la desesperança radical, jo demanaria si avui en dia tenim dret a ser optimistes. Cioran deia que el pessimisme és la fe a la qual han de tenir dret els damnificats. Meam si hi ha algú que sigui capaç de contestar el raonament. Repassem qui fa ostentació d’optimisme, avui en dia; ningú, ni els potentats, encara que sigui com a tàctica dilatòria. Hi ha tants pocs motius, per ser a optimista que fins els oligarques són prudents, tantes dades objectives hi ha que ens indiquen que el gran desastre és constatable.
Tal vegada es podria reduir aquest estat d’ànim en un optimisme ontològic, o metafísic, mogut per una fe religiosa en la transcendència d’un Déu benefactor, etc. Però fixau-vos que fins els caps religiosos mostren prudència. Fa poc vaig veure plorar un missioner catòlic per la televisió, indignat pel tractament diferenciat que té l’ebola a Àfrica en comparació a occident. Aquesta expressió de dolor ho és un poc, nihilista; expressió de fracàs irresoluble, de fatiga davant la dificultat –tan general- de viure. Tal vegada no ho és, nihilista, en l’aspecte de resignació definitiva, però sí en la detecció del mal irresoluble.
Però fins l’optimisme metafísic, la voluntat de transcendència, té quelcom de nihilista perquè el catolicisme, el cristianisme en la seva diversitat, aspira a transcendir el domini del mal (general). Què és sinó, l’esperança en el més enllà que tenen els cristians? Jo crec que no és la voluntat de transcendir la mort; és, sobretot, l’esperança de millorar en un futur, certament idíl·lic, les males condicions en què hem d’esperar la mort.
O és que la decisió d’una monja de clausura, o la d’un ermità, no és una expressió de resignació? No ho és, la voluntat d’apartar-se del món, un testimoni nihilista? És cert que tal volta la monja tancada vol fer servei espiritual, a l’espera de recompensa. Però el modus operandi és el mateix: apartar-se d’allò mundà perquè és deficitari.
Quina és la diferència de la vida d’ermità que duia el poeta felanitxer Miquel Bauçà, tancat al seu pis del barri de l’ Eixample de Barcelona amb l’única curolla d’escriure versos, amb la que pugui dur un monjo del Tibet, resignat a la meditació espiritual? Segurament que Bauçà creia talment la convicció Nabokov, quan va escriure que el vida no és més que un esclat de claror entre dues fosques eternes, la fosca d’abans de néixer i la que vendrà després de la mort.
Emil Cioran llegia Santa Teresa d’Avila i Sant Joan de la Creu perquè estava interessat en el vessant místic que els embargava, però allò que trobava interessant no era la part transcendent a la qual aspiraven; no estava interessat a saber on havia arribat Santa Teresa en el moment de l’èxtasi, ni tan sols on era en el camí que la conduïa a fita contemplativa; allò que interessava a Cioran era que la santa havia pres la decisió “de partir”.
