16.10.2014 - 09:31
El debat actual del procés sobiranista se centra en la consulta però des de fa un temps estan sorgint qüestions sobre com seria un hipotètic estat català independent. Un d’aquests temes és el de la llengua, un instrument clau dins la societat catalana i un dels motius que ha provocat més polèmica amb l’estat espanyol. Al voltant d’aquesta matèria hi giren diverses qüestions: Quin règim lingüístic hi hauria en una Catalunya independent? El castellà seria reconegut com a oficial en la nova constitució?
La qüestió de l’oficialitat
Si Catalunya assoleix la independència, un dels debats se centraria en el règim lingüístic que adoptaria el nou estat. En primer lloc, s’ha de deixar clar que això ho determinaria la nova constitució i, per tant, la responsabilitat de quin règim de llengües es crearia recauria sobre les persones encarregades de redactar-la. Tot i això, ja hi ha diferents posicions que varien principalment en la relació entre el català i el castellà. Les fórmules que es podrien adoptar són múltiples encara que majoritàriament es parla sobre si català i castellà haurien de ser oficials o si hi hauria d’haver llengua oficial única.
Aquesta oficialitat de la llengua és un terme abstracte però, com diu el lingüista Gabriel Bibiloni, a la pràctica només significa “que és reconeguda com a instrument vàlid per a les relacions entre l’Administració i els administrats i entre l’Administració entre ella”. Per tant, l’oficialitat de la llengua només és una part de la vida lingüística en una societat. Tot i això, des de molts partits polítics i organitzacions pràcticament l’únic debat que hi ha al voltant de la llengua és l’oficialitat o no del castellà.
Així doncs, ara mateix hi ha dues posicions ben clares. En primer lloc, el principal argument que utilitzen els favorables al bilingüisme és que una gran part de la població catalana és castellanoparlant. És a dir, si no es contempla el castellà com a llengua oficial s’estaria obviant a molta gent i un patrimoni cultural important del país.
Un clar exemple d’aquesta postura és l’associació Súmate, que defensen la independència però preservant la multiculturalitat i el plurilingüisme de Catalunya. Un dels seus membres, Jose Rodríguez, assenyala que si no es reconeix el castellà com a oficial s’estaria caient en el mateix error que l’estat espanyol, “intentar fer un estat monolingüe i mononacional”.
En la mateixa línia, però amb matisos diferents, hi ha molts partidaris d’equiparar català i castellà encara que donant una preeminència a la llengua catalana per garantir el seu ús general. Però en contraposició a això, diverses veus s’alcen per alertar sobre els riscos que poden haver si es dóna el mateix estatus legal a les dues llengües. El sociolingüista Xavier Vila adverteix que “si tens una llengua internacional i amb molts parlants és molt fàcil que es mengi la llengua que té menys parlants”. D’aquesta manera, conclou que si es col·loquessin les llengües al mateix nivell el català s’aniria arraconant i subordinant al castellà fins a la seva desaparició.
Precisament aquest és l’argument més fort dels partidaris de la llengua única. Ja sigui declarada com a oficial o amb altres termes com podria ser la “llengua nacional comuna”, com es refereix el president de la Coordinadora d’Associacions per la Llengua catalana, Pep Ribas, es defensa que la llengua catalana hauria de ser la de referència en un estat propi. Aquest estatus del català per sobre del castellà portaria a una normalització de la llengua ajudant així a la seva progressió que aturaria el retrocés que viu actualment.
Però reconèixer el català com a llengua nacional i única no significaria la marginació del castellà, segons els partidaris d’aquesta posició. D’una banda, Ribas deixa clar que no és un problema per respectar les altres llengües. Exposa que “l’administració en un futur estat independent hauria de preocupar-se que tota la gent que parla castellà no sigui desatesa, que no es trobin marginats, i que realment els funcionaris els puguin atendre en la seva llengua”.
Nou estat, noves possibilitats lingüístiques
Actualment, el règim lingüístic de la Comunitat Autònoma de Catalunya reconeix com a oficials tres llengües: el català, el castellà i, des del 2010, l’aranès. Però des de l’estat espanyol, la llengua ha estat una arma política per intentar subordinar el català a un estatus inferior al castellà perquè, en paraules de Vila, “Espanya mai ha volgut que el català fos llengua pròpia de l’estat”.
A part dels atacs constants que ha patit la llengua catalana, hi ha àmbits on el català no s’ha normalitzat i està relegat en una situació molt residual. Un exemple és la justícia, on el castellà és l’únic idioma que s’utilitza i el català és pràcticament una llengua estrangera. També el món econòmic amb el problema de l’etiquetatge, on gran part dels productes no estan en català, fa evident que l’estat espanyol no ha estat sensible amb el plurilingüisme provocant que, segons la membre de la Junta Directiva d’Òmnium Cultural Marina Llansana, la llengua catalana sigui “un reducte en molts àmbits”.
En una hipotètica Catalunya independent, s’obriria un nou marc de possibilitats al voltant de la llengua, per protegir-la i fomentar-la. El membre del Consell Assessor de Transició Nacional, Josep Maria Reniu, deixa clar que en un estat català independent hi hauria “unes estructures d’estat” que permetrien “potenciar i garantir el català”.
En aquest sentit, un impuls molt gran per la llengua seria la projecció internacional que rebria el català. Per exemple, això es materialitzaria a Europa on, segons Llansana, al ser la llengua d’un estat propi, “la primera conseqüència seria que el català seria llengua oficial a la Unió Europea”.
A més, tenir un estat propi permetria evitar els atacs de l’estat espanyol sobre la llengua. És a dir, com defineix Bibiloni, “la diferència amb el règim actual seria que ningú no interferiria la política lingüística que decidís sobiranament el Parlament de Catalunya”. En la mateixa línia s’expressa Xavier Vila definint que les llengües que no tenen un estat propi o propici estan condemnades a la desaparició. D’aquesta manera, declara que tenint en compte que el model d’Espanya “és la liquidació del català, la única solució és la independència”.
