18.11.2014 - 06:00
Ciència en la literatura
És impossible comprendre l’obra d’Edgar Allan Poe sense entendre la seua passió per la ciència, i com aquesta va modular bona part de la seua producció literària. Aquesta passió per la ciència, i en particular per l’astronomia, li va ser inoculada pels seus pares adoptius, John i Frances Allan. Quan Edgar tenia dotze anys, John Allan va posar a la seua disposició un petit telescopi refractor (que avui dia és possible contemplar a la casa museu de Poe a Baltimore) amb el qual el petit Edgar passava les nits observant el cel des del pòrtic de sa casa i aprenent els fonaments de l’astronomia. Aquesta inclinació per l’observació astronòmica mai el va abandonar. Posteriorment, durant el seu pas per la universitat en Charlottesville, a més dels dots evidents en humanitats, el jove Poe va mostrar notables aptituds per a la física i les matemàtiques. Aquest substrat definirà el caràcter de la seua literatura.
Poe fa servir sovint el llenguatge científic com a recurs discursiu per a incrementar la versemblança del text, cosa que demostra que estava al dia i tenia un bon nivell de coneixements científics i tècnics. Això li permeté assolir tal grau de credibilitat que, en algunes ocasions, fets inventats per Poe van aconseguir passar com reals. Un exemple el tenim en «The Balloon Hoax», que narra la història de la suposada primera travessia transoceànica en dirigible, i que va aconseguir publicar com a notícia real en el periòdic ‘New York Sun’, el 13 d’abril de 1844. La descripció no sols sembla realista: és completament funcional; el text d’aquesta falsa notícia és científicament impecable. Així ho defensa la nota de retractació (atribuïda al mateix Poe) que el ‘New York Sun’ va haver de publicar dos dies després.
Tant en aquest text com en molts altres, Poe es diferencia d’altres escriptors contemporanis perquè, en compte de fer ús d’elements fantàstics o sobrenaturals, explica el component sorprenent o meravellós dels seus relats a partir de la ciència. Per això els seus escrits són sovint obres d’anticipació. No és gens estrany que 75 anys després, el 1919, el dirigible R34, amb un aspecte bastant paregut a la il·lustració del ‘Victoria’ que acompanyava l’article del ‘Sun’, es convertira en el primer dirigible a travessar l’Atlàntic.
Un relat anterior que té per protagonista un altre viatge en globus i unes sorprenents dosis de ciència és «The Unparalleled Adventure of One Hans Pfaall», de 1835, escrit inicialment amb pretensions de ‘hoax’ (Walsh, 2006). S’hi explica la història de Hans Pfaall, que, per fugir dels deutes que l’assetgen, escapa en un globus aerostàtic fins a arribar a la Lluna. Avui dia la gesta ens pot semblar risible, però el 1835 no es coneixia bé fins on s’estenia l’atmosfera de la Terra, que ben bé podia arribar fins a la Lluna, amb la qual cosa ambdós mons compartirien una mateixa atmosfera. Si aquesta haguera estat la situació real, no hi hauria hagut inconvenient perquè un globus arribara fins a l’altura de la Lluna, encara que l’elevada velocitat amb què aquesta orbita al voltant de la Terra hauria implicat un allunatge summament problemàtic. Aquesta idea va ser inspiració directa de la novel·la ‘The Ragged Astronauts’ (Shaw, 1988), en la qual dos mons bessons i pròxims, Land i Overland, comparteixen atmosfera i els viatges entre ambdós mons es realitzen en globus.
En la història de Hans Pfaall podem trobar un altre exemple d’anticipació. El globus de Pfaall està farcit d’un gas desconegut extremadament lleuger i l’elaboració del qual ens és narrada en el relat (Beaver, 1976). Seixanta anys després, el químic escocès William Ramsey descobria l’heli, un element químic desconegut en la Terra, la presència de la qual s’havia inferit tres dècades abans en l’espectre solar i que presenta marcades similituds amb el gas de Pfaall. Per començar, és un gas extraordinàriament lleuger (només l’hidrogen és més lleuger), i el mètode de preparació de Ramsey recorda enormement l’usat per Pfaall. Consisteix a abocar àcid sulfúric (un àcid molt comú) sobre el mineral cleveïta (una peculiar substància metàl·lica).
Els anteriors són exemples de textos en què la ciència s’usa de manera explícita. Però aquesta és un substrat que amera tota l’obra de Poe.
Literatura en la ciència
En Poe la relació ciència-literatura va ser bidireccional i de vegades va tractar d’usar el seu mestratge literari per contribuir al coneixement científic. En ple apogeu de l’inductivisme, Poe lamenta l’excessiva confiança de la ciència en el mètode inductiu-deductiu com una màquina ben greixada per a extraure coneixement de la naturalesa; dubtava que hi haguera un mètode automàtic per a descobrir nous fets i defensava un major paper de la intuïció i de la imaginació (Poe, 2009). Avui dia tenim clar que cap mètode pot substituir la creativitat, la intel·ligència o la imaginació. La ciència és una activitat de creació, i el paper de la imaginació, tal com defensava Poe, hi és imprescindible.
Però sens dubte l’aportació més important de Poe va ser la solució a un dels majors misteris de la cosmologia: per què la nit és fosca. Aquesta senzilla observació, coneguda com la paradoxa d’Olbers, va constituir un dels principals enigmes científics fins ben entrat el segle XX. Segons sembla, la solució li va arribar com una sobtada inspiració (Vincelette, 2008), com li va passar a Arquimedes, per la qual cosa va plasmar els seus pensaments en un assaig, publicat el 1848, titulat ‘Eureka’, un treball summament extens (la major de les seues obres de no ficció), dens i ambiciós, carregat de metafísica, errors… i de sorprenents encerts científics.
Llig l’article sencer a la web de Mètode.
Fernando J. Ballesteros Roselló. Investigador de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València.
Eusebio V. Llácer Llorca. Professor titular del departament de Filologia Anglesa i Alemanya. Universitat de València.
Enllaços
Array
