23.11.2014 - 06:00
A ‘El dia que vaig fer vuit anys’ (Ed. Columna) Antoni Pladevall abandona la tercera persona que havia utilitzat en els seus darrers treballs i opta per la primera. D’aquesta manera, l’escriptor es ‘desamaga’, i ja, des de la talaia de la cinquantena, s’atreveix a escriure sense haver-se d’amagar darrere de personatges. Pladevall ha explicat a l’ACN que el llibre estableix un diàleg ‘entre l’adult que sóc ara i el nen petit que vaig ser’. En una col·lecció de trenta capítols, l’autor ordena els record més intensos de la seva infantesa, ‘alguns de dolços, d’altres més agres’. L’obra ha guanyat el premi Prudenci Bertrana 2014, però Pladevall apunta que el premi ‘de debò’ sempre és que agradi al públic.
Antoni Pladevall (Taradell, 1961) va començar a escriure ‘El dia que vaig fer vuit anys’ amb la idea de ‘valorar’ el pes emocional durant aquella època de la seva vida en una barreja de realitat i ficció, o de memòries novel·lades, segons ha explicat el mateix autor en una entrevista a l’ACN. En l’obra, l’escriptor recull aquelles experiències personals que li van semblar més impactants d’una època en què un Antoni Pladevall menut es dividia entre la fascinació i la vergonya o entre la il·lusió i la por. Unes emocions dicotòmiques que podien sentir tants altres nens a l’edat de vuit anys. ‘Des del record he reviscut aquelles experiències. Ara he vist tota la pel·lícula’, ha explicat.
El llibre comença amb la descripció minuciosa d’un fet que fa detonar tota l’obra: l’avi de Pladevall, l’avi Ton, el pesa en una bàscula que tenien a casa i que servia normalment per pesar el gra de la collita. L’autor pren aquest fet com un episodi transcendent , ‘perquè per primera vegada sabia que tenia un pes i, per tant, existia’. De cop i volta, l’autor recorda tenir vuit anys, mentre que no té cap record d’haver-ne tingut set, sis o cinc; i aquest fet marca ‘un abans i un després’. En certa manera, és com el despertar de la consciència del protagonista. Així, la bascula es converteix en una metàfora ‘perquè tota l’obra, en el fons, em mesura, em sospesa el pes emocional de la infantesa’, un concepte que Pladevall anomena ‘el meu viure petit’.
Plantar cara al passat
L’autor s’inspira en els seus propis records per anar-los descrivint un darrere l’altre de manera més o menys cronològica. En una trentena de capítols, Pladevall va encadenant petites històries valent-se de trucs novel·lescos. L’escriptor ha explicat que, d’alguna manera, el món que descriu a la novel·la, ja l’havia presentat d’una manera ‘més amagada’ en obres anteriors, però ara es despulla, adoptant la primera persona, i ‘planta cara’ a vivències que de vegades no li han estat dolces, ‘més aviat agres’.
Per això diu que tot i que ha estat una obra que ‘necessitava escriure’, el procés ‘no ha resultat barat’, ja que s’ha hagut d’enfrontar a fantasmes del seu passat infantil que, d’alguna manera, per covardia o manca de valentia, havia relegat d’obres anteriors. La descripció d’alguna peripècia ha remogut emocions ‘no pas agradables’, tot i que alguna cosa interior li demanava que afrontés amb paraules aquelles escenes del passat. I així, l’obra s’ha acabat convertint en una espècie de ‘purga sentimental i emotiva’ de la primera etapa de la seva vida, que va dels vuit als quinze anys.
Personatges quotidians
El protagonista de la història és un nen ambivalent, un nen que bascula entre la meravella de la descoberta de les coses del món, però també que queda captivat per la por i la desil·lusió, aspectes que el fan créixer i avançar com a persona. Un exemple d’això és la por a llegir que s’explica en un dels capítols, ‘i que ara, en canvi, em permet guanyar-me la vida!’. Tot i les dificultats inicials, Pladevall es va acabar emmirallant en personatges com El Capitán Trueno o el Conde de Montecristo que, a través dels còmics o la sèrie de televisió, van ajudar-lo a superar l’obstacle.
L’obra acaba fent un retrat del seu entorn familiar, veïnal i amical, situant-se al mas de les afores de Taradell on vivia amb la seva família. Tot i aquesta localització tan clara, el llibre podria explicar la vida d’un nen qualsevol en un indret qualsevol de la Catalunya de llavors. El món a pagès, els jocs ‘avui dia políticament incorrectes’ amb els germans pels verals del mas, el riu o l’escola van organitzant els escenaris de la trama on Pladevall interactua amb la professora, veïns, amics i familiars i va relatant les seves experiències.
L’avi Ton, l’Eduard del Puig, Maria la francesa o la Pepeta dels ous són alguns dels personatges entranyables o pintorescos que apareixen a l’obra. Personatges que tenien un cognom, però que Pladevall no ha cregut necessari en el relat de la seva infantesa, però que amb el simple fet de recordar-los ‘els he pogut salvar d’alguna manera’. Segons l’autor, tots ells atorguen a l’obra un dimensió mítica, i sense ells, la seva infantesa no hauria tingut sentit, ja que hi van tenir un pes ‘molt important’.
Homenatge al món rural
Antoni Pladevall vol denunciar que avui dia la societat ‘hagi donat l’esquena’ a aquell món rural on ell va viure. La situació actual de masos despoblats i menys famílies que s’hi poden guanyar la vida, desemboca, segons l’autor, en un desconeixement cada vegada més gran de la vida a pagès. Tota una paradoxa, ha apuntat, ‘ja que és un món del qual en depenem, perquè continuem menjant els productes que els pagesos conreen i els animals que crien els ramaders, però que a la vegada ignorem’. Per això, aquest llibre, segons Pladevall, vol ser un homenatge als pagesos, ‘que són els veritables herois de la terra’, malgrat la crisi.
La crisi del camp no només afecta la vida de les persones, ‘sinó que indirectament també significa la pèrdua d’unes formes de vida i també d’una manera de parlar’. Pladevall opina que amb la desaparició dels pagesos, ‘s’està perdent una massa de parlants de luxe’. El nom de les eines que empraven o de les tasques de es desenvolupaven, ‘tot això té uns noms que amb la desaparició dels seus artífex, aquests també desapareixen’.
L’autor, a través de les obres que escriu, intenta recrear aquesta llengua tan rica, plena de termes, expressions o girs propis de gent que ha crescut en un entorn rural i que han sentit de la boca de pares i avis. De fet, Pladevall ha explicat que ‘no sabria desprendre’m de tota aquesta riquesa, m’hauria de frenar’. L’escriptor creu que quan s’escriu, es posa ‘tota la llengua a la graella’, tot i que no vol convertir les seves obres en cap diccionari de termes genuïns del camp català, i per això utilitza totes aquestes paraules d’una manera ‘dosificada’ al servei de les trames i de la història en general.
Importància del paisatge en l’obra
Antoni Pladevall creu que els homes i les dones ‘som paisatge’, en la mesura que ‘si vivim a la ciutat som paisatge urbà, mentre que si vivim al camp som paisatge rural’. I és precisament aquesta pertinença la que ‘ens marca molt’. De la mateixa manera que hi ha camps, recs, basses, muntanyes, pals elèctrics, bestiar i pagesos, ‘cadascú de nosaltres també forma part d’aquest paisatge, com un element més’. L’autor ha explicat que potser hi ha la temptació de creure que s’és fora d’aquest paisatge, ‘perquè el mirem i el podem descriure’, però ha assegurat que ‘en som part integrant perquè formem un tot’.
Pladevall recorda que el Taradell on ell va viure de petit i el d’ara han canviat força. De fet, la casa de pagès on se situa ‘El dia que vaig fer vuit anys’ ja no existeix. Després que els amos fessin fora la seva família de masovers, els nous propietaris ‘no van tenir miraments i van esfondrar un mas tricentenari com la Creu del Puig’, ha recordat l’autor amb certa nostàlgia.
