25.10.2014 - 06:00
En els museus d’etnologia, el concepte de l’ús o la funció d’un objecte és importantíssim per quan intentem explicar de forma el més entenedora possible els canvis de la societat, pròpia o aliena. Aquesta és una de les diferències entre els museus d’art i els museus etnològics o etnogràfics.
Els objectes que es conserven en un museu etnològic segur que tenen o han tingut un ús o una funció en la societat d’on provenen. I això els dona personalitat pròpia. I és el que hem d’explicar. A més, aquesta disciplina científica ens exigeix descriure i comparar objectes semblants o iguals, funcions o usos potser diferents d’objectes iguals en diferents territoris… Tot plegat, antropologia, etnologia, etnografia … Avui m’endinsaré en una questió que afecta el pudor de la majoria de l’espècie humana i que, com no, també tenim reflectida al Museu Etnològic de Barcelona.
Es que avui parlarem d’orinals…Quines coses, oi? Em podríeu dir potser que els orinals no tenen cap interès… Sabíeu que des de l’any 2007 existeix un Museo del Orinal a Ciudad Rodrigo, Salamanca? Doncs te més de 1300 peces, és de caràcter privat, obert al públic i únic a l’estat espanyol. Dels orinals se’n poden dir unes quantes coses, es clar.
Sembla que van ser els romans al segle II ó III aC que van crear l’orinal, que ells anomenaven ‘matula’, formava part del mobiliari i generalment era de bronze. Fins avui mateix és un estri domèstic bàsic tot i que principalment per a les criatures que encara no han agafat l’hàbit d’usar l’inodor.
A França, Luis XIV comptava amb al menys dos orinals de plata massissa ornamentats amb les armes reials, que es col·locaven sota el llit. Una forma peculiar d’orinal, el Bourdaloue, va ser dissenyat durant el segle XVIII, específicament per a les dones. Tenia forma ovalada amb un front més alt i permetia de vegades a la dona orinar a la gatzoneta o dempeus, sense el risc d’error, ajudant també a preservar la roba. Es diu que el nom ‘Bourdaloue’ ve d’un sacerdot catòlic francès, Louis Bourdaloue, que donava sermons tan llargs que les dames de l’aristocràcia que l’escoltaven van fer que les seves criades posessin dits orinals discretament sota dels seus vestits de manera que poguessin orinar sense haver de marxar. No obstant això, aquesta explicació és probablement un mite.
El cert es que durant segles i fins l’aparició dels vàters als habitatges cap al segle XIX, el crit d’advertència ‘aigua va!’ sentit a l’anar pels carrers de qualsevol ciutat era sinònim de que des d’un balcó o finestra algú llençava al carrer mitjançant un orinal, bací, donpedro, bacineta o gibrelleta, les aigües brutes i orins i calia protegir-se o fugir ràpidament de tan indesitjada pluja.
Al Museu Etnològic de Barcelona hi ha orinals de molts tipus però vull destacar-ne un. L’orinal de partera. Hi havia un orinal especialment pensat per facilitar les necessitats fisiològiques de les dones embarassades o be acabades de parir. Era un bací més alt del normal per no haver d’ajupir-se. Al segle XVIII, per a les dones, l’orinal de partera era imprescindible després del part. Qui no en tenia un propi el demanava prestat a parents o veïns. També, alguns bromistes l’oferien com a regal de noces als qui havien ‘fet Pasqua abans de Rams’. El nostre orinal de partera, és de terrissa vidrada i va ser adquirit a Blanes on els venien l’any 1944 a 19 pessetes la peça. Tot un dineral, l’orinal!
Enllaços
Array
