30.10.2014 - 06:00
La periodista Mònica Bernabé i el fotoperiodista Gervasio Sánchez han treballat sis anys a l’Afganistan i ara han documentat, en una exposició i un llibre, la ‘violència endèmica’ contra les dones tretze anys després de la caiguda dels talibans. L’exposició ‘Dones. Afganistan’ es va inaugurar dimarts al Palau Robert de Barcelona.
Quan es van conèixer, Bernabé ja hi treballava de periodista, i presidia l’Associació per als Drets Humans a l’Afganistan (ASDHA), i Sánchez hi havia anat unes quantes vegades per fotografiar unes altres realitats. Van decidir de portar endavant aquest projecte de llarg recorregut, que defuig la imatge recurrent de dones amb burca i mostra els rostres del patiment, l’exclusió i la humiliació que, amb talibans o sense, perviuen a l’Afganistan.
Les primeres fotografies que es poden veure a l’exposició (i al llibre) són del 2009, i les últimes d’enguany. Durant aquest temps el fotoperiodista ha fet vuit viatges a l’Afganistan, on Bernabé ha elaborat tota la documentació, producció i acompanyaments per al reportatge. Bernabé acaba de tornar d’aquell país, on ha viscut, treballant com a corresponsal, aquests darrers vuit anys.
En aquest treball s’ha abordat, segons Bernabé, la ‘violència endèmica’ de les dones afganeses. ‘El problema de l’Afganistan no són les dones amb burca, encara que aquesta imatge escandalitzi occident’, diu.
Per això s’han endinsat en aspectes menys analitzats: el matrimoni forçat i infantil (amb efectes col·laterals com ara la fugida, la drogodependència o el suïcidi), les conseqüències de la impunitat en el tracte d’homes a dones, els efectes de la guerra, els avenços legals i els casos de dones que, malgrat la seva situació, han trencat el silenci i fins i tot han tingut presència en l’àmbit públic.
D’aquesta manera, han aprofundit les causes de la violència contra les dones i els problemes que origina, més enllà de la visió de vegades simplista que hom en té des d’occident. Sobre això, Bernabé diu que sovint s’ha considerat que la violència en aquest país era conseqüència de la presència dels talibans al poder, quan —diu— ‘la violència contra les dones és endèmica, estructurada, i forma part de la societat afganesa’. Perquè això canviï, afegeix, ‘calen generacions, igual com els canvis socials a occident han costat segles, però la guerra constant durant els últims trenta anys no ha permès una evolució social’.
Gervasio Sánchez insisteix en les causes d’aquest panorama tan negatiu per a la dona afganesa, i apunta que tot plegat succeeix en una societat ‘amb un pes de la tradició impressionant, i amb uns nivells d’impunitat i corrupció impressionants’. Hi ha lleis que protegeixen la dona, explica, ‘però són paper mullat i no serveixen de res’.
Sánchez i Bernabé coincideixen a denunciar el paper de la comunitat internacional en l’actual situació a l’Afganistan, també pel que fa al paper de la dona. ‘La comunitat internacional, que és la que finança gairebé al cent per cent el govern del país, s’acluca d’ulls davant aquesta impunitat generalitzada, malgrat les lleis aprovades els darrers anys a favor dels drets de les dones’, lamenten.
Periodista i fotoperiodista es van conèixer fa poc més de sis anys en unes jornades que l’ASDAH —presidida per Bernabé— organitzava a Barcelona. Després d’aquella trobada va ser Sánchez qui va proposar a Bernabé de fer un reportatge de llarga durada sobre les dones a l’Afganistan, on ell havia de fer les fotografies i ella, ‘in situ’, s’havia d’encarregar de la producció, la documentació i, finalment, també els texts que recull el llibre.
La tasca de Bernabé ha estat imprescindible, indica Sánchez, per a treballar sobre el terreny amb un àmbit tan delicat. La periodista n’explica el perquè: ‘A l’Afganistan que una dona es deixi fotografiar és molt difícil, i per un home encara més.’ Perquè es deixessin retratar, i perquè tinguessin confiança, Bernabé va acompanyar Gervasio Sánchez en totes les sessions d’aquest gran reportatge.
