Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dijous  27.11.2014  00:51

Autor/s: Pep Alfonso

La primera nit sense el corredor

Men?ame
 

Aquesta nit Agnieszka no ha pogut resistir els dolors del part. Després de quinze anys l'embaràs d'Agnieszka ha estat frustrat. La criatura, de malnom #elcorredorpolones, no ha resistit els espasmes del part sense epidural. La mare volia un part natural i sense intervenció ni divina ni molt menys d'humans especialitzats en parts sense dolor. No hi ha silenci a la nit que no puga omplir el dolor d'uns pares en perdre els plors harmònics d'una criatura grunge o de sons alternatius a la mitjana normal. La nit ens té malacostumats als sons que no suporten la llum del dia, el compàs de quatre quarts. Ara la Cèlia, la deessa de la nit, dirà Jane dispara als estels de Mugroman. I els plors d'aquest monstre es quedarà en uns fenòmens tangibles que mullen la cançó trista de Cinfy Lance.

Nu vull desaparéixer com una cançó negra d'ones hertzianes sota el control sagnant del meu heroi. L'anul·lació del jo no és cap heroïcitat de dos meretrius, la València més senil pot ser, però mai l'heroïna d'un Rèquiem del Krzyzstof Wojtkiewic amb ovni dinal inclòs.

La nit és un recer per a l'estranya llum d'uns cigarrets. No em digues que no ho saps? Viu de nit i mor, un poc, de dia en escoltar els sons que es perden pel corredor llarg, estret i fantasmagòric del polonès.


Signa:
Un noctàmbul que no oblida mai el joc perillós que tindre lloc a l'hiperespai.