Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dimecres  05.11.2014  00:00

Autor/s: Sílvia Urenya

Les bruixes de Marçal

Men?ame
 

Allà pel 1995 vaig conéixer Mercè Marçal de la mà del professor de poesia catalana Ferran Carbó. Em vaig enamorar de l'escriptora de seguida. A poc a poc m'he fet amb totes les seues publicacions, vaig fer dos treballs d'investigació al llarg de la carrera de Filologia Catalana i he escrit un parell de contes per a la meua bruixeta, a qui vaig posar de nom Mar (qui estime Marçal com jo entendrà per què).

El motiu del meu enamorament immediat per Marçal es resumeix en la seua més coneguda divisa: 'A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida, i el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel'. Sens cap dubte, m'hi trobe absolutament identificada. Que l'enamorament anara, a més, fins a ser un amor de per vida en tenen la culpa els símbols, la simbologia de Marçal en la seua poesia. La sal oberta a la nafra que recorda i ressent, l'escala sense barana que ens duu als més purs sentiments insegurs com són l'ull de l'huracà on ens porta escriure, la lluna... ai, la lluna... i les bruixes. I ací és on volia arribar, a les bruixes.

Quan parlem de bruixes, a molts de nosaltres ens ve al cap la imatge de bruixa infantil, la dels contes, la malvada que feia pòcimes i encanteris amb mala fe, amb un mal objectiu per aconseguir alguna cosa o per infringir algun dolor o mal en algú. Eixes bruixes que volen amb graneres, van mal vestides, porten barrets punxeguts i tenen berrugues, generalment una de ben grossa al nas. També es reconeix com a bruixes justament el contrari, aquelles dones femme fatale, ben atractives i sexuals, protagonistes del cinema dels anys 40 fetes moda anys després. Quan parlem de bruixes, poc més que ens referim a males dones.
DONCS NO!! Reivindique les bruixes de Marçal!

Dones valentes i independents, dones que celebren a l'atzur tindre tres motius per ser rebels. Eixes bruixes que van ser cremades per la Inquisició de tanta por com feien pel poder que se'ls veia, per la independència absoluta dels homes, per les reivindicacions de ser elles mateixa, per la inquietud de sentir i fer coses noves i diferents, per la valentia de ser lleials al que defenien i pensaven. Eixes són les bruixes de Marçal. Eixes són les meues bruixes.

Per això, des d'ara i des d'ací, reivindique el lloc que es mereixem les bruixes de Marçal. Reivindique l'orgull de sentir-se bruixa i defendre'ns. Reivindique el record de totes les dones bruixes que van ser cremades perquè els homes els tenien por, perquè l'esglèsia els tenia pànic.

Som les nétes de les bruixes que mai vau poder cremar.

Per això mateix, quan veig que algú acusa Ana Mato, Ana Botella, Sáenz de Santamaria, i fins i tot Maria José Català, de bruixes, em bull la sang. De bruixes, no en tenen ni l'alé. Elles són males persones, males pècores si volem incidir o titllar-les una miqueta més. Però de bruixes, res! Bruixes són Mònica Oltra i Mireia Mollà, Núria Cadenes i Gemma Pasqual, Carme Porta i Anna Simó, Concepció Ramió i Encarna Santceloni, Isabel Clara Simó i Mercè Rodoreda, Empar Granell i Tudi Torró, Simone de Beauvoir i Virginia Wolf... Sylvia Plath i Maria Mercè Marçal. Bruixes són totes i cadascuna de nosaltres que creiem en allò que pensem i lluitem per defendre-ho, que alcem la veu davant les desigualtats i que fem de la nostra professió una manera de véncer-les, que davant la situació a què ens han portat les inquisicions actuals, fem allò que està en la nostra mà per canviar les coses.

Jo sóc bruixa. I treballe cada dia per tindre l'honor de considerar-me bruixa.

Endavant, bruixes de Marçal! Emmarquem amb quatre fustes un pany de cel, pengem-lo a la paret i escrivim el nostre nom a sota!