Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dilluns  13.10.2014  16:41

Autor/s: Josefina Llauradó Senar

Carta als polítics i ciutadans de la Vall d'Albaida

La guanyadora del 15é Premi de Literatura Eròtica demana implicació política i social per mantenir el certamen literari

Men?ame
 

Estimats polítics de la Vall d’Albaida, batlles, regidors, president de la Mancomunitat,


M’adreço a tots i a cadascun de vosaltres, els qui esteu en actiu i els qui ja heu deixat el càrrec, amb independència de la tendència política que representeu. Primer de tot us vull donar les gràcies per la feina que heu fet i feu al servei dels homes i dones, nens i nenes de la Vall d’Albaida, perquè tots heu pogut prendre decisions i dur a terme polítiques que no hagin agradat tothom, però tots heu fet moltes coses en benefici de la gent que hi viu.
 
Ara parlaré del Premi de Literatura Eròtica La Vall d’Albaida, i m’adreçaré també a tots els habitants de la vall, no només als representants polítics. Vallalbaidins i vallalbaidines, us demano que no deixeu el vostre premi de banda, fa molts anys que corre pel món i és un referent per a la Literatura en general i per a l’eròtica en particular. I això és mèrit vostre, és fruit d’una iniciativa vostra, dels homes i dones de la Vall d’Albaida, és el vostre fill. Realment el voleu deixar morir?

Aquí hi ha dos temes, l’un, el que deriva d’una política mal entesa de seguir els dictats dels capitostos dels partits polítics. Ja n’hi ha prou de jugar a seguir rei! Si a algun polític que mana molt, de fora de la Vall, no li agrada aquest premi, li heu de dir que es cuidi d’ell. Aquí els que maneu i decidiu sou vosaltres. I ja n’hi ha prou, amb la vostra força i energia, fer forts partits polítics que governen per a les seves butxaques amb els vostres calerons, i no, en aquest cas, per a la gent de la Vall d’Albaida. Un partit polític, el que sigui, que ofega la veu i els sentiments dels seus militants no obra de manera democràtica. Els temps canvien i ja és hora de fer les coses de manera diferent, només se salvaran, políticament parlant, aquells que facin un pas endavant i es posin decidits al costat de la gent del seu poble que són qui els han votat.

Si us plau, no deixeu de pensar, no abandoneu el que estimeu perquè des del Govern d’Espanya o des del Govern de la Comunitat Valenciana us ho diguin d’aquella manera que saben fer ells: 'Eso es cosa de provincianos',  diuen els més rancis; els qui van de moderns escampen la idea que el que realment és bo rau en ser 'ciudadanos del mundo'. No us els cregueu! Els primers només consideren bona i apropiada la seva cultura, i els altres s’avergonyeixen de la que tenen. 'Platero y yo' és el més 'provincià' que he llegit mai, i té una absència total d’aquest voler ser 'ciudadano del mundo', i, ves per on, a banda de ser una delícia de relat, el seu autor és Premi Nobel.

L’altre tema és la manca de diners: això té fàcil solució. Cal buscar esponsors també a Catalunya, Andorra, les Illes, Catalunya Nord, l’Alguer. I si fallés la iniciativa política, permeteu-me que ara m’inclogui, entre tots podem obrir un teaming i buscar gent que aporti un euro al mes per tirar endavant el premi. Si volem decididament alguna cosa, ens hem d’arremangar, i no dubteu que aconseguirem tirar endavant la iniciativa. Després, a l’hora d’anar a votar hem de votar aquells que estiguin per nosaltres i no aquells que actuen segons el dictat de la seu del seu partit, dictat que s’emet a tres-cents, sis-cents o més quilòmetres de distància.

Guardo un record molt bo de les dues vegades que he visitat la vall, i de les moltes vegades que he parlat i m’he escrit amb vosaltres. Recordo, l’any en què vaig fer de jurat, el fragment d’una de les novel·les que es presentava a concurs i que a mi em va semblar una delícia; parlava d’unes noies que feien pel·lícules eròtiques per al besavi del rei d’Espanya; allà s’explicava tot amb un llenguatge planer, ple de vivor, molt pròxim a la vostra manera de dir les coses. Hi havia una descripció encisadora on les dues noies es passejaven arran de platja amb uns vestits llargs i blancs. Aquell fragment evocava la llum mediterrània de les pintures de Sorolla (un artista provincià?).

Recordo especialment l’any que vaig guanyar el premi, com en Filiberto Tortosa que acabava de ser pare, em va enredar: jo em pensava que anava a fer-me una foto de grup;  com en Josep Talens va continuar mantenint la incògnita; i com en Jose reia mentre la Pepa i la Mari Carmen em feien petons en saber-se el veredicte. Elles ens van acompanyar al meu marit i a mi a l’Olleria i vam fer un entrepà i un llimó xicotet a ca lo Ximo, en una nit d’estiu on el paisatge de la Vall d’Albaida semblava haver sortit d’un conte de fades.

I ara, em pregunto quin mal pot fer aquest premi? Potser el mateix que feia que jo pogués veure, des del menjador de casa a Sant Feliu del Racó, L’Alqueria Blanca. Sóc tossuda, agafo La Vall de les Acàcies que em va regalar en Josep Calatayud  i començo a llegir, de seguida torno a ser amb vosaltres, però  uns anys abans, dins d’un altre temps del vostre món. Això és la Literatura, una finestra oberta a un món clos i desconegut per a la gent de fora; una finestra que s’obre i un món que se’ns fa proper quan agafem un llibre i en llegim les paraules que el dibuixen.

Gràcies a tots i totes  per deixar-me conèixer la vostra estimada vall blanca.


Una abraçada molt forta a tothom.


Sant Feliu del Racó, tretze d’octubre de 2014