23.10.2014 - 06:00
A la concentració de diumenge a la barcelonina plaça de Catalunya, Miquel Calçada (que alguns locutors de ràdio anomenen Calzada, com si es tractés de Sant Domènec de la Calzada), va prounciar un discurs vehement i emocionat, amb un passatge que em va semblar especialment revelador.
‘Recordo també com trenta o quaranta anys enrere, els que actuàvem d’aquesta manera [els nacionalistes, s’entén] rebíem la incomprensió de moltíssima gent, de vegades el menyspreu i fins i tot la compassió’. A continuació, Calçada va explicar que havia buscat referents tota la vida i que els havia trobat en Claris, Casanova, Villarroel i Macià, en una mena de repàs del nomenclàtor de l’Eixample, en el qual va deixa de banda, per raons òbvies, Enric Granados i el seu ‘Capricho español’.
En sentir el passatge que transcric tot seguit, vaig començar a assentir amb el cap lleugerament mentre conduïa resseguint el pantà de la Llosa del Cavall (amb un cert risc d’accident de trànsit, perquè no és recomanable conduir i alhora donar la raó): ‘Hi havia gent que amb fatxenderia deia ‘Viatgeu, viatgeu i us passaran aquestes cabòries’. I per més que haguem viatjat, aquesta idea, aquest desig, aquest anhel, ha continuat constant quan no s’ha incrementat. I s’ha incrementat perquè, com més viatgem, més ens adonem que tots els pobles de la terra som iguals’. Pel que fa a aquest últim punt, en discrepo, perquè no crec que els pobles de la terra siguem iguals (només cal mirar els lapons i aquells barrets vermells amb sanefes, que només gosaria cofar-me sota un fred severament infernal). Entenc, però, que Calçada volia dir que tots els pobles tenen els mateixos drets i que, uns quants, comparteixen l’aspiració a la independència política. Això, si no estan a l’última pregunta.
Podeu llegir l’article sencer a Núvol.
