‘Moments estel·lars de Catalunya’: un pot de vitamines

Ja fa temps que, cada vegada que arriba a casa una novetat d’Edicions la Campana, trobo encartada dintre el llibre una targeta escrita a mà per l’editora Isabel Martí amb alguna frase o comentari al·lusius al text en qüestió.
Precisament no fa gaire que, a propòsit d’una d’aquestes frases, li vaig dir que m’imaginava que cada llibre tenia el seu comentari específic que arribava a tots periodistes i crítics que el rebíem. Però la resposta de la Isabel va ser que no, en absolut, que cada receptor de cada novetat tenia la seva frase específica pensada ‘a mida’ per a ella. I això em causà una gran sorpresa (agradable, no cal dir-ho).

Just en aquell moment vaig pensar que el fet que la Campana sigui a punt de complir els primers trenta anys d’existència editorial no era pas cap casualitat i que amb gent com la Isabel Martí el país estava en molt bones mans.

Per això quan fa pocs dies va arribar-me el llibre de Joan Bosch, un autor per mi desconegut, titulat ‘Moments estel·lars de Catalunya’ em va faltar temps per a veure què m’escrivia l’editora. I la Isabel no em va fallar. En una targeta aprofitada encara de les que tenien abans de fer mudança cap al carrer de l’Avenir em vaig trobar una frase de cal·ligrafia apressada que em va enganxar: ‘Un pot de vitamines. Isabel.’

Un llibre energètic

I, certament, dono fe que la lectura d’aquests ‘Moments estel·lars de Catalunya’ és un exercici d’allò més energètic i oportú en els temps que corren. La solapa ens explica que l’autor va néixer a Barcelona el 1971, que és llicenciat en ciències físiques i que sempre ha estat vinculat al món de la indústria a través d’empreses multinacionals. Però on millor s’explica Joan Bosch és en el pròleg, on podem llegir coses com aquestes:

‘… no sé què m’irrita més, si el xovinisme –tan freqüent a bona part dels països desenvolupats– o les tropes de catalans que, sota una pàtina de fals cosmopolitisme, menystenen qualsevol cosa que fem aquí. La crítica sistemàtica d’allò que és local és també una forma de provincianisme.’

Les cinc històries que formen el cos de ‘Moments…’ no sorgeixen a l’atzar sinó ‘de la convicció que la diferència essencial entre el nostre país i els altres és que Catalunya la veiem ben de prop i ens fa patir perquè la sentim nostra. I que al costat d’errors imperdonables, també hem sabut fer grans coses que em sento en l’obligació d’explicar’.

És evident que el títol del llibre remet als ‘Moments estel·lars de la humanitat’ de Stefan Zweig i l’autor no se n’amaga pas, per bé que els objectius són diferents: ‘Si Zweig cercava el conflicte i el dramatisme, jo aquí perseguia l’exaltació i l’apoteosi.’

Cinc exemples de tenacitat i convicció

Per si a algú li cal cap pista més, a la coberta del llibre ens trobem amb una frase que el descriu d’allò més bé: ‘Ho van aconseguir perquè no sabien que era impossible.’ Una d’aquestes sentències, per cert, que darrerament ha fet fortuna tot i ser d’autoria indefinida (no és l’únic cas: aquella altra que diu que no hi ha res més assemblat a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres en seria un altre exemple).

La primera història la protagonitzen l’alcalde Rius i Taulet i l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, és situada entre final del 1887 i els primers mesos del 1888 i descriu la construcció –en 53 dies!– del Gran Hotel Internacional de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888, situat arran de mar, a la zona que els barcelonins coneixem ara amb el nom de Moll de la Fusta.

Empenta institucional de l’alcalde i, sobretot, enginy tecnològic a càrrec de Domènech i Montaner que en una mateixa obra (efímera, ai las) va trobar l’oportunitat d’experimentar en allò que ara coneixem com a llosa de fonamentació, amb la introducció a l’arquitectura prefabricada i, sobretot, amb un revolucionari ús de la volta catalana… a l’inrevés. A part de més innovacions en matèria d’organització interna del descomunal ballet de centenars de persones que de vegades pot ser la construcció d’un edifici singular.

El segon moment estel·lar té per protagonista Enric Prat de la Riba, al qual es fa un encertadíssim retrat de pàgina i mitja que acaba definint-lo com a membre ‘de la rara espècie dels forjadors d’estats’.

Joan Bosch ens parla de com, a l’empara de la Mancomunitat, Prat crea l’Institut d’Estudis Catalans i com comença el ‘descobriment’ del romànic perdut al Pirineu català; i ens explica també la creació de la Biblioteca de Catalunya i la incorporació de Pompeu Fabra al projecte.

Per cert, em sembla summament il·lustrativa la descripció del procés que es va seguir aquí perquè Espanya no posés gaires bastons a les rodes dels inicis de la Mancomunitat. Unes pàgines que ens vénen a dir que en els darrers cent anys les maneres de fer de Madrid no han variat gaire.

El tercer capítol el protagonitza el doctor Josep Trueta i els seus primers tractaments de fractures obertes l’any 1929 a la Clínica del Remei mitjançant un procediment revolucionari en què ningú no creia.
La victòria final sobre la gangrena en els ferits de la guerra civil espanyola i de la Segona Guerra Mundial demostra que el doctor Trueta –sàvia combinació de tenacitat i ciència– és l’home que ha salvat més vides humanes en els conflictes bèl·lics del segle XX.

El quart capítol va dedicat a la figura de Josep Bonaplata, introductor de la màquina de vapor al nostre país i pioner de la Revolució Industrial a Catalunya, un país sense reserves de ferro ni de carbó.

El cinquè i darrer capítol estableix un pont amb el primer perquè aquest llibre que comença parlant d’un èxit de l’enginyeria d’un arquitecte que s’atreveix a construir damunt la sorra acaba parlant d’un altre tipus d’enginyeria: l’enginyeria social. Joan Bosch ens descriu de manera força detallada els orígens d’això que ara coneixem per Assemblea Nacional Catalana a partir de la idea inicial, l’any 2009, d’un nucli de quatre persones –Enric Ainsa, Pere Pugès, Miquel Sellarès i Miquel Strubell (i Trueta, per cert)– que varen redactar la primera versió del document fundacional i varen planejar, amb èxit, un sistema de comunicació per internet que passés desapercebut dels cercles de l’espionatge espanyol.

Com no podia ser altrament, Bosch ens parla del primer referèndum d’Arenys de Munt i com aquelles primeres iniciatives –combinades amb la formidable màquina de generar independentistes que és la manera de fer política de l’estat espanyol– ens han portat a la situació que ara mateix vivim.

Un llibre també oportú

Ja ho he dit abans: a part la seva condició de llibre energètic –de ‘pot de vitamines’, tal com el descriu l’editora–, ‘Moments estel·lars de Catalunya’ és un llibre summament oportú vistos els temps que corren. Us puc assegurar que la meva experiència de llegir-lo precisament en el mateix dia i hora que per la xarxa s’escampava la notícia de la presentació en ferm de la querella contra el president de la Generalitat i dos membres del seu govern ha estat el context més apropiat per a adonar-me de la gran feina que poden fer llibres com aquest.

Un llibre que ens explica que contra la temptació de l’autoodi tenim l’autoestima i l’exemple del potencial del país i la seva gent. Que contra el cosmopolitisme tifa tenim l’orgull de pertinença a quatre pams de terra que és la nostra i que serà allò que entre tots vulguem. Joan Bosch ha triat cinc casos molt notables, però, com ell mateix diu en el pròleg, el país és ric en exemples d’aquesta mena i, per tant, no és descartable que en el futur n’aparegui alguna continuació. L’esperarem amb molt d’interès.