13.10.2014 - 01:00
Porte uns dies pensant que m’he de posar a escriure d’aquell temps que ara mateix se’m representa molt llunyà. Us podeu imaginar, sobre tot els més joves, que evocar la teua vida als 15, 16, 17 anys quan ja has superat la cinquantena és un exercici que demana un cert estat interior.
Els costums són determinants per a la memòria sensorial. Un hàbit d’aleshores: pujar cada vesprada, de dilluns a divendres, la costera del ‘barrio’ per a assistir a les classes que s’impartien en aquell edifici d’Albaida. Una discreta arquitectura pública molt característica dels anys seixanta, però que per a un albaidí tan poc exposat al món com ho era jo en aquells anys de joventut representava el cim de la modernitat.
En començar, he sentit com si no me’n recordara de quasi res però ara que a poc a poc m’aïlle i em concentre comprove que es tracta d’una sensació enganyosa. Sí que recorde moltes coses i la progressió va en augment fins que me n’adone, transcorreguts ja uns minuts, que els records es precipiten com un allau de memòria difícil de transformar en un escrit intel·ligible. Busque un cap d’on estirar. Una sensació.
Jo sempre he sigut un mal estudiant i m’ha resultat molt difícil d’integrar-me productivament en les classes que exigeixen una certa disciplina mental. La particular configuració del meu cervell fa que rebutge l’ordre, l’organització lògica i la convenció. A la meua memòria li costa fer lliga amb les coses concretes com els noms, els números i les classificacions. I a hores d’ara encara no he superat aquesta síndrome tot i que, per sort, ja no ho sent com un defecte o una mancança. L’experiència m’ha ensenyat que aquesta tendència meua a fixar-me en tot allò més abstracte i general m’ha permés desenvolupar certes habilitats artístiques i fins i tot intel·lectuals que d’altra manera, potser, hagueren quedat fora del meu abast. Però les inèrcies pròpies de l’educació pública, tant ara com abans, sembla que donen tot el valor a les ciències pràctiques en detriment de les més humanistes, amb la qual cosa, els que tenim el cap més ingovernable sempre acabem donant tombs pels marges i sentint-nos, a més, uns autèntics irresponsables malfaeners. Almenys eixa és la sensació que se m’ha quedat més adherida al record. No m’ho passava bé a les classes; l’exigència general dels professors i les assignatures sempre acabava vencent-me d’alguna manera.
Però el més valuós de l’Institut, per a mi, no era tot allò que s’impartia dins l’aula com a matèria avaluable. Després de les lliçons encara hi eren els professors amb els quals dialogaves i podies descobrir noves maneres de relacionar-te com a adult, afortunadament molt contrastades amb els referents humans i intel·lectuals que era capaç d’oferir-te un poble xicotet com el nostre, tan ben encaixat dins dels seus propis límits. Et descobries parlant de tu a tu amb un poeta, una arqueòloga, un filòsof o un astrònom, i això no tenia preu.
També estaven els amics de la comarca que li donaven a tot allò un aire cosmopolita fascinant. Posat a tindre una cosmovisió absolutament albaidina, trobar-te envoltat d’altres realitats i d’altres formes de vida que reflectien de forma crítica la teua pròpia suposava el descobriment de tot un ventall d’emocions socialitzadores. Existien altres planetes amb els seus habitants: Castelló de Rugat, Otos, Montaverner, Beniatjar, Alfarrasí, Quatretonda, Llutxent, Carrícola, Bèlgida, Atzeneta… Quantes hores de conversa al voltant d’aquelles taules de railite a la pastisseria Soler! Quants anhels! Quantes rialles!
I véiem com es ponia el sol desde la finestra de la nostra classe quant el dia allargava i es dibuixaven aquells celatges que eren idèntics als que pintava Josep Segrelles als seus llenços, amb aquell color rosa intens i lluminós entreverant el blau. La meua companya de pupitre era Elia Navarro de Castelló. Ens estimàvem molt. Em ve de sobte a la memòria un bes nocturn a la platja de Gandia. Bes d’adolescent. Déu meu! Els altre cridaven a distància. Érem un grup nombrós, gent que ens coneixíem de l’Institut i anàvem a la discoteca Bacarrà, potser s’acabara el curs, no ho sé. Abans havíem passat a sopar per aquella venta vora la carretera on servien coquetes de dacsa, després de Castelló i abans de Gandia. Imatges instantànies que el temps vol despintar sense acabar d’aconseguir-ho.
Sembla ser que recorde moltes coses, i em reconforta comprovar que la vida roman, d’alguna manera misteriosa, adherida als plecs de la memòria. Supose que desplegar tot aquest temps és una acció que, de vegades i segons anem complint anys, et pot despertar un cert recel. Al cap i a la fi bussejar en el passat sempre acaba desvetlant-te veritats que t’arranquen d’aquella innocència que no t’agradaria perdre mai. Aquesta innocència és tan meravellosa que cal preservar-la en les altres que encara la conserven, sobre tot quant sents que tu ja l’has perduda. I no vull inquietar ningú. Sé que segurament aquest escrit el llegireu gent jove, com ho era jo fa 35 anys, i us he de dir que a aquell estat d’entusiasme i excitació tan inconscient el succeeixen altres, potser no tan romàntics i prodigiosos, però igualment dignes de ser viscuts.
