26.10.2014 - 06:00
L’estiu de fa quatre anys vaig tornar a la feina després de vacances i els companys em van dir: ‘T’has de fer del Twitter’, ‘no pot ser que un periodista no en sigui’. El que més en sabia va manipular el meu ordinador, i em va fer del Twitter. Hi vaig deixar un primer comentari com qui prova amb la mà si la planxa està calenta i tot seguit algú, a l’altre cantó, m’hi va donar resposta. Va ser el meu primer ‘seguidor’. Després en vindrien més, i a dia d’avui puc dir que n’he acumulat catorze mil. Doncs bé, he pres el determini de deixar-los, almenys momentàniament.
D’ells no tinc cap queixa, sinó que els agraeixo que hagin aguantat l’enfilall de ‘pensaments’ i comentaris breus que he produït durant aquest temps i els pensaments i missatges que ells, a la vegada, han generat, però sí que tinc queixa de molts dels energúmens que s’hi posen pel mig sense que els hagi cridat. El Twitter dels meus començaments, a més de ser un conducte informatiu de primera, era amable i cordial. Els seus usuaris, limitats els escrits als famosos cent quaranta caràcters, aprofitaven la brevetat per introduir missatges molt sovint enginyosos i espurnejants sobre l’actualitat o sobre la primera cosa que els passava pel cap. Els epigrames i ‘greguerías’ afavoreixen, fins a ordre contrària, la ironia i la creativitat. Al principi l’invent era tan nou que a molts no ens cabia en tan poc espai el que volíem expressar i violentàvem la gramàtica. De mica en mica tothom es va habituar als cent quaranta caràcters, que són l’equivalent a un titular periodístic, i els textos es van fer més presentables i entenedors. Ara que semblava que tot anava bé, el Twitter s’ha fet antipàtic, punxegut i agressiu. Em refereixo als seus practicants, és clar. I no a tots: als suficients perquè imposin la seva veu per damunt dels que bonament anàvem fent. Alguns, directament insulten. Abans, jo feia un comentari irònic i els que em coneixien l’entenien. Ara se’l prenen per on més crema fins i tot els que em coneixen.
Ho comprenc. Estem molt baquetejats per les incomoditats de la crisi, i el Twitter és una gran eina per esbravar el mal humor. Hi ha també, i sobretot, el ‘procés’ català, dutxa escocesa sense, per ara, efectes bons per a la salut anímica.
Jo també dec estar afectat per la depressió ambiental i, encara que pensi que no, els meus comentaris en deuen estar impregnats i no són com els d’abans. Sigui com sigui i com que em vaig fer del Twitter per ser feliç i eixamplar el contingent amical, ho deixo. El seguiré només per informar-me, fins que tots plegats, jo també, ens haguem assossegat.
