07.11.2014 - 06:00
Carme Arenas és, des de fa sis anys, la presidenta del PEN Català, plataforma per a la projecció internacional de la literatura i dels escriptors dels Països Catalans. Ara també ha assumit la presidència de Linguapax, organisme internacional que vetlla per la diversitat lingüística. Són entitats independents, però amb alguns lligams: totes dues són grans ambaixadores culturals de Catalunya al món, entitats de prestigi, dedicades a la defensa dels drets lingüístics i els valors de la pau.
Comencem parlant del PEN Català. Tenint en compte la posició internacional, avui es troba en un dels millors moments de la seva llarga història, que va començar el 1922: l’escriptor Carles Torner ha assumit la direcció executiva del PEN Internacional, amb seu a Londres, i fa poques setmanes Simona Skrabec, escriptora eslovena establerta a Catalunya, va assumir la presidència de la comissió de drets lingüístics, que fins ara exercia Josep-Maria Terricabras.
—Com valoreu aquest moment del PEN Català?
—Recollim els fruits de noranta-dos anys d’història, fent feina d’una manera seriosa, defensant la literatura, la llengua i la cultura catalana al món. Si els escriptors de tot el món saben de l’existència de literatura catalana és gràcies al PEN Català, un centre molt ben considerat en l’àmbit internacional: tenim quatre-cents socis. En proporció del territori és un dels més importants i dels més actius, juntament amb els PEN nòrdics, dins l’àmbit europeu.
—Aquesta posició estratègica i de prestigi del PEN Català és important també en un moment com l’actual, en vista a l’adveniment del nou estat.
—Sí, perquè som ambaixadors culturals. Nosaltres exercim la diplomàcia cultural. I si aguantem, tot i la inanició, és per defensar els drets lingüístics, la llibertat d’expressió, el coneixement mutu de les literatures a través de les traduccions, la cultura de la pau, alhora que participem en els congressos per denunciar situacions d’abús i d’injustícia. Tot això defensem, al món i a casa.
—En l’últim congrés, el 29 de setembre, a Bixkek (capital de Quirguísia), va ser escollida Simona Skrabec del PEN Català per presidir la comissió de drets lingüístics. Un congrés internacional a Bixkek no és gaire freqüent…
—La idea del PEN era situar-se a l’Àsia central, perquè cal ser presents en llocs on s’ataca la llibertat d’expressió, on hi ha censura entre els escriptors, periodistes, intel·lectuals. Pensa que el PEN Internacional és un òrgan consultiu de l’ONU i de la UNESCO en matèria cultural, i també col·labora amb altres organitzacions i fundacions per ser garant dels drets humans. Molts d’aquests organismes prefereixen donar diners al PEN abans que donar-los als governs, que tenen uns circuits més viciats. Per això el PEN hauria de ser un objectiu estratègic dels governs, perquè arriba a llocs on la diplomàcia política no arriba. La xarxa PEN és molt efectiva. He de dir que en general els governs donen suport als PEN. En canvi, a casa nostra, no és pas així.
—Abans heu parlat d’inanició i ara parleu de la manca de suport del govern. Què passa?
—Que no és una prioritat, sinó més aviat una nosa. El fet de no tenir un estat és un problema. Malgrat que tothom veu positivament la nostra existència, a la pràctica no ens prioritzen. El PEN Català ha hagut de fer grans esforços per donar tot allò que té de bo, tan a fora com a dins.
—Us han retallat gaire el pressupost?
—Hem passat moments francament amargs i hem estat a punt de desaparèixer. Si encara hi som és per la tossuderia de voler continuar existint.
—Com s’entén aquesta situació? Què us diu el conseller Mascarell?
—Us ho diré d’aquesta manera: la societat civil és l’orgull i la fortalesa d’un país. La societat civil no acostuma a tenir un discurs triomfalista, perquè sempre és molt autoexigent i vol avançar i millorar. I la societat civil és qui sustenta la cultura del nostre país. Però a vegades aquestes funcions de la societat civil les volen suplir les institucions, en comptes de potenciar la societat civil perquè faci allò que sap fer, i a vegades això les fa entrar en competència. La crisi ha accelerat aquesta situació d’una manera molt preocupant. I això no s’adiu amb la voluntat de ser un estat, com tenim.
—Doncs en aquest moment es necessiten més que mai els ambaixadors culturals.
—Culturalment, Catalunya sempre ha estat al mapa. Som terra de creadors que hem fet i fem d’ambaixadors del país. I, en aquest context, la presència activa del PEN Català ha ajudat a donar credibilitat. Per exemple, en aquest darrer congrés, els tres-cents delegats que hi van assistir se’ns van adreçar amb simpatia a preguntar pel procés, cap amb desconfiança. Perquè ens veuen com una societat oberta i cosmopolita. Tanmateix, a associacions com el PEN Català si no les ajudes es moren: cal sortir fora, assistir als congressos, tenir presència a tots els territoris de parla catalana… La política ens necessita en aquest moment. Hem d’anar plegats i hi ha d’haver una corresponsabilitat. Si hi hagués hagut una bona llei de mecenatge, no estaríem com estem. Tot i que el suport de les institucions hi ha de ser també. Quan Ferran Mascarell va arribar al capdavant de la conselleria de Cultura, va fer grans declaracions molt positives sobre el fet de ser facilitador de les activitats de la societat civil. És un discurs molt intel·ligent, però no s’ha traslladat a la pràctica. La societat civil viu una situació econòmica amarga. I això és una qüestió de criteri, de com es gasten els diners. Les organitzacions internacionals consolidades com el PEN Català no són una broma, són necessàries i importants de cara al món.
—Recentment, heu assumit la presidència de Linguapax. Aquest organisme és vinculat al PEN?
—No, és un organisme independent del PEN, tot i que s’acaben trobant en la defensa dels drets lingüístics. Linguapax va néixer a recer de la UNESCO, i fa un treball a un altre nivell: és un organisme supranacional que promou la diversitat lingüística, la cultura de la diversitat lingüística com una riquesa. Treballa amb una xarxa d’acadèmics (lingüistes, sociolingüistes), educadors, funcionaris de política lingüística i líders de les comunitats lingüístiques. Disposa d’una junta directiva i d’un comitè científic del qual formen part especialistes de tot el món. Fa funcions d’assessorament lingüístic. Per exemple, vam assessorar la Xina el 1985, també la llei de llengües del Paraguai, s’han promogut les escoles Linguapax…
—Com enfoqueu la diversitat lingüística?
—La diversitat lingüística és una riquesa pels països i, en canvi, molts països hi han anat en contra. Nosaltres, a Catalunya, encara ara ho vivim. Però avui els països són plurilingües: a Catalunya, per exemple, hi conviuen més de dues-centes llengües, al País Basc més de cent. Aquesta realitat es pot viure com un problema (venim de la tradició d’instaurar una llengua oficial) o com un patrimoni ric que cal conservar. I aquesta manera d’entendre la diversitat lingüística, com un patrimoni, repercuteix en el foment de la cultura de la pau, perquè és una manera de respectar les identitats i d’evitar conflictes. Perquè una llengua no és tan sols un sistema de signes, sinó també una manera d’entendre el món.
—Des de Linguapax, què us proposeu per als quatre anys vinents?
—Quan Unescocat va deixar de tenir activitat, Linguapax, que té entitat jurídica pròpia i que fou fundada a Catalunya, va continuar viva com a entitat. Ara assumeixo la presidència amb la voluntat de recuperar el tremp que l’entitat havia tingut. Funcionem per continents, tenim cinquanta delegacions a tot el món, amb experts. Fem informes per a governs, elaborem material educatiu…. Hem de visualitzar tota aquesta feina i hem de continuar essent un referent per a tots els governs que vulguin assessorament i programes de política lingüística.
—En matèria de política lingüística, Catalunya té obert un gran debat.
—Ens agradaria que Linguapax fos l’entitat de Catalunya que pogués aplegar tots els estaments que treballem per la llengua per fer un bon model lingüístic. En aquest terreny no podem improvisar ni ens podem equivocar. I Linguapax és l’organisme independent i internacional que pot conduir aquest procés, també amb la incorporació d’experts internacionals.
