04.11.2014 - 06:00
Catalunya ha estat terra d’immigració en diferents etapes de la seva història, i també d’emigració. En la literatura catalana actual trobem diversos casos d’escriptors que, nascuts en altres països però instal·lats a Catalunya, van triar el català per escriure obres que podrien enquadrar-se dins de la categoria de «literatura migrant», no sols pel lloc de naixement dels seus autors sinó, sobretot, per la temàtica que tracten, al voltant de l’experiència migratòria. Un dels casos més interessants és el de Najat El Hachmi, autora de novel·la i assaig, que va néixer al Marroc però es va traslladar de petita amb la seva família a Vic i es va criar en aquesta ciutat catalana. El seu primer llibre, publicat el 2004, és un assaig basat en la seva experiència migrant i titulat ‘Jo també sóc catalana’.
Aquest article examinarà la visió que presenta aquest assaig sobre la «integració» de les persones migrants en les societats anomenades d’acollida, tenint en compte factors lingüístics, culturals i de gènere, ja que el fet que l’autora sigui dona i de cultura amaziga no és aliè a la seva adopció sense fissures del català com a llengua d’escriptura i al seu posicionament respecte a les comunitats a les quals pertany o desitja de pertànyer: la comunitat immigrada marroquina i la comunitat autòctona catalana. A més, compararem aquesta obra amb d’altres d’escriptors pertanyents a l’anomenada «literatura francòfona magribina», a fi d’advertir similaritats i diferències entre la literatura migrant catalana, exemplificada en aquesta obra, i la francòfona, que gaudeix ja d’un nodrit patrimoni.
Les llengües i cultures en joc
En el títol ‘Jo també sóc catalana’, l’adjectiu ‘catalana’ es refereix no sols a la pertinença nacional sinó també a la lingüística i cultural, ja que l’escriptora al·ludeix en diverses ocasions al seu profund coneixement de la llengua i la literatura catalanes. Es refereix a personatges femenins d’obres clàssiques, com ‘Solitud’ de Víctor Català o les novel·les de Mercè Rodoreda, per caracteritzar les persones que hi descriu, i fins i tot sembla adoptar alguns d’aquests personatges (o les seves autores) com a models vitals. Més enllà de la indicació de possibles influències literàries o d’una genealogia femenina semblant a la que reclamava Virginia Woolf (2011), aquest desplegament de coneixement escolar –perquè les obres al·ludides són les que s’inclouen en els programes del batxillerat i dels estudis universitaris de lletres– caracteritza també moltes de les novel·les autobiogràfiques dels primers escriptors magribins francòfons i, sobretot, dels anomenats ‘beurs’, nascuts o criats a França però d’origen familiar àrab o amazic. La primera novel·la d’Azouz Begag, un dels seus representants més destacats, titulada ‘Le gone de Chaâba’ (2001), va ser criticada per la descripció, considerada per alguns massa complaent, que feia del sistema escolar francès com a «ascensor social» i, sobretot, per l’entusiasme cap a la cultura francesa més clàssica, amb tot el que comporta d’adhesió a una certa concepció nacional i colonial. Però no es tracta d’una posició individual: rares vegades els escriptors de «literatura migrant» francesa, i especialment els pertanyents a la primera generació, citen autors magribins francòfons com a referents; al seu torn, aquests mateixos autors (que, en molts casos, no són «migrants» sinó que escriuen en francès per raons històriques relatives al període colonial i postcolonial) també tenen com a models els grans clàssics francesos.
Una de les raons d’aquesta absència de referents àrabs és que molts d’aquests autors francòfons no són de cultura i llengua àrab sinó amaziga, la qual cosa podria explicar la desafecció que mostren pels models literaris provinents del patrimoni àrab, encara que sigui per a preferir-los als de l’antiga colònia. Najat El Hachmi se situa en una posició distinta, ja que considera que, a diferència del francès, llengua colonial per als magribins, el català és una «llengua oprimida» com l’amaziga. Afirma així que ambdues «són llengües marginades per certs poders», la qual cosa encara li fa sentir més el deure de defensar-les. El Hachmi, que és llicenciada en Filologia Àrab per la Universitat de Barcelona, es referix a l’àrab com «la llengua dels opressors en un regne on l’amazic sempre s’ha considerat de segona categoria, llenguatge oral, només, bàrbars, ens diuen», afegint que l’àrab és la llengua del profeta i del rei i comparant aquesta situació de marginació amb la que va patir el català, per la qual cosa les considera «llengües germanes».
Encara que l’autora afegeix matisos a aquesta analogia precipitada entre l’amazic i el català –ja que aprendre català, per als immigrants a Catalunya, és abans que res una estratègia laboral–, la seva conclusió és que aquesta «amalgama de codis lingüístics» representa un enriquiment i que s’han d’«estimar totes les llengües igual». No obstant això, sembla més ajustat a la realitat considerar que el català és, amb molta més freqüència, per als immigrants de qualsevol origen, una llengua dominant que els margina de la integració sociolaboral; no sols és necessari aprendre-la, sinó fins i tot parlar-la bé, ja que, com és ben sabut, l’accent, o determinats accents, representen també un factor discriminatori. Jacques Derrida (1996), el cèlebre filòsof d’origen judeomagribí, comenta el seu intent d’eliminació de l’«accent» i la seva passió per la llengua francesa ‘pura’, allunyada de qualsevol particularisme regional, com una pulsió irrefrenable, que anava en contra de la seva defensa d’allò híbrid en tots els altres plans. En el cas d’El Hachmi, encara que parla i escriu català com qualsevol altra persona culta nascuda i educada a Vic, aquest desig de legitimació perdura, com és evident en el modalitzador reivindicatiu del seu títol: Jo ‘també’ sóc catalana.
Llig l’article sencer a la web de Mètode.
Marta Segarra. Catedràtica de Literatura Francesa i d’Estudis de Gènere de la Universitat de Barcelona.
Enllaços
Array
