Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dimarts  21.10.2014  00:00

Autor/s: Enric Abad i Lluch (un valencià admirat dels catalans que omplin i ompliran les voltes que calga els carrers de Catalunya pel dret de decidir, sempre en positiu)

Santa paciència

Men?ame
 

Els valencians que parlem, pensem, escrivim i llegim en català (en esta ocasió crec que és més adient emprar esta denominació que l’altra de valencià) tenim una facilitat més o menys innata per a entendre la societat catalana, encara que siga tan sols per mera afinitat lingüística. Entre això i unes quantes excursions al Pirineu, algunes escapades turístiques, algun familiar llunyà, uns quants coneguts que han treballat allà i sobretot la ràdio i la televisió catalanes (ara per internet gràcies al govern valencià a qui tant li agrada ofrenar), crec que he arribat a distingir alguns dels trets que més defineixen els catalans: que són treballadors i negociants, que estimen allò que és seu, que coneixen la realitat valenciana molt pitjor que nosaltres la d’ells, que cauen molt bé allà on van, que són una mica 'agarradets' (encara que quan cal es mouen per solidaritzar-se), que tenen molt de seny, o trellat com diríem ací. Òbviament açò ho dic des de la subjectivitat de qui no és sociòleg ni ho pretén ser.
 
El cas és que durant els darrers mesos he descobert una altra característica dels catalans que no coneixia i que crec és, ara per ara, un dels seus principals senyals d’identitat: la paciència. Perquè s’ha de tindre molta, moltíssima paciència per a suportar sense acritud ni males maneres els destarifos prepotents que plouen sobre Catalunya des del govern espanyol i els seus seguicis en forma de periòdics, ràdios i televisions nacionals (nacionalistes espanyols, vull dir). L’últim el vaig escoltar l’altre dia mentre dinava, i mireu si va ser forta la impressió que em vaig haver d’afanyar a escriure estes línies per a vomitar el bocí d’indignació que se’m va passar al veïnat. La senyora Alícia Sánchez Camacho pronunciava rere un faristol que deia 'PP populares', unes declaracions sobre la retirada del decret de la consulta famosa del 9 de novembre pel dret de decidir. Amb tota la solemnitat que va poder interpretar, entre altres coses va dir: '...la retirada de la consulta es la demostración de la fortaleza de nuestra democràcia... la democràcia ha ganado...'. Arre gat! Ara resultarà que prohibir, torpedinar, criminalitzar, boicotejar, il·legalitzar, condemnar, rebutjar, negar... una consulta amb urnes a la població catalana sobre quin vol que siga el seu futur, plantejada pacíficament, amb garanties de legalitat i legitimitat, amb el suport de la immensa majoria del parlament català, dels ajuntaments catalans i, sobretot, impulsada des de la societat civil catalana de forma rotunda, ara resultarà que això suposa el triomf de la democràcia. Si haguera dit que ha guanyat el Tribunal Constitucional, el govern espanyol o la indissoluble unitat d’Espanya que blinda la 'ditxosa' constitucioneta, podríem estar fins i tot d’acord. Però dir que ha guanyat la democràcia demostra una de dues: o que la poca vergonya no té límits o que mai no ha entès el significat de la paraula democràcia. Si es tracta de la primera opció escandalitza veure com es pot fer de ventre sobre els principis més elementals de l’expressió de la voluntat popular en un país d’occident, encara que li riguen les gràcies els mitjans de comunicació d’adscripció estatal. Si pel contrari es tractara de la segona opció, l’escàndol no seria menor, ja que donaria a entendre el nivell del personal que ens governa. Perquè mira que és fàcil. M’he pres la molèstia de buscar la definició de la paraula al Diccionario de la Real Academia Española que és el que amb tota probabilitat usaria esta Sra., i diu: 'Democracia: Doctrina política favorable a la intervención del pueblo en el gobierno'. Així de senzill, el poble català vol intervenir en el govern manifestant democràticament quina forma d’organització vol per al seu futur. Per què això és un problema? Perquè els catalans no són poble, que el poble és el conjunt dels espanyols, diran una i altra vegada els constitucionalistes. I ja la tenim amb la trampa de sempre, la sagrada constitució espanyola, una constitució poregosa on preguntar és ofendre i en què, pel que es veu, caldrà trencar tard o d’hora si Catalunya o qualsevol altra nació decideix mamprendre democràticament i pacífica una organització política diferent a l’actual.

En fi, que a gosades vida que han hagut de suportar i el que hauran de suportar encara els catalans fins que lliurement decidisquen (que el decidiran) el seu destí, ja siga la independència, el federalisme, la lliure associació o qualsevol altre. I sempre amb eixa il·lusió, imaginació i perseverança que destil·len en cada manifestació o acte de reivindicació que es planteja. Santa paciència la dels catalans.