23.10.2014 - 06:00
Domènec Fita és una figura rellevant de l’art català del segle XX, no solament per la seva extensa trajectòria i la pluralitat de treballs que ha fet, sinó també per la qualitat de la seva obra, per la innovació que ha aportat als llenguatges artístics i per la influència que ha exercit com a pedagog i promotor de l’art. Un camí llarg que ha propiciat que existeixi una àmplia bibliografia dedicada al seu quefer: llibres, catàlegs, estudis, articles de crítica d’art, entrevistes… signats per escriptors, crítics, historiadors, arquitectes, acadèmics… una nòmina impressionant d’especialistes reconeguts, que trobarem relacionada en la pàgina web de la seva fundació, perquè són molts els que s’han volgut apropar a Fita i opinar sobre la seva obra.
Hi faltava, però, un vessant, l’estrictament biogràfic, allò que l’actual crítica d’art denomina “narratives biogràfiques en la història de l’art”. I cobrir-lo és el propòsit que va assumir amb entusiasme Joan Domènech Moner, amb un resultat interessant perquè d’una banda recull exhaustivament l’experiència vital de Fita i de l’altra ens fa veure com aquest artista ha ajudat a molta gent a comprendre els grans canvis que l’art ha viscut al llarg del segle XX, les ruptures conceptuals i materials derivades de les avantguardes històriques. I efectivament, potser aquest és el tret característic de Fita, que sempre ha manifestat una voluntat d’experimentació i una forma d’entendre l’art que va més enllà dels límits temàtics, materials i acadèmics per obrir camins renovadors i explorar amb llibertat tot allò que sigui susceptible de ser transformat en art.
Què ha fet, doncs, Domènech Moner amb Fita? Allò que Giorgio Vasari (1511-1574) va fer amb la famosa sèrie d’escrits titulada Le Vite dei più eccellenti pittori, scultori e architettori, que recollia la seva visió dels artistes històrics però també dels que li eren contemporanis, dels que explicava els mètodes de treball, anècdotes de la seva vida, llegendes que enriquien la apreciació que es tenia de cada artista i contribuïen a interpretar millor la seva personalitat. De fet, la de Vasari va ser la primera enciclopèdia de biografies artístiques que resulta d’una extraordinària importància per al coneixement i l’estudi de l’art dels segles XIII als XVI, especialment del Renaixement. No oblidem que molt del que coneixem de Miquel Àngel procedeix de la ploma de Vasari, que sentia una gran admiració per aquest artista.
Podeu llegir l’article sencer a Núvol.
