Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dimecres  15.10.2014  16:19

Autor/s: Josep M. Morreres, guanyador de la segona edició del Premi de Literatura Eròtica de la Vall d'Albaida (1994)

La Vall d'Albaida: vint anys de fidelitat mútua amb la literatura eròtica

Men?ame
 

La literatura eròtica ha estat un vaixell que sempre ha hagut de navegar amb el vent de cara, que s’ha hagut de defensar d’aquells que qüestionaven que fos veritable literatura i d’aquells altres –o potser és que eren els mateixos– que l’assimilaven a la pornografia. On acaba l’erotisme i om comença la pornografia?, ha estat la pregunta recurrent. I la resposta només podia ser un estirabot: malament, si l’erotisme acaba!

Si s’accepta la idea que l’erotisme és la imaginació aplicada a l’àmbit de la  sexualitat, que es deu més a la fantasia que als referents reals, que explora terrenys de l’inconscient que no es poden abordar per altres mitjans, i que la literatura té un compromís holístic, que ha de poder tractar-ho tot i d’una forma original, ens adonarem del repte que suposa la literatura eròtica.

Els autors que havíem optat per escriure alguna obra que es pogués incloure dins d’aquest gènere ens havíem de justificar constantment, havíem de recordar que érem escriptors que escrivíem novel·les de tota mena, també d’eròtiques, i ens havíem de barallar amb els crítics perquè emetessin el seu judici en funció dels valors literaris de les nostres obres, deixant a banda altres consideracions.

És un fet, i l’hem d’acceptar com a tal, que la literatura eròtica no ha tingut el reconeixement que mereixia, que ha estat contemplada amb certa displicència –si no amb un notori menyspreu–, i se l’ha considerat un gènere menor, gairebé marginal. Sovint se li ha donat més importància a l’adjectiu –eròtica– que al subjecte –literatura. Els qui ens estimem el gènere i ens estimem la literatura hem de reconèixer que no totes les novel·les eròtiques són prou bones, que n’hi ha que semblen haver estat escrites amb una sola mà, amb el que això comporta, però el mateix es podria dir que qualsevol altre gènere. Els reptes, per a l’escriptor, són sempre els mateixos, i se situen en el camp de la literatura, no en el de l’eròtica.

En aquest panorama, els Premis de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida es van convertir en un referent, com abans ho havien estat els de La Sonrisa vertical o, a un altre nivell, els de La Piga. La Vall d’Albaida va esdevenir una mena d’Arcàdia, una vall erotitzada on encara era possible celebrar l’alegria de viure.

Els que veníem de fora, de terres enllà, percebíem un alè, una flaire, que no havíem sentit enlloc més. Ens  havíem presentat al premi esperonats per la possibilitat de publicar en una gran editorial, com és Edicions Bromera, dins d’una col·lecció de referència, L’eclèctica, per no parlar de la dotació econòmica, que sempre van bé uns calerons extres, però en ser-nos concedit ens vam trobar amb molt més que això, ens vam trobar amb una escalfor humana impressionant, per part dels organitzadors, evidentment, però també per part de tots els que assistien al sopar, per a qui passaves a ser un dels seus.

Els autors 'eròtics' que escrivim en aquesta llengua nostra, que alguns anomenen valencià i d’altres català, estem en deute amb aquesta terra que ens ha acollit generosament, que ens ha tractat a cos de rei i ens ha atorgat els nostres cinc minuts de glòria, i hem de lamentar profundament que s’aigualeixi l’esperit d’aquests premis i que es malbarati una tradició que semblava consolidada.

La Vall d’Albaida i la literatura eròtica han tingut una cita anual i durant vint anys s’han mantingut mútuament fidels. Fem vots perquè això pugui continuar així.

Josep M. Morreres