L’accés a l’alimentació

  • Els nous reptes de la producció mundial d'aliments

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
Ernest Reig
14.10.2014 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

La recent crisi alimentària de 2006-2008, en què els preus dels aliments van apujar amb rapidesa, ha representat un senyal d’alerta quant a les tensions que poden afectar el sistema alimentari mundial. En un ampli grup de països en via de desenvolupament, que són importadors nets de productes agrícoles i on, a causa del baix nivell d’ingressos, les famílies destinen encara entre un 50 i un 70% de les despeses totals a la compra d’aliments, el problema va ser particularment greu. A Eritrea, Burundi, Libèria, Bangla Desh, Zimbabwe o Haití, entre altres països, les famílies més pobres es van haver d’enfrontar a un deteriorament de la seua situació nutricional en encarir-se bruscament la seua cistella de la compra. La crisi també ha minvat la confiança en el sistema internacional de comerç agrícola, davant de la reacció d’alguns països productors consistent a establir restriccions a l’exportació. Per la seua banda, alguns grans importadors –com la Xina, Aràbia Saudita o Corea del Sud– han optat per adquirir o llogar grans superfícies de cultiu en altres països per produir-hi els seus propis aliments, en compte d’importar-los. Desgraciadament no s’ha avançat gaire en una resposta positiva a la crisi, com la creació d’un sistema internacional de reserves de cereals que permeta calmar les fluctuacions més fortes de preus en el mercat mundial.

No sols és important assegurar el futur creixement de la producció mundial d’aliments al ritme adequat, sinó també poder fer-ho de tal manera que no produesca danys irreversibles a ecosistemes valuosos sobre els quals s’assenta la vida humana. Cada vegada més es reconeix que alguns sistemes d’explotació agrària poden ser una font important de danys per al medi ambient. Això té a veure amb l’expansió de la superfície de sòl utilitzada per l’agricultura, sovint a costa de terres forestals i de valuosos aiguamolls. També té relació amb l’augment en la intensitat del cultiu, ja que l’àrea de regadiu i el nombre de màquines d’ús agrícola s’ha duplicat des de 1960 i el consum de fertilitzants s’ha quadruplicat, multiplicant-se per set en el cas dels fertilitzants nitrogenats. Encara que l’augment de la utilització d’aquests factors de producció ha contribuït notablement a incrementar la producció mundial d’aliments, no és menys cert que un ús localment excessiu o inadequat ha generat un fort impacte ambiental, en concret la pèrdua d’hàbitats naturals, i de la biodiversitat corresponent, i la desaparició de valuosos serveis ambientals. En el cas dels fertilitzants, es calcula que aproximadament entre el 30% i el 80% del nitrogen aplicat a les terres de cultiu es filtra cap a la contaminació de l’aigua i de l’atmosfera. També l’aigua de regadiu és sovint usada de manera ineficient fins entollar i salinitzar el sòl. Per la seua banda l’ocupació massiva de maquinària agrícola contribueix a l’augment en el consum global de combustibles fòssils, que al seu torn influeix en l’escalfament global del planeta. 

La necessitat de continuar augmentant la producció agrícola mundial suggereix que en el futur serà inevitable usar encara més els elements de producció men­cionats –terra de regadiu, maquinària, combustibles, fertilitzants, pesticides etc.–, però és arriscat suposar que continuarà havent-hi una oferta tan fàcilment accessible com fins al present d’aquests recursos, o que els impactes ambientals derivats d’aquest ús seran d’escassa magnitud. Per això és particularment important millorar l’eficiència dels sistemes agrícoles, minimitzant l’ús dels recursos més escassos i adoptant tecnologies sostenibles. Les polítiques de desenvolupament han de servir, per tant, perquè els agricultors pobres dels països en desenvolupament puguen adquirir aquesta capacitat, i no vegen perillar la seua subsistència, o veure’s obligats a prendre decisions dràstiques –com retirar els seus fills del sistema educatiu o prescindir de despeses sanitàries bàsiques– per no tenir marges d’actuació davant de situacions de crisi com les viscudes recentment.

Llig l’article sencer a la web de Mètode.

Ernest Reig. Catedràtic d’Economia Aplicada, Universitat de València.

Enllaços
Array

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any