Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Divendres  14.11.2014  00:00

Autor/s: Joan Guerola

Reflexions d'un llaurador sobre la consulta catalana

Men?ame
 

'Jo, si fóra jo, trauria, suspendria l’autonomia i tot als catalans. I si cal, Mas a la presó. Vories tu si així escarmentarien. Tant de, tant de…' em va dir un llaurador omplint-se la boca mentre parlava. Quina neutralitat! Quina arbatririetat!

'Els catalans se’n volen anar, veges tu després de tant anys per què se’n volen anar, i desbaratar Espanya. Després de tants anys, home! Ara, si no han d’estar a gust, camí i via ampla. Jo no permetria en ma vida que passara això ací, en el meu país', diu un altre home, també llaurador.

Jo crec que els espanyols no volen els catalans ni en pintura. Sembla que només volen els seus diners. D'això, per a mi, se’n diu robar.

Diumenge passat van fer les votacions de la consulta catalana. Per què no han de poder votar, va, que m’ho diga algú amb raons fortes? Qui ve a dir-me que no poden perquè ho dic jo que sóc més xulo i que cride més que tu? Els del govern central diuen que van contra les lleis: primer que prediquen amb l’exemple.

Per què els catalans no s’han de separar d’Espanya si no volen ser-hi ja que, segons ells, els govern central els roba? Us ensenye la carta que m’ha enviat el meu fill que viu allà dalt:

'Caram, pare! Els colps sobre perols i cassoles s’han sentit a les 10 de la nit durant cinc dies seguits. Quina constància, en una finestra per ací, o en un balcó per allà. I és que el soroll de la cassolada ha anat creixent dia rere dia en protesta per la decisió del Tribunal Constitucional de suspendre els preparatius del 9-N.

El repic d’atifells s'incrementa i impressiona en la nit freda. Des de balcons i finestres, en són més que els d’ahir i despús-ahir. Un dia sí l’altre també, les cassolades continuen en augment per protestar contra el govern del PP que no escolta el clam de la gent, que només jutja, prohibeix, retalla, no deixa parlar...

Dissabte, en ressonar els repics de paelles, cassos, cassoles, també s’encenen llanternes, llums dels mòbils, espelmes, i amb l’ajut de la Lluna quasi plena es vol il·luminar Catalunya i s’hi sumen els clàxons del cotxes que es fan sentir als carrers. T’impressionaria.
 
Com m’agradaria que pogueres votar tu també, pare. A darrera hora de la nit abans de les votacions corre el rumor que no està garantit que es puga votar. Es demana que la gent es concentre massivament a les 8.00 davant dels llocs electorals. Es veurà arreu del món la gent esperant a votar i la policia que ho impedeix. Si s'hi presenten, és clar.

A les 7.30 hi ha cua per davant la façana d'entrada a un institut. La cua gira pel carrer del costat i segueix fins al final de l'illa de cases. Em sap greu dir-ho, pare, però nosaltres som més meninfots.

Al remat s’ha votat. Fa més qui vol que qui pot, el poble ha volgut i s’ha votat.

Una jornada festiva amb una alta densitat emotiva que ha despertat il·lusions sense límits. Sobretot la gent major ha estat molt sensibilitzada. Per a alguns, diumenge de missa, passeig i vot per Catalunya. L’electorat major, com si s’hagueren oblidat de l’edat i dels alifacs, ha estat dels més mobilitzats. Ha estat el dia en què ells han lluitat pel seu país amb un vot, un vot carregat de lligams familiars que s’associen amb desapareguts. El dia en què alguns han plorat amb el vot a la mà per eixos avantpassats exiliats o morts a causa de la guerra civil i el franquisme.

Una dona major deia que va néixer dos dies abans d’esclatar la guerra civil i que el seu pare li va posar de nom Salut Llibertat Catalunya. Ella creia que tindria problemes amb els noms acabada la guerra, però no fou així. El pare, d’Esquerra Republicana, va haver de fugir i es va exiliar a França.

També hi eren els més joves, els de setze en amunt, molt il·lusionats, que no volien fer la barrabassada de perdre l’oportunitat.

De fet, ha sigut un dia de creixement personal emotiu i extensiu. Amb la col·laboració d’ajuntaments, de voluntaris que feien de coordinadors electorals, gestors de mesa i membres de mesa. No sols els voluntaris sinó també uns jugadors de rugbi de Girona que, quan uns fatxes fugien després de causar desperfectes en unes urnes, els van fer un placatge i en van detenir tres de cinc.

Algun observador internacional ha considerat sensacional el fet de votar entre aplaudiments, abraços, emocions que han transmès la gent de les corrues. Civisme, participació, alegria… i sempre amb pocs recursos.

I a tot això, el president del govern central s’apressa a dir que la consulta no té cap efecte, no és més que un simple exercici de democràcia. I torna dient que 'no és un referèndum ni és una consulta'.

El president espanyol i els seus ministres descalifiquen la consulta i la ridiculitzen. A més a més, fan feredat quan, en compte d’obrir ponts de diàleg polític, es dediquen a amenaçar amb actuacions de la fiscalia i dels tribunals. Sembla que no saben altra cosa, pobrets. De diàleg polític, gens.

Des d’altres indrets del món es creu que Rajoy hauria de permetre la celebració d’un referèndum a Catalunya i respectar-ne els resultats, que acabe amb el seu mutisme. "Madrid no podrà amagar sota la catifa constitucional durant gaire més temps", diu The Guardian. Es un diari anglès, pare.

Però això no passarà, és clar. Si Catalunya se separa, com pagarà Espanya el seu deute? I que passarà amb les autonomies receptores dels diners en part aportats per Catalunya?

A hores d’ara, per part del govern estatal no es veu cap senyal com una mà estesa, un gest de bona voluntat i posar-se a parlar de les 23 demandes que li va traslladar el president Mas en el seu moment. Ans al contrari, el govern estatal dóna a Catalunya la inversió més baixa durant els darrers anys.

L’endemà dilluns és per a gaudir, per a sentir-se desvanits.

Ara toca als polítics catalans arromangar-se si volen seguir endavant pel camí que el poble acaba d’obrir. Ja veurem què fan. En realitat, una democràcia normal hauria de respectar els resultats. Però, és normal la democràcia espanyola?

No et sulfures massa amb els que tu ja saps. La independència no arribarà, crec jo. No permetran cap referèndum. Jo em pregunte, si arribara, què passaria. Hi hauria patiment econòmic i restriccions, es passarien uns anys difícils?'  


El meu fill ho ha explicat a la perfecció. Els del govern central, una volta han cobrat impostos, es giren d'esquena i ens tornen quatre cèntims. Tornen no res. Els governants de la Generalitat del País Valencià poden governar a males penes. Damunt, van a arrossegons darrere dels castellans. I nosaltres els llauradors, cada dia pitjor. Que diga el que vulga aquell que em assegura que Mas hauria d'anar a la presó, i que trauria l’autonomia als catalans. Però em dol la falta de respecte i la falta de democràcia.