El vermut

A Barcelona s’ha posat de moda anar a fer el vermut. A cada barri s’hi veuen bodegues, de vegades fins i tot n’hi ha més d’una en un mateix carrer, com si fos un negoci de moda. La gent s’apinya a la barra i a les noves taules de marbre o bé parla a peu dret amb el got a la mà, davant la porta, sobretot quan el temps hi convida. Hi ha molt de jovent, noies i nois que de vegades van amb bicicleta, i alguns de més grans que volten amb la mainada els dies de festa. M’agrada veure’ls i de tant en tant, quan tinc atacs de nostàlgia, m’hi paro una estona.

Hi havia poques coses que em fessin més content que els vermuts de diumenge, en sortir de missa, al Cafè del Mig o al de Baix. Hi havia qui no passava de mitja dotzena d’olives farcides, d’altres es feien posar una ració doble; també s’hi comptaven els que volien anxoves, musclos, berberetxos (ara en diuen escopinyes) i sobresortien aquells que demanaven un barrejat, que tenia una mica de tot i també calamar, polp i un parell de gambes, una tapa barroca, regada amb una salsa força picant.

Hi havia vermut d’ampolla i a granel, de manera que s’havia de saber qui tenia la mà més generosa per anar ben servit. N’hi havia que l’estiraven tant que el feien durar fins que només tenia gust de sifó. Menjar i beure es feia de manera compassada, encara que sempre s’acabava amb un darrer glop que els mes barruts podien rematar amb un rotet mentre es posaven un escuradents darrera l’orella que en casos extrems podia durar fins diumenge següent.

M’hagués quedat tot el dia al cafè, fent el vermut i mirant com els avis jugaven al truc de quatre i de sis, res a veure amb el que passa avui a les juvenils bodegues de Barcelona, on es pren igualment vi o cervesa sense cartes. El vermut d’abans tenia el regust d’un premi i el d’ara sembla un vici.